Consagració o estímul?

El resultat de la primera experiència del «Premi Joan Crexells», tal com era d’esperar, ha donat motiu a interessants comentaris. Enguany el Premi ha estat declarat desert; si s’hagués concedit, els comentaris haurien estat d’un altre ordre; la quantia i la novetat de la institució eren factors prou importants per a moure les opinions del nostre món literari. El fet d’haver-lo declarat desert, després de sostinguda i laboriosa deliberació, ha suscitat discussions al marge del valor literari estricte de les obres, i els comentaris s’han referit principalment a l’entranya de la institució, a la seva finalitat, a la seva representació. Realment, en això hi ha el punt sensible de la qüestió, i creiem convenient dir-hi alguna cosa que pugui contribuir a desfer l’equívoc que pot haver desbocat els comentaris, i pot haver influït en la decisió que, tot i trobant-la justa, som molts els que la deplorem.

Abans de tot hem de proclamar la fe que hem tingut, abans i ara, en l’aptitud, en la probitat i en l’interès del Jurat; mai potser cap Jurat, a Catalunya, ha donat un exemple més reconfortant de rectitud i de seriositat; ni pressions ni indiscrecions l’han pertorbat; materialment ha estat invulnerable; aquests set homes han realitzat les seves delicades funcions amb un sentiment de la responsabilitat que els fa honor. La llei del Premi ha estat respectada escrupolosament; si la norma que els regia hagués tingut altres precisions de les que té, el resultat potser hauria estat diferent; en això ells no hi podien fer res, acceptat l’instrument que se’ls donava, podien utilitzar-ne lícitament totes les possibilitats, i una de les tals era declarar desert el Premi.

És evident, però, que en l’esperit d’aquells set homes honorables, igual que en molts dels que han seguit les peripècies d’aquesta primera experiència, concorregueren un seguit d’imponderables, que necessàriament havien d’influir en la decisió. Aquests imponderables són els residus d’uns criteris gratuïtament tradicionals, les supervivències de conceptes inactuals, residus i supervivències que cal destruir i contra els quals combat l’essència del «Premi Joan Crexells».

Podem simplificar la qüestió en aquesta pregunta: ¿El Premi Joan Crexells ha de significar una consagració o un estímul, senzillament? Nosaltres, sense vacil·lar, responem: un estímul, perquè estem convençuts que aquesta ha estat i és la intenció dels que contribueixen a mantenir-lo. Ens proposem estimular la producció literària i especialment la d’un gènere determinat: la novel·la; l’ambició dels contribuents al Premi no va més enllà; tot el que sigui atribuir-los propòsits més transcendentals, és desfigurar inconscientment la institució. Aquesta tendència, a fer transcendental qualsevol acte espontani d’un grup de persones que es proposen un fi cultural o socialment benèfic, és un error que cal destruir. Fins ara, potser per conveniències tàctiques, calia reconèixer aquesta transcendència a moltes coses.

Avui, però, tot va altrament; cadascú representa simplement el que és; la nostra vida local en intensificar-se, es diversifica; les representacions tradicionals es tornen estantisses, i la veritable transcendència està justament en aquesta diversificació i en aquestes independències. ¿Com és possible, doncs, que els creadors i mantenidors del «Premi Joan Crexells» hagin pogut tenir la pretensió d’adquirir el dret de consagrar ningú? Seria una vanitat monstruosa pensar que amb una pressió de set mil pessetes és possible fer exsudar una obra mestra a qualsevol literatura. Ni amb set mil, ni amb set-centes mil, hi ha cap garantia d’obtenir un producte que pugui optar a la posteritat. El «Premi Joan Crexells», doncs, no ha de premiar obres perfectes només; el Premi ha d’estimular la producció literària, novel·lística preferentment, i se sabrà resignar a la mediocritat si la fortuna no se li mostra propicia.

Cal que els nostres literats, i els que se sentin amb aptitud per escriure un llibre, pensin que, segons la situació present del nostre mercat, el Premi els ofereix un escreix de cinc mil pessetes sobre el que racionalment poden treure avui del seu llibre. El «Premi Joan Crexells» no els ha de consagrar; simplement els afegeix al producte de la seva obra un benefici net, que difícilment no obtindran mai amb la venda normal de l’edició. ¿Que aquest benefici contribuirà a enrobustir o consolidarà el seu nom de literat? Millor; no crec que ningú no es pugui doldre d’una contingència d’aquest ordre. El «Premi Joan Crexells», però, no és pas això el que busca; no té la pretensió de consagrar ni de consolidar cap nom; jo crec que els que el mantenen es donarien per ben satisfets, si cada deu anys el Jurat tingués el goig de designar una obra que, pels seus mèrits literaris, fos una veritable sorpresa. Hem de creure que tots els que contribueixen al Premi estan convençuts que l’acció benèfica de la seva iniciativa ha d’ésser lenta; però perquè tingui els efectes que es proposen cal que cada any hi hagi algú, inèdit o conegut, que se’n gaudeixi; aquesta seguretat pot estimular temperaments i plomes professionals; el nombre de llibres o d’originals que s’enviaran a la prova, marcarà l’èxit i l’eficàcia de la institució. El «Premi Joan Crexells» no aspira a cap significació transcendental. Tots els que hi contribueixen saben prou bé que els premis en metàl·lic no són una vareta màgica; però creuen, nosaltres ho creiem així, que una generositat modesta, però persistent, administrada amb la garantia d’un Jurat honorable i apte, pot ajudar a fertilitzar una zona de la nostra literatura els fruits de la qual ni per l’abundor ni la qualitat ens estalvien d’esperançar-ne de millors.