Cursa vers l’absurd

Pujava Rambla amunt, en una hora particularment amable, per bé que molt agitada: a quarts de vuit del vespre. Caminava per la voravia dreta, els ulls naturalment fits en la casa del senyor Pich i Pon i en les seves lluminàries. És possible que durant una estona les mirés sense veure-les, aquestes lluminàries. Em sé de memòria el que diuen i, altrament, caminava una mica abstret, potser combinant algun article, feina que un hom s’avesa a fer en mig del brogit urbà tan bé com en mig d’una boscúria tot just estremida per un cant d’ocell.

Però, tot badant badant, vaig acabar per veure que una de les lluminàries que tenia davant els ulls caminava de dreta a esquerra, formant un seguit de frases. ―Això és nou! ―vaig dir-me interiorment. Havia vist, damunt l’estació de Sarrià, una mena d’aparell que formava una colla d’anuncis diferents sobre el mateix espai. No havia vist encara aquesta processó de lletres que us recomanen un específic, un llevataques o un perfum amb un tremolor que commou.

Commou, però no és bo per a la vista. Tampoc ho són els altres anuncis lluminosos a base de vermell: tampoc ho és el doll enlluernador dels fars automobilístics. No obstant, qui gosarà condemnar-los? Són etapes en aquesta cursa vers l’absurd que seguim tots plegats, empesos per una força contra la qual ens és inútil lluitar. Un anunci amb llum d’oli o amb espelmes, no el veuríem. Un anunci simplement il·luminat amb gas o amb electricitat ja comencem a no veure’l. Per retenir la nostra atenció, avesada a defugir les sol·licitacions esdevingudes normals, cal inventar cada dia una claror nova… El firmament mateix, essent una cosa que demana com cap altra el qualificatiu de sublim, qui s’adona que existeix mentre va Rambla amunt o Via Laietana avall?