Una conversa amb Robert Gerhard

Fa un parell de mesos que torna a ésser a Barcelona aquest músic nostre, que les grans ciutats europees se’ns havien quedat fins ara. Benauradament, En Gerhard ha decidit instal·lar-se a Barcelona.

Volíem estudiar el músic més interessant de la nostra terra, per avui creiem més interessant reportar una conversa que hi tinguérem i deixar per un altre dia aquell propòsit.

—A 12 anys (vaig néixer a Valls l’any 1896) deixava Catalunya i partia a Suïssa per seguir els estudis elementals i ingressar aviat a una Escola de Comerç. A finals de l’any 1913 decidia enfocar la meva carrera musical i em traslladava a Munic, on vaig ingressar a l’Acadèmia reial. Malauradament la guerra em rebotà de nou a Valls, i fou aleshores que vaig venir a Barcelona, on Granados i Marshall foren els meus mestres. Del 1916 al 1920 tinc l’honor d’ésser deixeble d’En Pedrell. He estat el seu últim deixeble. Aleshores començà per mi un moment, una mica llarg, massa complex per desenteranyinar-lo: era l’any 1921, vaig anar d’una banda a l’altra: Madrid, París, diverses ciutats alemanyes, Valls, Barcelona, Granada, Reus i només per atzar no vaig anar a Londres, ja veieu la situació, oi? En ésser l’any 1922 em tanco en una masia a la vora del meu poble, dos anys passats d’aquesta manera no em donaren el resultat que confiava, i, com una bala, el mateix 1923 en marxo i vaig a Viena a treballar amb Schönberg; el 1926 segueixo Schönberg a Berlín on anà nomenat professor a l’Acadèmia, i veus-aquí la meva vida fins que, el darrer setembre he tornat a Barcelona.

—Tornem endarrere i repassem d’un cop d’ull la vostra producció?

—La meva primera obra estrenada i publicada fou: L’infantament meravellós de Scherazada, cançons sobre poemes d’En López-Picó (editada per la Unió Musical Espanyola en 1918). Més ençà, el trio de l’any 1918; cançons sobre poemes del Verger de Galanies d’En Carner, el 1919; un segon trio, que editaren a Can Senart, de París, l’any 1920; dos apunts per piano, en la col·lecció de la U. M. E., el 1921; música per una col·lecció de hai-kai de Amour et Paysage de J. M. Junoy, el 1922; un Divertimento per instruments de vent, fragment el 1926; Suite per instruments de vent, de corda i piano el 1927; Concertino per instruments de corda, entre 1927-1928; Sonata per a clarinet i piano, l’any passat; Quintet, per instruments de vent, també el 1928, i ja aquest any 1929, chors sobre poemes de Carner i de Salvat Papasseit; 14 cançons populars catalanes harmonitzades, i 2 obres en forma de sardana per un conjunt d’instruments de vent.

—Digueu-me amb franquesa: creieu en les possibilitats dels compositors catalans del nostre temps?

—Hi crec. Tots els compositors catalans joves que he conegut posseeixen —amb variacions molt considerables de cas a cas— dues condicions que cultivades amb energia i amb finor permeten a tot músic jove de covar nobles ambicions: la facultat d’invenció de caràcters musicals i un sentit innat dels problemes formals. Aquestes qualitats les trobeu sovint —salvant les distàncies— àdhuc en els més humils sardanistes. La raça és ben dotada.

—Creieu que les institucions auxiliars de la música al nostre país, escoles, orquestres, associacions, etc., compleixen llur obligació i són ben orientades?

—Sospito que les escoles no; ho confessen —tot planyent-se’n— els mateixos interessats. He pogut assistir a un dels darrers concerts celebrats a Barcelona per l’Orquestra Pau Casals; l’execució de les obres tenia un nivell europeu. Jo em ric de la gent que troba que En Casals és poc “director”. Fora de Mengelberg —en una altra esfera— pocs directors sabria citar que se li poguessin comparar.

Un instrument de música meravellós és l’Orquestra de vent creada per En Lamote de Grignon. No té parió enlloc del món. És un conjunt instrumental d’una riquesa inaudita. Ha incorporat instruments autòctons catalans que criden poderosament l’atenció de tots els músics del món que han pogut sentir-les. Aquest problema d’incorporació i d’evolució d’aquests instruments catalans és, al meu modest judici, més important i de major transcendència que l’aparició d’una simfonia o d’una òpera definitives d’un autor català.

Una altra institució que compleix una tasca transcendental i amb bona orientació és l’Obra del Cançoner Popular Català. Quant a les Associacions de Música, compleixen perfectament llur missió i crec que estan ben orientades. Amb tot, la vida musical que elles mantenen a Barcelona és poc rica i poc diferenciada. A Barcelona caldria que un públic amador de la música fes possible l’organització d’una sèrie important de concerts públics a la temporada, que no acabessin amb la desfeta econòmica de l’empresari.

—I els Orfeons?

—Els Orfeons són un orgull legítim a Catalunya, especialment l’Orfeó Català. Però he de repetir, i encara més forta, la crítica que he fet a l’Orquestra Casals. El repertori hauria d’ésser deu vegades més extens i sobretot més variat.

—Admireu especialment algun compositor per damunt dels altres, o sentiu preferència per algunes obres determinades?

—Les obres que més admiro, són a centes! I us podria dir el mateix dels autors. Me’n féu adonar un amic meu, el qual es fa fort d’afirmar que m’ha sentit dir de més de tres-centes obres que jo les considerava com “el més fort de la literatura musical universal”, però sempre en singular i com un cas únic. Ja veieu que no sóc de confiança. Quan deixàvem a En Gerhard encara poguérem confegir les seves darreres paraules:

—Faig els impossibles per tal de no deixar mai interromput per molt de temps un treball en vies de realització. Sé massa per experiència les dificultats enormes que m’esperen en reprendre una obra que ha tingut temps de refredar-se. Sostinc que un veritable connaisseur hi hauria de trobar la línia divisòria, la soldadura. Ara estaré un mes preparant el meu concert; no puc treballar en altra cosa actualment i per sort no tinc res a mig fer que m’esperi…