Conversa París-Barcelona

En Josep Pla ha publicat un llibre: Coses vistes. El fet que a ell no li vingui bé de passar la frontera i de posar-se a tret d’interviu, sumat al fet que a mi no en vingui bé d’anar-lo a interrogar a París, al seu domicili del Boul. Saint-Michel, ha de privar-nos del goig d’una conversa picant? No i cent vegades no! Mitjançant un canvi de notes infinitament menys ensopides i menys perilloses que les que solen canviar els diplomàtics, hem arribat a construir un diàleg, que ens apressem a oferir als nostres lectors.

―Haveu publicat un llibre, amic Pla. Grat sia a Déu! La gent que segueix amb un interès, no lliure de inquietud, les vostres cròniques, temps ha que espera un llibre vostre… El volum que anuncieu us sembla a propòsit per satisfer l’expectativa pública? Quines cordes hi feu vibrar? Cap a quin gènere us decanteu?

―Probablement, el meu llibre no agradarà ningú. (*) No sabria pas com definir-lo. És un llibre de memòries, si voleu; de memòries sense importància.

La vida que he portat fins avui es pot comparar a un viatge sense objecte. A deu anys, un dia que hi havia vaga de trens, la família em portà a Girona en tartana, per a estudiar el batxillerat, a l’Institut. De llavors ençà es pot dir que no he parat de caminar, de menjar al restaurant i de dormir en llits llogats. A quinze anys era batxiller; a vint-i-dos advocat, a vint-i-tres periodista. Del dia que vaig sortir de casa fins avui, hi ha com una carretera flanquejada d’homes i dones, de nits i de dies, de cafès i llibres, de rialles i de ploralles. Hi comença també d’haver algun mort. Sospito que la caminada continuarà i que no som més que als començaments, però deixeu-me dir per aconsolar-me de les hores que he passat a les sales d’espera i a les cambres d’hotel, que un dia tornaré a casa, a Palafrugell, a viure amb la família, amb els amics i amb les persones de la meva coneixença.

En el transcurs d’aquest viatge, les circumstàncies de la vida em donaren com a ofici l’escriure el que veiés. Ho he fet tan bé com he pogut; però moltes vegades, la meva visió no ha estat considerada correcta. Altres vegades la proximitat dels esdeveniments m’ha privat de donar altra cosa que una visió borrosa i aigualida de la realitat. Així em trobo avui que més que les meves visions, he escrit les visions que agraden als altres.

Us ho confesso: aquesta conclusió per mi és molt penible, i és molt natural que procuri corregir-la. És el que faré, si tinc vida i salut, en els llibres que penso publicar. Ara surt el meu primer llibre. Es titula Coses vistes. El títol ja diu el que contindrà: algunes de les moltíssimes coses que he vist; alguns dels moltíssims homes que he conegut i tractat; algunes de les innumerables històries i peripècies que m’han succeït.

Probablement, tinc una vaga disposició per escriure memòries. Els retrats de l’Anuari, què són sinó fragments de les meves memòries definitives? Els articles que agraden més, què són sinó trossos de la meva vida, visions de la meva vida, anècdotes i històries de la meva vida, rampells i estirabots de la meva vida?

Em demaneu novel·les! Voleu més novel·la encara, més substància novel·lesca que tot això. Us posaré un exemple: les circumstàncies m’han posat al mig de tot el que ha passat a París des del 13 de setembre fins ara. He conegut a tothom que ha passat per aquí, he servit per a fer dialogar a molta gent, he sabut moltes coses que públicament no es podran saber mai. Ja comprendreu que hi hagi hagut molt o hi hagi hagut poc, això per mi i per tothom té un interès enorme. Vós heu vist les coses a Barcelona i jo les he vistes a París i des d’un lloc d’observació excel·lentment situat. És exagerat dir que si avui pogués publicar un llibre explicant el què he vist, el què sentit i el què hi ha hagut, es vendria com el pa beneït? No crec pas que sigui exagerat…

És per això que em fan gràcia quan em demanen novel·les! Les novel·les les poden escriure, si voleu, les han d’escriure, els novel·listes. Jo tinc altra feina. Que el meu gènere és inferior? Ja ho veureu més endavant. Tothom serveix per una cosa. Jo probablement tinc una vaga disposició per escriure les coses que he vist. La meva vocació més visible és aquesta. Ara falta que surti un editor que tingui prou vocació d’editor per comprendre-ho. Ja veureu fins a quin punt el nostre assaig es podrà considerar com una cosa estable.

―No parlant de nosaltres que, com és de llei en una conversa, estarem disposats a atribuir-nos recíprocament totes les possibilitats, quins companys nostres creieu en millors condicions per a fer novel·la?

―Estic molt poc al corrent. En Carner, En Plana i En Ferrando, poden fer, escrivint, el que volen. En Bertrana tindrà, en el nostre moviment, molta més importància del que creuen la majoria dels intel·lectuals d’avui. En Puig i Ferreter em dedicà la seva darrera novel·la i vaig llegir-la. En Puig i Ferreter està molt dotat, però aquesta obra està escrita premiosament, amb dificultat, amb un català de 1905. Si En Puig hagués treballat en el periodisme català i s’hagués hagut, per disciplina, d’agilitzar, seria avui, probablement, el primer novel·lista de casa nostra. El què passa amb En Puig passa, malauradament, amb molta gent. Es dóna el cas que és molt més important, avui, el nostre predomini que la producció feta amb calma, en llibres i produccions serioses. Un altre home que seria molt aprofitable, si es despullés de la fullaraca, seria el senyor Santamaria. I tants altres! Però com us deia, no es pot dir que estigui al corrent de tots els seus detalls. Fa temps que no em passejo per la Rambla i m’arriba només l’eco de les coses. Quan això s’arregli vindré, compraré tot el que hagi sortit i llegiré de nits i de dies per estar com cal. I llavors parlarem tanta estona com voldreu.

―Vós m’haveu dit que el vostre ideal suprem és el dolce far niente. Posem que això no sigui un estirabot. Posem que us cal seguir escrivint, però que esteu en condicions d’escriure el que millor us plagui: què faríeu? Periodisme? Articles de revista dins el to del vostre assaig sobre el maurisme publicat darrerament a la Revista de Catalunya, o bé contes i novel·les?

―No faria ni articles, ni assaigs, ni contes ni novel·les. La meva tendència més profunda és el no fer res, el passar l’estona amb un cigarret als llavis veient volar els ocells. En el cas que pogués fer el treball més agradable, em dedicaria: primer, a la filosofia; segon, a fer drames i comèdies, i tercer, a escriure «pamflets».

Escriure articles és el turment de la meva vida; el periodisme, és un suplici, que sembla inventat expressament per fer-me estar de mal humor. No sento gens l’actualitat, ni la vida social, ni el carrer. No he tingut mai rellotge, i una vegada vaig estar vuit dies per anar de Berlín a París. El periodisme que faig em cansa molt, perquè gairebé tot el que escric és «endevinat», és trobat a força de fer funcionar la intenció. L’assaig té sempre un aire de cosa digna d’ésser premiada, i jo tinc un horror a tot el que sigui estímul o a tot el que ho sembli. La novel·la i el conte són coses inferiors, sobretot tal com entén la majoria aquests gèneres literaris. La importància de la novel·la i del conte està en els seus detalls, no en la seva composició ni en allò que tenen de plantejament, nus i desenllaç. La gent vol coses que siguin ben trobades, i en el fons, de ben trobada només hi pot haver l’adjectivació de les coses, és dir, els detalls. Al meu entendre, hi ha en aquestes paraules tota la teoria de la novel·la moderna, des de Stendhal fins a Proust i Morand.

El que m’encanta, per contra, veritablement, és la filosofia. Per ésser un bon filòsof, es necessita dues qualitats: imaginació i serietat. La filosofia és l’ofici de la gosadia aplomada. Jo crec que si em pogués tractar una temporada amb el filòsof de professió, arribaria a ésser un filòsof discret. Ho creureu? Els llibres que llegeixo amb més passió són els de filosofia. No hi ha res per mi que tingui més suggestió que la història de les idees. El que hom observa, desgraciadament, és la manca de gosadia i d’imaginació que la majoria dels filòsofs, l’esforç que fan perquè la gent els perdoni l’interès que tenen. És lamentable, i això prova que la majoria dels filòsofs no ho són de vocació, ni senten el problema tràgic de la filosofia, que és el de posar ordre al món.

El teatre m’apassiona. Al teatre vaig una vegada a l’any, i encara surto amb les mans al cap. Però fer un drama, imaginar-lo, veure mentalment les situacions i fer-se d’espectador de si mateix, és un dels luxes més delicats que un home es pot donar. Aquests luxes jo me’ls dono dia per altre i no passa setmana que no en pensi un. Després, en agafar la ploma i en veure que el diàleg em surt fres com una rosa, m’espanto. Penso amb l’empresari, amb el públic, amb els còmics, amb les còmiques i amb els anuncis i em cau l’ànima als peus. Si continues ―em dic a mi mateix―, et faràs més savi que ric. I ho deixo córrer pensant que el teatre és una de les coses més importants que existeixen.

El «pamflet» és un gènere estrictament filosòfic en el sentit que hom escriu sempre un «pamflet» per posar ordre allà on hi ha desordre. Ja comprendreu després del què us he dit, que jo haig de sentir un cert respecte per aquesta manera d’angoixes.

―Els vostres articles, els tres o quatre contes que heu publicat, us han creat un tipus dins l’opinió dels lectors que no és gaire diferent del que han creat dins la imaginació dels vostres col·legues… Trobeu que aquest tipus us escau? Teniu la pruïja de modificar-lo?

―És evident. El tipus no m’acompanya. Entre la gent ben situada i ben construïda, tinc una mala fama visible. Tinc fama de plagiari, de lleuger, de superficial i d’home que tira al dret. Hi ha persones que segreguen un producte literari infinitament escolar i d’estar per casa, que protesten quan jo prenc les coses tal com són. Tenen raó, a condició de que admetin que el què segreguen no és una cosa seriosa.

I tenen raó perquè, com dic en el meu auto-retrat de l’Anuari, jo no sóc més que un escriptor de decadència, que s’aprofita del que troba i diu les coses sense escrúpols i sense sordina. En el català d’avui hi ha un constructor de les nostres coses i un destructor de les coses foresteres. Això constitueix el que jo en dic l’hamletisme català. Jo porto també com tothom aquesta angoixosa qüestió a la sang, però si haig de caure, caic més del cantó de la subversió absoluta que de la conservació incondicional.

El problema ara, és aquest: tot i essent real l’estat de marasme i d’hamletisme, es pot permetre el luxe la literatura catalana de tenir persones de caràcter vagament atrabiliari? Jo crec que sí, i per això mantinc el tipus.

El meu temperament, a més a més, em porta a ésser com sóc oficialment, és a dir, a ésser un home de cara dura. Sóc tímid, temorenc, ben educat i no m’agrada fer el tifa. La més petita dificultat m’espanta, i davant de la gent em descomposo. Pel demés, puc vantar-me de no tenir més que amics entusiastes i acollidors. Quan em barallo amb algú, tothom veu que em barallo amb mi mateix. És el millor, crec, que li pot passar a un home que procura complir amb tots els seus deures.

―Sens dubte, haureu llegit l’article d’En Josep Maria de Sagarra sobre «La por a la novel·la». Creieu que la seva tesi és certa?

―En Josep Maria de Sagarra sempre té raó. No podia pas passar desapercebut de la seva perspicàcia la importància enorme que té la novel·la a tot arreu i de quina manera ens convindria tenir-ne. Em permetré opinar només, però, que la crida que ha fet En Sagarra va dirigida als novel·listes. Ni ell ni jo, en el fons, tenim res a veure amb la qüestió que es debat.

Es pot donar el cas, però, que En Sagarra insisteixi i digui, corejat de tothom, que la salvació del món depèn de la ruptura de la por a la novel·la. En aquest cas, no tindrem més remei que posar-nos a salvar el món. Jo seré el primer de fer-ho, però m’agradaria abans de posar-m’hi, avançar una condició. Jo estic disposat a escriure una novel·la de 300 planes a condició que En Sagarra me l’editi a 3,000 exemplars. Em comprometo a lliurar-la abans de fi d’any. Si s’accepta la condició, posarem fil a l’agulla de seguida. S’entén que els beneficis nets seran per mi. D’aquesta manera, almenys, podré demostrar d’una manera correcta que jo no sóc un novel·lista.

(*) El pessimisme d’En Pla en aquest punt ha resultat injustificadíssim. El seu llibre, exhaurit en vuit dies, ha estat un dels èxits editorials més grossos que registra la història del nostre renaixement.