La nostra pedanteria

Després d’haver donat un cop d’ull sobre la perspectiva d’una època nomenada romàntica – cosa que fèiem fa quinze dies – referint-nos a aquells anys que feren el pont del segle passat al segle que vivim, ens permetrem quatre paraules sobre la reacció que va operar-se a casa nostra després d’aquell romanticisme estètico-literari dels Gaudí, dels Guimerà, dels Maragall i de la urbanització de la sardana i del Palau de la Música Catalana.

La reacció contra aquell romanticisme es nomenà noucentisme. El romanticisme estrident i apassionat de la generació madura, va semblar als ulls dels joves d’aquella època una mena d’expansió volcànica que calia extenuar. Contra la vitalitat rural d’aquells reviscoladors barbuts que rabassaven la cinquantena, aparegueren uns joves discrets i elegants, educats a l’estranger, esgrimint les armes de la civilitat, de la cultura i de l’ordre. Era un contrasentit que sorprenia el veure com els joves donaven lliçons de senys als vells. El Maragall de la paraula viva i cordial va caure en el més gran descrèdit, mentre avençava tota una generació de poetes glacials, subjectius i limitats. Contra la densitat emotiva desordenada tractaven d’imposar tota mena d’elucubracions literàries normalment perfectes i essencialment buides. La poesia que llavors va elaborar-se era a base d’elevacions i sublimitats completament incontrolables. Aquesta mateixa sublimitat passà a la posa i al periodisme, com podem perfectament comprovar rellegint els diaris i revistes d’aquella època, amb la seguretat d’arribar a convèncer-nos que la majoria de literats joves haurien pogut respondre del que signaven.

Al costat dels poetes hi havia els professors que després d’uns quants mesos de viatge d’estudi per Alemanya parlaven de la necessitat de l’alta cultura a un poble, com el nostre, sense educació mitjana i amb prou feines primària. Llavors es bastiren a casa nostra unes institucions culturals amb unes façanes amplíssimes.

La figura d’aquesta època fou Xenius, professor i poeta, i per damunt de tot probablement prodigiós violinista. Xenius, que era un refinat i un elegant, donava les seves conferències filosòfiques en uns salonets il·luminats amb una mitja llum malva, i les senyoretes bibliotecàries se l’escoltaven amb el mateix entendriment que si sentissin la «serenata de Toselli», que era el vals de moda. Xenius era un home de talent innegable, que li agradava de jugar un paper de tzigan espectacular.

El noucentisme i el romanticisme, tan contraposats l’un a l’altre, tenen alguna cosa en comú. El mateix gust per la hipèrbole, la mateixa confiança en la pròpia predestinació i aquell aire de marxa triomfal tranquil i segur que ara cada dia ens sembla més difícil d’explicar. De totes maneres, els homes del noucentisme semblen més flacs, més il·lusos i més dilapidadors del temps que no pas els del romanticisme. Aquests sempre tindran com a raó i com excusa de la seva obra l’ésser els homes de l’empenta vital del nostre moviment.

Ara podríem preguntar si després del romanticisme i el noucentisme no es dibuixa ja una tercera època. En els dies que travessem sembla que la nostra vida col·lectiva es diversifica i s’enriqueix de tal manera, que ja es fa difícil d’ésser dibuixada amb elements homogenis i senzills. Això ens decanta necessàriament cap a l’optimisme, perquè la nostra complexitat pot ésser un senyal de maduresa. De totes maneres, podem encara remarcar entre nosaltres reminiscències dels anys transcorreguts. El noucentisme no sembla pas liquidat totalment. Hi ha encara a casa nostra intel·lectuals aficionats de tant en tant a brandar la campana de la nostra pretesa alta cultura i professors completament absents del món de les coses immediates i dels problemes vitals. No ens preocupem de pensar que això és un luxe de pobles que ja han cristal·litzat. Hi ha articles com el que fa poc ha publicat el senyor Farran i Mayoral sobre l’humorisme. Hi ha encara els devots de la senyora Àurea de Sarrà, aquella que va dansar a Delfos i al Vendrell, sota l’Arc de Barà. Hi ha, finalment, alguns humanistes que ens fan témer, que tots plegats amb la nostra incurable inclinació a la hipèrbole i a l’espectacle, no fem amb la nostra cultura allò que aquells venerables senyors, que tant hem bescantat, van fer amb el Palau de la Música Catalana.

Per tot això, no creiem que sigui exagerat el pensar que mentre la nostra alta cultura no operi damunt la cultura mitjana i aquesta damunt l’educació primària, sempre estarem exposats, malgrat tots els humanistes, a fer els gegants de la manera més inhumana.