“Madrid”, per Josep Pla

Els lectors ―i admiradors― de Cartes de lluny (un dels llibres cabdals de la prosa catalana moderna), han tingut l’avinentesa de trobar, dintre la mateixa col·lecció, el volum Madrid, format, en gran part, per treballs periodístics que varen aparèixer, per primera vegada, en castellà, damunt les pàgines de “La Publicidad” (1921). Aquesta data és un element essencial, omès a la coberta, del títol de l’obra de Josep Pla. No sols és essencial respecte de l’autor ―puix que ens indica com Madrid és, àcid i desolat, tasca de jovenesa― ans també respecte del llibre, la vera natura periodística del qual és, amb la data al cim, plenament afirmada. Josep Pla, periodista; Josep pla, inèdit: heu-vos ací els dos aspectes que sobresurten en les pàgines de Madrid. Som lluny de la maduresa i el gust objectiu de Cartes de lluny. En el seu llibre recent, Pla alterna la nota ràpida i fugissera, el llampec incorrecte i genial, amb ―seca i nua― la confessió. “Es tracta ―diu l’autor, amb modèstia que l’acosta a la veritat― d’una obra d’adolescència, plena d’imperfeccions i d’infantilismes”. Doneu a la frase el sentit més favorable, i serà exacta.

El primer capítol de Madrid es diu “Història d’un jove”. Pla s’hi declara “individualista instintiu, ferotge, insubornable”. Escèptic, també: “haig de fer uns esforços considerables per creure que en aquest món hi pot haver una ombra de justícia”. Feble: “sento molt aviat que al mig de les coses hi faig nosa, que el món em ve gran, sento la nostàlgia de l’isolament i de la soledat”… “em sento erràtic i voluble”. El Pla dels “retrats” assaja, doncs, amb vigoria, la pintura del seu propi temperament. Altres retrats segueixen, fets amb mà experta i, de vegades, cruel. Jori, Crexells, Vázquez Mella, Ramón Gómez de la Serna, veuen projectada llur fesomia anecdòtica i viva, tota feta d’angles, damunt les pàgines de Madrid. ¿Què és, en definitiva, aquest llibre, sinó un recull de retrats de persones i coses? Les nobles composicions de Cartes de lluny, sucoses i opulents, són ara instantànies imperfectes, sens dubte, però enormement documentals. Ens documentem, no us enganyéssiu pas, tant sobre l’esperit de l’autor com respecte dels paisatges amb els quals s’acara. Tot el camp visual de Josep Pla és tenyit, com calia, pel color de la seva ànima. Guia subjectiva de Madrid, ¿què sinó això havíem de demanar a un escriptor de raça? Pla odia l’arqueologia de tot cor. Com el divertit “cicerone” de Medina del Campo, es permetrà de dubtar de tot i defugirà la lliçó apresa.

Madrid és un llibre humorístic. El sarcasme el rega. Opositors, buròcrates, abonats de cases de dispeses, hi passen i teixeixen una teranyina espessa i trista. El suburbi suscita també, en l’obra de Pla, pàgines d’agra melangia. L’espectacle del Congrés i de la Bombilla, el parc, el Museu, la parada militar, i fins l’esdeveniment polític ―l’assassinat de Dato― fan rajar de la ploma del jove periodista ―1921― un seguit d’estampes virolades, on les línies inacabables, nervioses, semblen palpitar i exaltar de vida. És molt possible que Madrid resti, en la nostra literatura, no pas com a exemple de llibre ben escrit, però sí de visió dinàmica. És una ciutat en moviment la que Josep Pla ens allarga amb un mig riure desenganyat.

Estil directe, aquell “estil en mànegues de camisa”, que més tard exaltava, si no m’erro, en el prospecte de les Edicions Diana. Amor a les coses simples i naturals que li dicta un bell final de llibre, a Calella de Palafrugell: “Aquesta ratlla serena de l’horitzó, aquesta vela llatina que passa per damunt del somriure innumerable de la mar, què més podria somniar?”. Sinceritat i transcendentalisme dels primers anys, que es tradueixen en una mena de febre d’opinar a l’esguard de tot. Això és el que trobem en el dietari de Madrid. Hi trobem també algunes descripcions de paisatge que revelaven ja ―1921― el fi gustador d’espectacles que guanyaríem després. Així, a Castella (pàg. 34), “a tot arreu cueja una pinzellada de gris. Aquest gris que no és pas pastós, de moltes capes, és un gris prim, d’una sola làmina, un gris clar, sec, dur, mineral”. “Aquesta terra té una màgia, que és la màgia de la closca. Hom té la sensació que sota les ondulacions finíssimes, dolces, de la terra, hi ha el buit. Els canvis de llum mouen i fan onejar les ondulacions.” “Es veu el cel que ve a cercar la terra i com li passa la mà per la cintura per emportar-se-la…” I així Àvila li sembla (pàg. 45) “una població neta i pelada, blanca com una calavera, dibuixada amb un bec de corb, de color de marfil sec i envellit, una mena de carcassa calcinada d’animal medieval fregada amb terra d’escudelles, passada amb paper de vidre i posada al com d’un erm esventat, cru i mineral”.

El llibre, farcit de troballes, ric de mil gustos tan saborosos com naturals, es ressent, però, de la pressa amb què deu haver estat confegit. Hom endevina massa, de vegades, que és al davant d’una traducció poc polida. Però ¿què són aquests defectes al costat de l’interès elemental que us té lligat a la lectura del llibre? I, al cap i a la fi, és també per les obres menys bones com podem mesurar la valor perdurable d’un escriptor.