Del sublim badar

En el llibre que Josep Pla ha publicat suara, titulat “Madrid”, hi ha un paràgraf que, en parlar d’aquell periodista que fou Romà Jori diu si era un home que creia “en aquestes insignificants ximpleries que s’anomenen el refinament i l’art”. Això, que a simple vista sembla una espatotxada, és en certa manera, una veritat com un temple: el que el comú de la gent entén per art i refinament és la cosa més ociosa de la vida moderna.

Si preguntem a un home del camp o de la fàbrica, de l’obrador o de l’escriptori, ço que entén per art, ço que en art prefereix (i si l’home qüestionat és prou per explicar-se), veurem a les primeres paraules de la seva resposta que sobre el concepte genèric d’Art només té idees confuses i pobres, i que els seus gustos artístics es troben, per regla general, al graó inferior de la producció artística. Una resposta igual, però no tan franca ni ingènua, ens donarà l’home de la classe mitjana que té la pretensió o l’obligació d’imaginar-se més intel·lectualment que l’obrer o l’home del terròs. Una resposta semblant, encara que disfressada d’entusiasme per les obres cabdals de l’art, ens donarà l’home de la classe alta. Hi ha homes rics que fins despenen grans quantitats per posseir una col·lecció d’art, per un abonament a l’òpera o al concert, per mecenar un literat, un músic o un pintor, per construir bells edificis, etcètera. Són pocs, raríssims, entre aquests amateurs del gran art, els que s’hi complauen de debò, els que el comprenen. Els professionals de l’art que havem tractat de prop, els potentats decantats a la contemplació artística, els havem trobat gairebé sempre snobs, afectats, vanitosos o bé simplement filantrops en relació a l’art que col·leccionen o protegeixen, més aviat que perfectament identificats. És cert que la majoria entenen la matèria artística que porten entre mans, però no la comprenen o bé la comprenen parcialment i a la llarga s’hi avorreixen si l’han de fruir tot sols.

Com es veu, doncs, els veritables coneixedors de l’art són molt escassos, molt més del que ens poguéssim imaginar en aquest moment del nostre lleu divagar en aquest terreny tan tancat i hipotètic de la psicologia de l’amateur. Perquè d’aquest reduït nombre de vertaders comprenedors de l’art encara cal sostreure’n molts artistes aficionats i professionals, la major part dels crítics, historiadors i tractadistes d’art i bona part dels esteticistes. Uns mots insignificants, un gest involuntari, un badall, una inferència, una definició sobreeixint de la voluntat de tal persona que havia regulat tota la seva vida externa per tal de suggerir-nos un amateur de primer rengle, ens sobten de cop i ens posen alarmats a l’aguait d’una possible simulació: la qual no trigarà aleshores a confirmar-se en la nostra desvetllada suspicàcia. El mercat de llibres d’art està infestat de glosses, definicions, històries, teories i tota altra mena de comentaris concernents a l’art, els quals apareixen com certificats de desorientació i d’incomprensió a tota persona que està preparada per llegir-los del dret i del revés. La premsa artística està farcida de literatura d’aquest gènere, el qual, a part d’aquella certificació, no vol dir res: literatura monòtonament grandiloqüent i pseudotranscendental; literatura, però, terriblement vàcua i estèril. Fa feredat! Abocar-se a aquests insondables pous de teranyines és l’horror dels horrors.

Veieu la gent que circula pels museus i per les exposicions si amb la manera d’arrossegar els peus no delata una indiferència i un avorriment mal disfressats de culturalisme. Remarqueu com només la gratuïtat del dret d’entrada a tals llocs en facilita aquella concurrència; i veieu com, en ésser davant de les obres d’art el públic només s’interessa en esguardar, amb el limitat interès anecdòtic de l’infant que guaita imatges en un llibre il·lustrat. Escolteu els comentaris!…

Veieu, en fi, com en la majoria dels museus i exposicions els mateixos artistes tenen obres generades amb un esperit igualment absent que l’esperit del pueril guaitador de sants. Aquestes obres d’art de segona o tercera categoria que, passats els segles, els museus conserven per llur valor arqueològic, per llur valor de raresa, o de representació, o d’etapa històrica, són la major part de les vegades considerades al nivell de les obres d’intrínseca vàlua artística, i són estimades així àdhuc pels professionals de l’estètica, de la crítica o de la història de l’art.

És, doncs, la quasi totalitat de la gent que desconsidera el gran art, o que arriba a la mort amb la desesperació interior d’haver volgut comprendre allò de grandiós i sublim present que hi ha en l’obra d’art, sense, però, haver-ho aconseguit. I no és pas que la comprensió de l’obra d’art requereixi virtuts, dons o talent de difícil abast, sinó que, per raó d’una absurda i artificial complicació de les valors entenimentals, ja des d’un principi el nostre enteniment és paulatinament i metòdicament allunyat de l’entenimentació del món exterior. Els homes som educats per combinar les coses del món, però no per comprendre-les. El màxim combinador, el major embolicaire podrà arribar a ocupar els primers llocs de la jerarquia social, podrà posseir la millor col·lecció de marbres grecs, posem per cas, però en el planeta terra s’avorrirà tan bon punt perdi l’ocasió de combinar noms, coses i atributs que no sap el que són ni en essència ni fenomènicament; i, en arribar l’hora de fer testament, de la vida només n’haurà copsat el nombre. No en diguem mal: també hi ha el gran art del convencional.

En algun racó de la intel·ligència i del sentiment hi ha d’haver, no obstant, la fórmula o el punt de partida d’una teoria d’aquesta mena de coneixement directe, inenarrable, no-discursiu, el qual ara com ara està tan sols reservat a uns pocs artistes; ha d’existir la manera de multiplicar aquesta inefable entenimentació de totes les coses… Això, certament, no és el refinament que tan justament desprecia Josep Pla, sinó que és l’antirefinament, però bé és l’art, l’Art en majúscula, que el mateix Josep Pla no estima gaire, si no és l’art literària.

Signat com Joan Sacs