Un manifest literari

Diferents escriptors catalans han parlat ja del “manifest supra-realista” del jove escriptor Breton. És un manifest romàntic escrit per un home intel·ligent. Breton sap el que vol i ho diu clar. Vol la llibertat pura, és a dir, l’art il·limitat, instintiu i fresc com una rosa ―o almenys el que se’n diu l’art fresc com una rosa.

La polèmica és més vella que l’anar a peu. Hi ha dues menes de temperaments. Hi ha qui creu que l’art, si ha de donar un resultat, ha de tenir límits. Altres sostenen que els límits són contraris a la producció artística.

No tot es pot crear, o descriure, o pintar, o esculpir! ―diuen els primers.

Hi ha coses que es poden pintar i altres que no es poden ―deia sovint Goethe al pintor Meyer.

Fora del cànon, no hi pot haver bellesa ―deien els antics.

Els temperaments oposats, no hi estan pas d’acord. Consideren el cànon una vulgaritat, i afirmen que acceptar el donar-se uns límits és acceptar, voluntàriament, la superficialitat. Els primers se satisfan de l’art que no ultrapassa la naturalitat de la vida humana estricta. Per als segons, la vida humana és massa estreta, i només la vida còsmica és un marc suficient a les seves aspiracions infinites i astronòmiques.

Aquesta polèmica no havia preocupat mai tant com a l’home de la nostra època. És comprensible. El corrent general és decididament contrari a l’estètica clàssica, o sigui a l’estètica que posava la bellesa com a fi de l’art. Avui es considera que la bellesa no té res que veure amb l’art. Per l’estètica clàssica existien formes, cànons, els uns més bells que els altres. Ja no hi ha formes ni cànons. Totes les formes són igualment belles. S’accepta, àdhuc, l’informe. La malaltia es posa en el mateix pla que la salut, i les dones belles en el mateix pla que les dones lletges. Ens hem tornat més ben educats, però les dones belles hi han perdut. Ens hem venut l’espectacle del triomf de la salut i de la força i de l’harmonia, pel plat de llenties del dolor. Almenys, que Déu ens ho tingui en compte.

Aquest corrent de destrucció dels límits és el que s’anomena el romanticisme. Entre els romàntics, però, hi ha classes. Hi ha el romàntic elemental, l’home que tira al dret i llença a l’aire paraules o sorolls en llibertat. És el romàntic de tipus llatí, el futurista, el dadaista. Hi ha alhora el romàntic de tipus germànic, que és el que aspira a emparar-se en la ciència i a justificar-se en la ciència. Breton defensa, emparant-se en Freud, el dadaisme.

Fa un argument molt senzill. L’home ―diu Freud― no fa una vida real, no es demostra tal com és, si no quan somnia. En l’estat de vetlla, l’home està encadenat per la censura. La censura es forma amb l’acumulació de preceptes d’ordre social, religiós, polític, moral, etc., que impedeixen que l’home es manifesti tal com és. La censura, doncs, tapa, arracona aquells moviments instintius, profunds que constitueixen la vida subterrània i real de l’home. En l’estat de somni, la censura desapareix, i la vida real es manifesta sense traves.

I ara ve Breton, i diu: Si això és veritat ―per ell ho és―, es presenten davant de l’escriptor dues realitats. La realitat de l’home en estat de vetlla i la de l’home en estat de somni. La descripció de la primera realitat ha creat el realisme. La descripció de la segona crearà el supra-realisme, això és, la realitat real, subterrània, autèntica, la de l’home tal com és. És per això que l’ideal dels supra-realistes seria descriure correctament els somnis i tots aquells estats en què l’home no es troba fermat per la censura, per qualsevol censura. Aquí es troba la causa de la tendència que tenen els escriptors supra-realistes (Soupault, Delteil, Breton) a la truculència pornogràfica.

Aquest és el manifest. En general, els manifestos literaris, sobretot els romàntics, són d’una pobresa esfereïdora. Aquest, almenys, dintre del gènere pintoresc, és una mica articulat. Els futuristes italians i els dadaistes queden, malgrat les seves divertides troballes, al seu costat com uns salvatges. Probablement hi ha en aquest grup de xicots dits supra-realistes algun gran escriptor de la França de demà, algun probable acadèmic. Delteil, de tots, és el més fresc, i probablement farà una gran carrera.

El supra-realisme s’haurà de jutjar, però, per les obres que produeixi. Si el que volen aquests xicots, amb el supra-realisme, és fer-se una posició i anar tirant, el que han fet està molt bé. Si, per contra, volen realment convence’ns que els seus somnis són dignes de passar a la posteritat i de quedar en el llibre de la història, els haurem de demanar una pròrroga i esperar que els seus arguments siguin més convincents. La literatura té el petit defecte d’ésser un art de bones intencions. Els manifestos i les escoles i les penyes estan molt bé i serveixen per passar l’estona i per exercir la vanitat; el llibre de la història demostra, però, que els manifestos i les escoles i les penyes, si bé ajuden a donar pa a la família, no tenen res que veure amb la literatura ni amb l’art.

Pel que serveix, potser, aquest manifest és per demostrar que el romanticisme ho ofega tot i ho podreix tot, i per donar raó al pintor Togores quan diu que aquesta època és la més furiosament romàntica de totes les que han existit, perquè és la del romanticisme conscient. Tothom s’emplena la boca amb la paraula classicisme, es fan edicions de clàssics, la gent adopta un posat de salut i de la netedat. Però cada dia està més preocupat, tothom amb problemes morals i sentimentals, i la gent viu sota la impressió de la màgia, de la superstició i del “tabou”. Tothom plora, tothom dubta, ningú sap ben bé el que vol, hi ha un aire de catacumbes a cada cantonada. Seria difícil trobar un espectable literari sanitós, una direcció clara en qualsevol ordre. El cànon de Fídies va durar tres segles; ara tot dura el que duren les roses.

Per romandre en aquest camp de la neurastènia i de la fúria s’ha de confessar que els artistes troben exemples a tot arreu. Pirandello demostra a tothom que el vulgui sentir que l’home és un animal solitari, i que tothom marxa a contratemps. Freud, que és un animal falsificat. Einstein, que és un animal enganyat, Spengler, que és un animal dominat per la màgia i la nigromància. Lenin, que és un animal cel·lular i productiu, etc.

S’ha de confessar que en mig d’aquests genis, les persones que ens agrada menjar i beure amb tranquil·litat, tenim mala peça al teler.