Modest Urgell. L’artista

La forta personalitat de l’artista que Catalunya acaba de perdre, és ben representativa dintre el renaixement de la moderna pintura catalana. ¿Qui és, vell o jove, que davant d’una pintura o d’un dibuix del vell Urgell no s’ha emocionat un xic? ¿Qui és que, tant a Barcelona i més encara lluny d’ella, contemplant una tela de l’Urgell no ha sentit i viscut fondament la nostra dolça Catalunya, la Catalunya humil, rònega, trista… si es vol, però la Catalunya dels catalans? Doncs heu’s aquí el valor de l’art del nostre vell Urgell,d’aquell artista que acabem de perdre i que durant tres quarts de segle s’ha fet admirar arreu. Per això D’ACÍ D’ALLÀ li rendeix l’homenatge que es mereix.

És mort En Modest Urgell, pintor paisatgista i dibuixant eminent que ha ocupat durant més de mig segle un setial en el chor dels nostres més eminents pintors. Amb el mestre que acaba de morir s’ha esdevingut en el nostre món artístic un cas que es repeteix poc sovint en la història dels artistes: l’Urgell feia més de trenta anys que era fora del món artístic, i, no obstant, la seva presència hi era necessària, amada, respectada, i ara en sentirem enyorament. Les pintures de l’Urgell eren popularíssimes i fora de tota discussió i de tota crítica. En les exposicions les vèiem i les miràvem amb afecte, però no s’ocorria mai a ningú elogiar-les ni blasmar-les. Trobàvem natural de veure-les, natural que ell les pintés i les exposés; no feien cap nosa, i, encara que no hi donàvem importància, les hauríem trobat en manca si no hi haguessin estat i si haguéssim passat temps sense veure quadros de l’Urgell.

I en bona fe que estan ben fetes i que són belles, les obres de l’Urgell! Ningú com ell ha sabut donar-nos tan justament, en pintura, la sensació de la melangia. Altres artistes, d’aquí i de fora, que no cal esmentar, han intentat ficar-se per aquests escabrosos viaranys del paisatge trist, i tots hi han fracassat. Els uns han caigut del cantó del melodramàtic, altres han forçat la nota macàbrica, altres en l’exposició de la tristesa han traspassat els límits del sensitiu per a caure en lo sensual: sols el vell Urgell ha aconseguit aguantar-se en el punt just de la melangia, no abusant mai de la caracterització en cap de les seves pintures.

L’ésser sempre tan just en les seves manifestacions artístiques, ço és, l’haver estat sempre tan artista, és el que pot explicar que l’Urgell, tot donant sempre a la voracitat dels amateurs els mateixos temes, tot estant fora del món de l’art feia més de trenta anys, no hagués cansat ni mai hagués fet nosa en cap exposició.

Ell, sens dubte, se n’havia donat compte que era un home d’altres temps; però la seva ironia fina, gentil i artística de debò, el deixava navegar sense desplaer en els nous corrents, tot servant-se ell mateix. Estava posseït de la melangia de l’irònic, ço que l’aguantava de trobar millor els pintors i la pintura del seu temps, que era ja llunyà. Els del seu temps feia ja anys que eren morts abans que ell: els Torrescassana, els Martí i Alsina, els Tusquets i tots els altres romàntics, l’havien deixat tot sol en mig dels nous corrents que l’Urgell havia traspassat immutable, tolerant, i fins alternant-hi socialment, ja que no artísticament.

L’Urgell i els del seu temps havien estat els primers de rompre motllos contra l’academisme dels pintors formats en l’escola del francès David, fent pintura romàntica. I d’ençà d’allavors l’Urgell, tot essent fidel al seu credo artístic, va saber conviure amb un seguit de noves escoles o tendències. De primer la de la contra-reacció, tornant a la pintura d’idees dels Lorenzale, en Mercader i els que els seguien; després sabé conviure, trobant-s’hi ben bé, amb els naturalistes del paisatge, que capitanejava el vell Vayreda, i amb els de l’anècdota, representats per en Simó Gómez, en Pellicer, en Ferran; més tard amb els primers impressionistes, encarnats en els Llimona, els Baixeras, els Galwey, i amb els més radicals que els seguiren, com foren els Rusiñol, els Casas, en Canals, en Nonell, en Mir, i el seu mateix fill, en Ricard Urgell; i darrerament presenciava tots els inquietismes de la joventut actual, sense tenir altra protesta que titular els quadros propis amb l’epígraf de Lo de sempre, ço és: ell no s’oposava al que feien els pintors d’avui, però ell feia el de sempre.

Amb els seus deixebles era, així mateix, tolerant, i més que tolerant; procurava no fer-los iguals a ell, sinó fer-los artistes. Per això, essent l’Urgell un home que s’havia limitat als cementiris abandonats, a les platges solitàries, als erms en el capvespre, i que havia simplificat la seva paleta fins al punt de treure’n tot el que era color per a no deixar-hi sinó tintes, aprofitava totes les ocasions per a endur-se’n els seus deixebles fora del taller, per a treure’ls de sota l’engorronidora claraboia i fer-los pintar a l’aire lliure, a ple so; en mig del camp, dalt de la muntanya, i els feia veure com vibraven les colors i com parlaven les formes.

Això és una gran prova del gran temperament artístic que fou el mestre que acabem de perdre; això ens diu l’alt concepte que l’Urgell tenia de l’art, al qual havia sacrificat sa llarga vida. Jo, veient-lo, anys enrere, en mig dels seus deixebles, pintant cadascun segons els dictats del seu temperament i la seva força visual, i agradant-se ell en tots i en cadascun de la manera com pintaven, m’havia fet moltes vegades aquesta reflexió: ―Si l’Urgell no fos tan tolerant, tan magnànim, i no tingués de l’art un concepte tan alt, d’aquí a uns quants anys no tindríem pintura. ―Car la pintura de l’Urgell costa molt de fer, encara que ell la fes amb tanta facilitat, i la pintura del vell Urgell, mal feta, fora un horror.

Sortosament el mestre Urgell era un gran home i un gran artista la sensibilitat del qual era tan afinada que li feia veure través els assaigs i les obres primerenques dels seus deixebles, totes les inquietuds dels diversos temperaments que ell educava i conduïa. Per això, com hem dit, era tan tolerant amb ço que feien els altres, car sabia la dolor de la creació artística, jamai aconseguida amb la perfecció somniada per l’artista, com ell mateix confessa en un de sos escrits, al dir que malgrat fer molts anys que feia lo de sempre, era ben lluny encara del que hauria volgut que fos.