Conversa amb Joaquim Ruyra

Brins de biografia

Joaquim Ruyra va néixer a Girona l’any 1858. Els seus pares eren blanencs, a Blanes té la casa pairal. A Girona estudià el batxillerat, i a Barcelona, la carrera de lleis. És autor de “Marines i boscatges” “Fulles ventisses”, “El país del pler”, “La Parada”, i altres llibres. Així diria, si fa o no fa, una seca nota biogràfica de l’il·lustre escriptor. A ell, però, li plau de recordar-nos els seus anys de col·legi, plens d’ensomni; les seves pesqueres quasi salvatgines; i el dolç caminar del temps en el poble de la seva nissaga.

Ruyra no ha escrit pas sempre en català. Els admiradors del gran estilista badaran la boca d’estranyesa. La seva primera època és castellana. En el pròleg del “País del pler”, Ruyra ja es lamentava de no haver-se posat a escriure en català fins a l’edat de trenta anys. Trenta-tres en tenia quan la “Asociación Literaria de Gerona” li premià amb un “magnífico tintero de cristal y bronce dorado con pié de mármol Onis” (donatiu de la Reina Regent d’Espanya) la poesia titulada “L’únic remei”. «Jo aleshores imitava Verdaguer —ens diu Ruyra—, i es van creure que eren meus els meus versos.»

 

Els primers assaigs

Vaig abandonar un drama inacabable que es deia “Roderico”. Ja imaginareu el seu contingut. No era catalanista. Vaig escriure, després, alguns versets a “La Veu”. La prosa em costà molt més, però vaig fer els possibles. Sortosament he tingut un bon medi on aprendre el català: el tracte amb els bosquerols del Montnegre a Girona; amb gent del conreu i mariners, a Blanes. Ells són els primers mestres que varen formar la meva prosa.

Dels 21 als 40 anys, reclòs a Blanes, a penes tenia contacte amb els cenacles de Barcelona: col·laborava a “La Veu”, ja ho he dit, però poc. I trametia alguna cosa als Jocs Florals.

 

Els Jocs Florals

Sí, els Jocs Florals han estat útils a la nostra Renaixença. Representaven un principi de crítica. Ells han donat a conèixer valors tan altes com Verdaguer i Guimerà. Jo mateix els sóc deutor de tres distincions: dues copes i un accèssit a la Copa. Aquest premi, però, va revoltar-me. És una immodèstia, ho sé, me’n planyo. Però jo creia que les meves narracions “La vetlla dels morts” i “La Fineta” estaven molt per damunt de la prosa que guanyà la Copa.

Els Jocs Florals han contribuït molt al moviment literari català, però si regirem els volums de la col·lecció dels Jocs, hi trobarem molts Mestres en Gai Saber de palla.

 

“Marines i boscatges”

La història del meu primer llibre és ben curta. Es forma per acumulació, hi havia treballat, a ratxes, durant molts anys. Jo no sóc gens metòdic. Tot i reconèixer els grans avantatges que té l’escriure sempre a les mateixes hores, he escrit quan m’ha semblat. De vegades una inspiració fortíssima m’ha fet alçar del llit, al vespre, agafar la ploma i escriure hores i hores. D’altra banda, no he volgut mai coaccionar la meva inspiració. Però si alguna vegada m’ha convingut esprémer la intel·ligència i la imaginació, l’obra ha rajat. Tinc, doncs, el convenciment que hauria pogut produir molt més.

“Marines i boscatges” es publicà a la revista “Joventut” fa més de vint anys. Aleshores vaig passar quatre hiverns a Canàries. La meva malaltia —del cor— estava en un període agut i amoïnós. Sofria un ofec constant i em calia un clima càlid. De Canàries estant sostenia correspondència amb En Via, director de “Joventut” i excel·lent amic meu. En Via, animat per l’èxit dels meus quadrets i narracions, em demanà permís per editar-los. “Marines i boscatges” es va vendre molt, el triomf va ser absolut. Així i tot, el llibre em produí ben migrats beneficis: no sé si 50 duros. No vaig arribar a cobrar-los. Ens els rebentarem alegrement els redactors de “Joventut” en un sopar a can Martin. Quina festa memorable! Me’n recordo. Hi eren tots. Molts d’ells alatrencats en matèria de religió, però bons nois, en el fons. Hi havia En Peius…

 

De Shakespeare als grecs

Efectivament, a “Marines i boscatges” pot notar-s’hi una síntesi de la meva evolució estètica. Jo vaig ésser un romàntic flamejant. La meva primera posició fou posar-me al costat de Shakespeare contra Boileau i els classicistes francesos. El meu romanticisme trobava en la freda artificialitat d’aquests retòrics un esperó actiu. Després, vaig ésser adepte del realisme. “Si els classicistes han falsejat l’art amb llur convencionalisme —em deia entre mi—, els romàntics l’han falsejat amb llur sentimentalisme”. És cert, encara ho penso. Però, il·lús de mi, en comptes de cercar les deus de la veritat i de la beutat, vaig girar-me de cara a la realitat objectiva, simplement. L’experiència va ésser funesta. La meva prosa resultava bruta, indecent. Unes llibretes “realistes” caigueren en mans de la meva muller. L’escàndol amb què les llegí em revelaren la marrada feta. I ben aviat els grecs van guanyar-me a llur escola.

Els grecs, meravellosa font, model puríssim. No cal pas plagiar-los, sinó seguir-los a la distància oportuna; i nodrir-nos de les seves virtuts, que són, principalment, l’originalitat i la puresa. En ells l’obra d’art és lliure d’escòria. No suscita en el lector reflexos orgànics. Homer, quan conta, no és mai voluptuós. La realitat esdevé així depurada per l’artista.

Doncs, a “Marines i boscatges” hi ha ferments romàntics i realistes, ho reconec. Però ja hi ha passat Heròdot. Com l’estimo, aquest grec transparent i concís! L’he llegit en traduccions espanyoles i franceses, lamento de no poder fruir les virtuts més amagades del seu estil, que només en l’original es troben. Però, així i tot, aquest escriptor antiquíssim i invulnerable és qui m’ha donat més arguments per lluitar contra el realisme trist de Zola.

 

Història dels altres llibres

Si “Marines i boscatges” es forma lentament, “El País del pler”, en canvi, nasqué d’una de les meves ratxes. Ara hi trobo defectes, però en escriure’l em sentia inspirat. (Ha de saber que la meva producció poètica no l’estimo gaire. Només els Sonets estan a l’altura de la meva prosa).

“Fulles ventisses” va sortir davant els precs insistents dels redactors de “Marinada”, de Blanes. En varen tirar poquíssims exemplars. “La Parada”, com ja explico en el pròleg d’aquest llibre, fou promogut per Josep Carner.

 

La teoria de la inspiració

“El País del pler” és, potser, el meu llibre més inspirat. En el pròleg expressava amb prou deteniment les circumstàncies que presidiren la seva naixença i el meu concepte de la inspiració; els personatges del poema, Jan Barrufet i Pere Escampa, aparegueren de cop a la meva imaginació, com creats per altri. Els vaig veure; tot el poema de la seva vida va passar davant dels meus ulls en visió destravada, incoherent i deliciosa, com els versos de què venia acompanyada.

Per mi, aquell poema vivent era la cosa principal. De l’al·legoria que pogués encloure no me’n vaig preocupar poc ni molt; la sentia tot sota a sota i quan, a la fi, vaig voler recollir-la, gairebé em féu l’efecte d’una troballa. L’acció, el drama, l’ambient musical, s’emportaven el meu cor i em sostenien en mig de les dificultats de la composició. Si un hom tingués força traça per expressar i comunicar el que ha rebut! És un punt on sempre em trobo petit, petit i desmanyotat. Tot un mes vaig estar treballant per encarnar en el llenguatge groller dels homes el que havia vist i sentit en algunes hores.

Heus ací la gran angúnia de l’artista: saltar l’enorme espai que separa la inspiració i l’obra. Només una educació persistent dels mitjans expressius pot alleugerir el salt.

Els poetes, els que en són de vocació, s’haurien d’educar assajant-se (no en els moments de la inspiració, sinó fora d’ells) a vèncer les dificultats i a refinar el sentit harmònic per medi de versos de mecànica. Així com un que aprèn de dibuix comença a educar-se fent ratlles rectes, corbades i circulars, i copia de primer coses senzilles i d’altres de més i més difícils després, per què el poeta no s’hauria d’ensinistrar pel mateix estil? D’aquesta manera, quan passaria la inspiració, trobaria en nosaltres un instrument més afinat i apte per recollir-la i expressar-la.

Aquesta nova teoria providencialista i lliure-arbitrista ensems de la inspiració, ha estat superada pel meu estudi sobre “L’educació de la inventiva”, publicat en el primer volum de la “Miscel·lània Prat de la Riba”. Si abans m’havia acontentat d’esguardar des d’un punt de vista místic el fenomen complex de la creació artística, en aquest treball provo de descobrir el funcionament natural del fenomen. Com vostè recordarà, jo especulo partint de la teoria del “jo subliminal” de Poincaré. En “L’educació de la inventiva” he tingut ocasió de recordar els procediments i els estats d’esperit diversos que dictaren algunes de les meves obres. Forçosament, en investigar sobre la creació artística, he hagut de prendre’m jo mateix com a camp experimental…

 

Qüestions filològiques

Si l’estètica m’ha apassionat sempre, és natural també que no hagi pogut defugir de reflexionar sobre el llenguatge. Més concretament, sobre filologia catalana.

He de començar per dir-li que trobo encertadíssima la reforma ortogràfica de Pompeu Fabra. És un artista i un home d’intel·ligència diàfana. Ha procedit sempre amb un tacte exemplar, i la seva delicadesa fa necessari l’èxit. Quan jo manifesti un criteri massa personal, no ho interpreti, doncs, com una actitud lingüísticament heterodoxa. Jo em sotmeto de bell grat a les definicions de l’Institut. El que passa és que un hom, quan és escriptor, no pot estar-se d’opinar i de tenir preferències.

Puc dir-li que, en general, em repugnen aquelles formes que no es troben en el llenguatge viu. Així, per exemple, m’abstinc tant com puc d’usar el pronom “hom”. “Un hom”, sí. Té un altre sentit i és viu. Tampoc no m’agrada escriure “prendre” sinó “pendre”. Ho trobo escrit així en els autors clàssics i pronunciat així pel poble. A més a més, la reduplicació de sons aspres em mortifica.

En escriure, fujo tant de les formes arcaiques com de les dialectals. Vull el llenguatge planer i segueixo el català viu mentre no hi vegi impuresa. L’ús dels dialectalismes tampoc no és massa convenient. Només pot acceptar-se en quant enriqueix el lèxic. Però, fora d’això, en l’estructura de l’idioma, en l’acceptació d’unes variants sintàctiques sobre les altres, cal que predomini un dels dialectes del català. En Fabra, amb molt d’encert, ha pres com a model el dialecte central, el barceloní.

La qüestió de la grafia dels noms té importància. És delicada. Els noms porten una història, un gep que fa de mal tocar. Hi ha casos en què la deformació és respectable i d’altres en què cal atacar-la de ple i fer-la desaparèixer. Ja sé que el meu cognom és mal escrit. Caldria substituir la y de Ruyra per una ï. No obstant, el meu nom té la seva història i ja, ai las!, l’han compromès les escriptures. Ultra això, cal recordar que en un temps, a casa nostra, la ï s’escrivia y. Però, a despit de tot això, he estat a punt, una pila de vegades, de restituir el meu nom a la seva puresa ortogràfica. Recordo que una vegada en vaig parlar molt seriosament amb En Carner. Però En Carner —ja sap com és— va recomanar-me d’arranjar l’afer posant una dièresi sobre la y.

Un debat en el qual vàreig intervenir amb interès és el de les partícules “En” i “Na”, com a tractament. En el que s’hi refereix em remeto als meus articles de “La Veu”. En síntesi puc dir que “En” i “Na” són, a judici meu, degeneració de formes aristocràtiques que varen esdevenir així signes plebeus. El cas és molt humà. Diu Pascal que l’home és tan orgullós, que quan parla d’un home d’anomenada el tracta com si fos familiar seu. Les partícules “En” i “Na” quan precedeixen els noms d’homes cèlebres són, naturalment, doncs, inevitables. Respecte dels vivents, com que ningú no ha de pretendre atorgar celebritat ni rebaixar un títol, cal procedir en conseqüència. Si es tracta d’artistes, el mot “Mestre” precedint llurs noms em semblaria el més escaient.

 

Blanes

És clar que la meva condemnació dels dialectalismes no els ha exclòs del tot de la meva obra. Els crec indispensables quan evoco, en llur ambient, figures que parlen català dialectal. El “blanenc” irromp sovint en els meus quadrets literaris. Però és també Blanes qui hi aboca la seva llum.

Blanes és la meva història, la meva pàtria, la meva principal afecció. Hi he viscut quasi tota la vida. M’hi vaig casar, hi moriren els meus pares. És just, doncs, que els meus records siguin quasi tots blanencs. Ara, per exemple, reveig com si fos avui l’episodi de la guerra carlina.

Era en el temps que anàvem de Blanes a Girona en diligència. Jo aleshores estudiava al Seminari, on romanguí tres anys. Els de casa i jo érem liberals. Gairebé tots els companys meus, en canvi, eren carlins. Així i tot, no perdérem la nostra companyonia, i a ella dec, potser, la vida. Un dia, en efecte, el Capità M., avui pare jesuïta, va avisar-me que l’endemà els seus entrarien a Blanes. L’avís era important perquè casa meva tenia una valor estratègica que la feia perillosa. La voltaren els voluntaris liberals (cipaios). Jo aleshores vivia sol a casa. Per precaució vaig anar-me’n aquella nit a dormir a casa d’un parent, a l’entrada del poble. A la nit, com se sentiren les escopetades dels cracs! Hi va haver una entrada de carlins tremenda. Els carrers eren plens de morts. N’hi havia a les teulades, penjant com unes canals. Casa meva va ésser regirada amb ànim indubtable de saqueig. Jo, prudent, havia enterrat l’or i la plata en un racó de jardí. Però uns anells que vaig oblidar en un calaix de calaixera em van ésser presos. Me’ls tornà un capellà a qui havien estat lliurats sota secret de confessió. Aquest és l’únic record tràgic de Blanes, terra de dolceses. Coneix l’auca que he dedicat a la meva vila?

Ruyra somriu, i treu d’un dels calaixos de la seva taula una auca anònima. Es titula “Les encantàries de Blanes. —Romanço nou— Relació verídica d’una excursió que, de Barcelona a Santa Cristina, va durar un any i un dia”. És la història de dos minyons barcelonins que es casen amb dues gentils blanenques. Heus ací com Blanes hi és cantat:

Ja a Blanes són arribats
i resten bocabadats.

Les voravies tan rases!
tan pintoresques les cases!

Tan harmònics els carrers,
tan polits i falaguers!

Tot respira benanança
comoditat i folgança.

Ulls de foc, llavis ridents,
que alegres totes les gents!

Sembla que lliguin, felices,
els gossos amb llonganisses.

En quin lloc del món s’és vist
que ningú no estigui trist?

Serà això un poble de Xauxa,
terra d’ocis i disbauxa?

La badia de la mar
meravellosa els apar.

Exclamen: —Oh, quina cala!
Altra del món no la iguala.

L’aigua té un simpàtic blau,
la platja és neta i suau,

les penyes alcen foresta
d’atzavares i ginesta.

i pels jardins d’aquests volts
refilen els rossinyols.

Quina nau no amollaria
àncores en tal badia?

Hem volgut transcriure un fragment de l’interessant document literari, tan poc conegut, on Ruyra mostra, sota les formes una mica tosques i ingènues de l’auca, la seva lírica exaltació per Blanes.

 

Concepte de la novel·la

Ja sap com judico la meva evolució literària. Ella m’ha portat a concloure que, en la novel·la, l’observació és un mètode excel·lent, sempre que l’escriptor hagi abandonat abans teories i prejudicis. Aquests poden fallir. Per això, àdhuc quan el novel·lista vol fer una obra moral, ha de rebutjar la tesi.

L’observació, aliada amb la inventiva, que és la facultat essencial de l’artista, és font novel·lística. La font-mare, però, és la humanitat, en ella s’amaga la bellesa, que l’artista ha d’obtenir a base d’eliminar pacientment els elements impurs. No crec, doncs, en la còpia del natural. En les meves novel·les imagino, per damunt de tot. A “La Parada” hi ha records d’infantesa, és cert, però transformats. En canvi, el deliri de Jacobé és ben fictici, en el sentit ordinari de la paraula. No he escoltat mai a ningú delirar. He conegut boigs, i llur incoherència em donà les bases d’aquella creació. El terror de “La fi del món a Girona” és, potser, una de les experiències personals que amb més fidelitat he dut a la novel·la. Però quan retrato, desfiguro, perquè no vull deshonrar ningú, ni tan sols posar-lo en evidència. Recordo, ara ve a tomb, el que em passà amb “En Badó Set-trossos”. “En Badó Set-trossos” era un mestre de cases que tot Blanes coneixia amb aquest motiu, pel seu desmanegament. Jo vaig aplicar el motiu al mariner protagonista d’una de les meves narracions. Vaig conservar-lo pel seu valor expressiu. Doncs bé: sempre més me n’he penedit. El veritable “Badó Set-trossos” quedà tan consternat, que perdé el seu desmanegament habitual i s’encarcarà per tota la vida.

Són també un bon element novel·lístic els somnis, els pesombres, les al·lucinacions, però insistir massa en llur aprofitament fóra una tendència morbosa. L’actual generació de novel·listes catalans em sembla plena d’interès. No obstant, no la conceptuo veritable renaixença. Els noms més il·lustres, com els de Prudenci Bertrana i Víctor Català, no han estat superats per les novel·les promocions. No conec, ni de bon tros, tota la producció d’avui. Conec Carles Soldevila, admirable estilista: Roig i Raventós, prosista inspirat: Miquel Llor, aquest jove que ha deixat d’ésser una esperança per esdevenir, amb “Història gris”, una realitat. M’ha interessat la polèmica promoguda pel “Jo”, de Bertrana. Realment, aquesta novel·la és plena d’escenes morboses i suscita reflexos orgànics. És tot el contrari del patró grec que jo voldria veure instaurat en la nostra novel·la. Aquest patró no exclou pas l’estudi de caràcters violents i apassionats, però dóna a cada tipus l’equilibri que li escau.

 

Els seus amics. L’Institut.

Entre els escriptors catalans he tingut sempre molt bons amics: en temps de “L’Avenç”, érem íntims amb En Cases-Carbó. També coneixia i estimava Maragall. En el pròleg del “País del pler” conto la seva càlida adhesió a aquest meu poema. Sobre el propi llibre va escriure’m una carta llarga, plena de suggestions i de fervor, que em sap greu d’haver perdut. Maragall era un romàntic essencial, un gran intuïtiu.

Un amic a qui dec força, literàriament, és el Dr. Turró. Ens coneguérem d’estudiants, i ell fou qui em posà a les mans els mestres de la literatura.

També Verdaguer i Callís. Domènech i Muntaner, Carner, Prat de la Riba, Junceda, foren o són amics meus. En Prat era un home sencer. Si Cambó va errar-se, Prat de la Riba, no. Això és, almenys, el que jo en penso. L’Institut, on vaig entrar com a supernumerari primer i per omplir la vacant de Guimerà després, m’ha orientat molt, hi he après força. Vaig a les sessions de l’Institut com qui va a estudi.

 

El seu treball d’ara. Obres en preparació.

Tinc una novel·la començada “que no puc acabar mai”. Es dirà, si l’acabo, “La gent de Mas Aulet o els dos petons”. És una novel·la de gent pagesa. Fa 20 anys que vaig escriure’n la primera quartilla, i tot just n’he enllestit dues terceres parts. Encara la feina que m’espera és llarga, perquè jo corregeixo, i de vegades refaig, dos i tres i quatre cops el que escric.

Actualment esmerço en traduccions la meva activitat literària. En traduir, no es mouen les meves qualitats afectives, el “jo subliminal” és absent. Tinc traduïts tres actes de la “Fedra”, de Racine. M’ha donat feina. Em planteja un greu problema: el de la substitució de l’alexandrí. Aquest metre em feia por. Té un martelleig, en català, que arriba a esdevenir amoïnós. Per altra banda, el vers lliure no esqueia a la tragèdia de Racine ni era compatible amb la fidelitat literària. Vaig triar, doncs, i la provatura em sembla reeixida, el vers de 18 síl·labes, compost de dos hemistiquis d’onze i set síl·labes, respectivament. Els versos, aparellats, donen, una mica, la sensació de l’alexandrí, però salven el perill de la monotonia. En canvi, m’aboquen a una nova dificultat: la substitució del metre m’obliga a fugir de les rimes fàcils (infinitius, passius, etc.) de Racine. Tanta desarticulació de l’original era desagradable i em posava en el risc de convertir la meva traducció de “Fedra” en un arlequí de prosòdia.

I Mestre Ruyra, bondadós, sotmet al nostre humil criteri algunes escenes de la tragèdia. Encara més bondadós, ens permet d’oferir-ne als lectors de la Revista de Catalunya un bell fragment inèdit.

Tomàs Garcés

(Fragment de la traducció de “Fedra”, de Racine)

ACTE III

ESCENA III

FEDRA, ENONA

ENONA

Cal que ofegueu aquesta amor indigna que no es degué concebre! Preneu l’esguard de la virtut passada. El rei, el marit vostre que judicàvem mort, va a comparèixer a la presència nostra. Acaba d’arribar. La gent a veure’l, joiosa es precipita. Anava cap al mar a rebre al príncep la manada visita, quan sa immensa cridòria que s’alçava…

FEDRA

Teseu en nostra platja!

Ai infeliç de mi! que he declarada un amor que l’ultratja!

Ell vivent! Acabem!

ENONA

Què, doncs?

FEDRA

T’ho deia, i no em volies creure.

Amb tos plors ofegares mos escrúpols i vaig faltar al meu deure.

Morint, Enona, aquest matí, moria digna d’ésser plorada.

He seguit tos consells. Tampoc no em salvo, i moriré infamada.

ENONA

Morir!

FEDRA

Avui mateix em só venuda. Oh diada funesta!

Com puc, doncs, ara, déus!, a la visita del marit estar presta?

I amb ell vindrà son fill. I aquest Hipòlit, objecte i testimoni

de ma adúltera amor, haurà de veure l’aire amb què m’abandoni

als braços del seu pare, encara humida i roja la parpella

dels plors de son refús, i el cor rompent-se’m com esclatant poncella,

gros dels sospirs que tant l’horroritzaren. I creus que per ventura

voldrà ocultar a un rei que tant venera la meva ardor impura?

Passarà que ningú l’honor traeixi de son rei, i son pare?

Acallarà l’aversió que em porta? I si callés… encara

s’alçaran altres veus acusadores. M’espanta ma nequícia.

Enona, jo no sóc d’aquelles dones d’insolent impudícia

que delinqueixen baixament i viuen tranquil·les i cap-altes,

fent glòria de tenir inaccessibles a la rubor les galtes.

Jo reconec mes culpes, les repasso i, contra mi resoltes,

m’apar que han de dar veu esglaiadora a aquestos murs i voltes,

per espiar a Teseu ma felonia. Morim! La mort deslliura

de les terrors. Seria cap desgràcia molt gran deixar de viure?

M’afligeix solament el nom indigne que deixo en heretatge

a mos fills infeliços. Descendeixen del gloriós llinatge

de savis immortals, noblesa excelsa que els engallardiria;

però el pes de llur mare els ha d’abatre. Ah! sí, tremolo el dia,

l’inevitable dia en què una llengua procaç, però verídica,

els retreurà les culpes d’una mare de malvestat fatídica.

No gosaran els ulls alçar de terra.

ENONA

Teniu raó de sobres.

Els planyo verament. Però… salveu-los amb coratjoses obres.

Per què voleu a tal afront portar-los? Per què l’horrible dèria

de morir i deixar-los aquest ròssec d’odiosa misèria?

Això finí: Tothom dirà que Fedra, coneixent-se culpada,

presa d’espant, va defugir la vista del rei en sa arribada.

Quin triomf per a Hipòlit! No hi ha dubte pas que la sort l’ajuda.

Amb vostra vida li doneu guanyada una causa perduda

I quan us blasmi, qui podrà respondre en la vostra defensa?

Ah! l’haureu d’escoltar a boca closa, i devorar l’ofensa,

i sentir-li explicar vostra ignomínia a qualsevol que trobi.

Abans el foc celestial em dragui que veure tal oprobi!

I què! Digueu la veritat. Encara sentiu per ell afecte?

Amb quins ulls el mireu?

FEDRA

Em sembla un monstre d’esgarrifós aspecte.

ENONA

Doncs per què concedir-li la victòria? Lluiteu! No us féu enrera!

Del crim que pot llançar-vos a la cara, titlleu-lo la primera.

Qui us podrà desmentir? Les aparences surten a vostra ajuda;

i, si no, repareu: la seva espasa en vostres mans caiguda,

l’emoció present, l’antiga alarma, aquell reclam d’auxili

en queixes que obligaren el seu pare a imposar-li l’exili,

tot us afavoreix.

FEDRA

Oh! Que jo gosi acusar la innocència!

ENONA

Bah! Deixeu-ho per mi. Sols necessito la vostra aquiescència.

Igual que vós, tremolaré d’angoixa en moure aquesta intriga.

Crec que afrontar la mort no em costaria tan ingrata fadiga.

Mes, si no ho faig, us perdo; i això fóra per mi el pitjor martiri.

Té tant de preu per mi la vostra vida, que tot ha de cedir-hi.

Parlaré. I, agreujat pels meus avisos, Teseu pendrà venjança.

Deurà exiliar Hipòlit, car a excessos un pare mai no es llança.

Un càstig lleu aplacarà ses ires. Però, fóra com fóra,

mal que costés la sang de la innocència, la vostra honor, senyora,

obliga a tot en tal perill posada. És la més gran riquesa,

i per res d’aquest món no cal permetre que resti compromesa.

Sigui la vostra llei. Al davant d’ella caigui tot i rodoli.

Si se li oposa la virtut mateixa, que la virtut s’immoli!

Ah! vénen… Ve Teseu.

FEDRA

I amb ell Hipòlit. En sa insolent mirada

la perdició meva veig escrita. Fedra desventurada!

Obra al teu grat, Enona. A tu em confio. Jo l’esma tinc perduda

i no em puc pas valer de mi mateixa.

JOAQUIM RUYRA