Fum al subterrani

Som al carril subterrani. Les finestres són closes. Tots els fumadors fumen. Jo nodreixo una esperança: “ara vindrà el revisor i, tot foradant el bitllet, advertirà als fumadors que fumar és cosa prohibida.”

Però l’home de l’uniforme es limita a foradar els bitllets en silenci. Si ara vull imposar el meu dret a respirar un aire net de fum, he de fer un punt d’home, he de donar un petit espectacle. No em decideixo… Clavo mirades (que em semblen significatives) als rètols que diuen: “Se prohibe fumar.”

Ningú ho entén. Probablement ningú ho llegeix. Aquell rètol, tot i que no fa gaires dies que ha estat encastat al vagó subterrani, ja és un rètol mort.

Mireu com fumen els senyors fumadors! L’atmosfera és espessa i pudent. Les finestres segueixen hermèticament closes.

Qui dirà que a París es preocupen a hores d’ara de la ventilació dels túnels? Qui dirà que arreu del món els vehicles tancats, que circulen per un túnel inspiren un seguit de preocupacions higièniques?

Aquí a la noble ciutat de Barcelona on hi ha tantes coses prohibides de dret i moltes altres prohibides de fet, ningú vol preocupar-se seriosament de prohibir el fum en els vagons del subterrani.

El fumador és un personatge sagrat. El fum que ix de la seva boca després d’haver fet un curt viatge per les vies respiratòries el posa en comunicació directa amb les Divinitats celestials. És per això que el dependent del carril subterrani vacil·la abans d’incomunicar-lo; és per això que el dependent del tramvia tot just gosa insinuar la conveniència de no emmetzinar el pròxim, és per això que als teatres costa un esforç enorme d’aconseguir que mentre dura l’espectacle els fumadors s’abstinguin de fumar.

Reconeguem, de tota manera, que aquesta qualitat sagrada no és enlloc tan respectada com al nostre país. El fet d’ésser un monopoli oficial, sumat a altres fets menys evidents, ha contribuït sens dubte a suprimir tota disciplina i tota etiqueta en aquesta famosa matèria.

És rar, raríssim de trobar un senyor o senyoret que consulti a la senyora que té al costat si li molesta el fum. Hom fuma pertot. A les oficines públiques i privades, a les sagristies, als vehicles tancats, al llit…

Acabaré amb una anècdota. Una senyora va ésser cortesament consultada per un cavaller:

–Li sabrà greu que fumi?

Ella va respondre:

–No ho sé perquè encara ningú ha fumat a prop meu.

Podeu assegurar que aquesta dama no era barcelonina.