Prudenci Bertrana

Certes originalitats acrobàtiques mereixen molta més atenció i representen energies i estudis considerables que no algunes pensades de certs artistes d’avantguarda. (Això de l’avantguardisme té una relativitat enorme. Mai no podeu saber, dels molts que hi ha, quin és el que va al cap i quin va a la cua.)

Josep Pla

És ver això que l’artista d’avui ―sigui la que sigui la seva posició polèmica immediata― no es proposa la Bellesa, sinó la captació de la realitat. I si hi ha algun artista encara al qual no ofengui del tot la paraula Bellesa, us dirà que en tot cas està continguda en la Realitat.

Joaquim Folch i Torres

Els joves avantguardistes, d’altra part, són gent que tenen la sensació d’ésser «dégoûtants», i tenen l’encert estratègic d’exposar les seves obres a crits, sens dubte amb el fi que tots els qui no hi estan conformes, sàpiguen per endavant que si diuen res, s’hauran de conformar a tenir raons, la qual cosa, a molts, fa una mena de respecte.

Feliu Elias

Hi ha homes rics que fins despenen grans quantitats per posseir una col·lecció d’art, per un abonament a l’òpera o al concert, per mecenar un literat, un músic o un pintor, per construir bells edificis, etcètera. Són pocs, raríssims, entre aquests amateurs del gran art, els que s’hi complauen de debò, els que el comprenen. Els professionals de l’art que havem tractat de prop, els potentats decantats a la contemplació artística, els havem trobat gairebé sempre snobs, afectats, vanitosos o bé simplement filantrops en relació a l’art que col·leccionen o protegeixen, més aviat que perfectament identificats.

Eugeni Xammar

No podré votar, diumenge que ve, perquè no seré a Barcelona. Si hi fos, votaria la candidatura del partit catalanista republicà. Votaria la candidatura del partit catalanista republicà, perquè soc catalanista de tota la vida, i —de tota la vida— republicà. Primer catalanista i després, per catalanisme, republicà. Ni regionalista, ni nacionalista, ni centrista, ni col·lectivista, ni socialista, ni radical,ni comunista, ni sometenista de barret fort, ni sindicalista, ni esquerrista, ni dretista, ni anarquista de Terrassa, ni —menys que res— monàrquic, això és: súbdit del rei d'Espanya.

Josep Carner

Estic decidit a bastir-me un clos. Vull dir que he pres el determini de defensar una propietat. La nostra literatura, encara adolescent, cal que comenci de prendre en mà la defensa dels seus interessos, massa negligits fins ara en un ambient d’abusiva familiaritat, de deixadesa i de mal entès idealisme.

Joan Puig i Ferreter

No sé per què avui tot el dia que penso en nens pobres. Serà perquè ahir al vespre vaig llegir al diari que una criatura malalta fou abandonada, tota despullada, al mig del carrer?

Eugeni d'Ors

¿Ho haveu remarcat? En els òmnibus frèvols y trontollejadors de la pintoresca Companyía que s’anomena «La Catalana», hi va sempre, dreta a una de les plataformes, un cistell als peus, una agulla de falsa pedrería resplandenta al pentinat gegantí, el senyent copiós apoyat a la berana del cotxe, una dòna, grassa, frescassa, fardassa, que dona conversa als empleats.

Josep Maria de Sagarra

A Barcelona ha vingut aquests dies un gran home. La seva grandesa no la comprenen la majoria per no dir la totalitat dels barcelonins. És un home que ha fet importantíssimes troballes en un camp científic assequible solament per uns rars iniciats. Malgrat la saviesa hermètica, aquest home s’ha fet popular a tot el món, les revistes gràfiques han estampat la seva figura, un bé de Déu d’articles, comentaris i llibres s’han escrit sobre la seva doctrina i personalitat. La majoria dels que retenen el nom i la imatge visual, no s’han preocupat d’esbrinar ni les

Carles Soldevila

Els barcelonins que porten una vida activa i que a l’ensems són afectats al teatre o a la música, han de dormir poc per força. En virtut d’una mena de relaxament estúpid, l’horari barceloní s’ha anat retardant cada any una mica fins a arribar a l’actual estat de desballestament. Trenta anys enrere, l’hora de començar els espectacles era dos quarts de vuit del vespre; hom en podia sortir abans de mitjanit, àdhuc comptant amb l’abús dels entreactes llargs. Vint anys enrere, l’hora de començar els espectacles era les nou. D’una manera gradual, els empresaris i el públic han

Josep Maria de Sagarra

A propòsit de la inauguració oficial del monument a Mossèn Cinto, voldria dir quatre paraules per honorar la memòria del nostre poeta. En aquestes mateixes planes, el nom de Mossèn Cinto moltes vegades m’ha servit de pretext, i moltes vegades ha estat comentat. Ara confesso que tot el que jo voldria dir, em balla vagament pel cap, sense acabar-se de concretar ni d’ordenar. Quan em passa això, renuncio humilment als meus pensaments, i me’n vaig a cercar en els pensaments dels altres, per veure si trobo la mica de llum que a mi em manca. I

Josep Pla

Diferents escriptors catalans han parlat ja del “manifest supra-realista” del jove escriptor Breton. És un manifest romàntic escrit per un home intel·ligent. Breton sap el que vol i ho diu clar. Vol la llibertat pura, és a dir, l’art il·limitat, instintiu i fresc com una rosa ―o almenys el que se’n diu l’art fresc com una rosa. La polèmica és més vella que l’anar a peu. Hi ha dues menes de temperaments. Hi ha qui creu que l’art, si ha de donar un resultat, ha de tenir límits. Altres sostenen que els límits són contraris a la producció

Tomàs Garcés

Enguany, els Jocs Florals de Barcelona han tingut una solemnitat més severa que mai. La festa va passar en silenci, com “un àgape catacumbari”. El primer diumenge de maig no va aplegar la tradicional concurrència, atreta pel so de la lira i la sentor de les roses. I cap cartell no havia, abans d’aquella data, convidat a platònic torneig els poetes de les terres de llengua catalana. La festa dels Jocs, doncs, per quin miracle s’ha sobreviscut?

Víctor Català

Per nosaltres, no sols no es una cosa morta los Jochs Florals, sinó la més viva, la més plena de força y eficacia de les nostres institucions. No s’es fosa la virtualitat de sa acció; es d’ara, fou dels moments passats, serà dels esdevenidors, per molt temps encar, si Deu ajut. Y son perfum de cosa vella y consagrada, lluny de nohirlos, los revesteix de magestat, los sacra ab les resplandors de les solemnitats.

Joan Marlet

La reacció contra aquell romanticisme es nomenà noucentisme. El romanticisme estrident i apassionat de la generació madura, va semblar als ulls dels joves d’aquella època una mena d’expansió volcànica que calia extenuar. Contra la vitalitat rural d’aquells reviscoladors barbuts que rabassaven la cinquantena, aparegueren uns joves discrets i elegants, educats a l’estranger, esgrimint les armes de la civilitat, de la cultura i de l’ordre. Era un contrasentit que sorprenia el veure com els joves donaven lliçons de senys als vells.

Carregant més articles...
No more posts