Frares a Poblet?

La premsa s’ha ocupat dels rumors que corrien dies enrere respecte l’establiment de frares del Cister, procedents de Burgos, a Poblet. En una recent excursió al venerable monestir vàrem constatar que algunes gents d’aquells encontorns creuen l’esdeveniment molt probable. Si fos així, convindria ocupar-se’n seriosament, tant més que, segons sembla, hi ha a casa nostra, gent prou càndida per embadalir-se amb aquesta possible instal·lació a Poblet dels cistercienses burgalesos.

Pel que fa a nosaltres, no hi sabem veure més que inconvenients. Des de tots els punts de vista en què ens vulguem col·locar, la pensada dels bons monjos de Burgos ens sembla plena de riscos; arriscada des del punt de vista artístic, arriscada des del punt de vista religiós.

Sembla que “Catalunya Social” fa una invocació a la història amb motiu de la petició dels frares burgalesos, i amb vistes a afavorir-la. Així ho hem llegit a La Nau, que qualifica la invocació d’imprudent. Potser, però, aquest qualificatiu no és el que més li escau. Ben mirat, la invocació a la història, en un cas com aquest, és oportuna i fins prudentíssima. El que hi ha és que, per a la defensa d’un criteri favorable a la recent petició, resulta en absolut contraproduent. Amb raó invoca La Nau el testimoni de la història del Monestir de Montserrat, i fins del propi Monestir de Poblet. Si n’hi va dur de lluites i de problemes al cenobi de la nostra Muntanya Santa l’entrada dels monjos d’una altra congregació! I a Poblet mateix, des dels temps de Ferran I, i més encara des dels temps de Joan II i de Ferran el Catòlic, un canvi pregon es va operar, per causes si fa o no fa similars.

La història es repeteix ―dirà algú―. Indubtablement; però quan la història ha demostrat els perills d’un camí, fóra insensat de voler-s’hi endinsar de bell nou, i de no fer tots els possibles per impedir-li de repetir-se.

Des del punt de vista artístic, no ens sembla tampoc recomanable la solució proposada pels frares de Burgos. Com ja ha fet observar Rovira i Virgili, hi hauria el risc que, amb la millor bona voluntat del món, el criteri restaurador seguit pels frares o pels qui els aconsellessin, no respongués a les veritables necessitats artístiques de Poblet. Hi hauria també el risc, o millor dit la seguretat, que una part del monestir, avui visitable, restaria, a partir de la repoblació monàstica, tancada per al públic. Hi hauria el risc, en fi, que en la restauració i agençament del cenobi fossin posades en joc altres consideracions que les purament artístiques: consideracions d’ordre pràctic, posem per cas, o d’adaptació a gustos o antipaties que, ara com ara, semblen haver-lo respectat.

Des del punt de vista religiós, la qüestió és també molt delicada, i no ens sorprèn que hi hagi sacerdots que es mostrin contraris a aquesta repoblació monàstica, més o menys vagament anunciada. No volem entrar en el fons de la qüestió. Solament farem observar com el punt de vista religiós s’enllaça amb els altres dos que acabem d’al·ludir: una restauració poc reeixida de Poblet, per part dels frares que s’hi instal·lessin, els concitaria d’animadversió popular; i, si la història es repetia en el sentit que abans suggeríem, aquesta animadversió prendria aspectes i extensions de que l’element eclesiàstic fóra el primer a doldre’s.

Cert és que no tot serien desavantatges per a Poblet si la seva repoblació monàstica esdevenia una realitat. Però els avantatges difícilment compensarien els inconvenients, i deturarien els riscos. Algú ens ha dit: “I si Poblet esdevenia un fogar de cultura com Montserrat?” Li hem respost: “No, tal com ara es presenta la qüestió, no creurem mai en una semblant transformació.” Altrament, si creguéssim en la possibilitat d’un tal miracle, potser vacil·laríem. Però no vacil·lem gens ni mica.

Si la sort de Poblet ha de millorar ―i una mica ja ha millorat―, cal convèncer-se que ha d’ésser per altres camins. Si algun dubte pogués restar-nos-en, la proposta dels cistercienses de Burgos ens l’hauria esvaït. I mentre determinacions més transcendentals no són preses, jo em pregunto per què no s’ha pres encara la mesura elementalíssima de fer pagar l’entrada al monestir. En altres països, no una, sinó dues i tres i més vegades es pagaria per veure les diverses parts d’un monument semblant. Fer pagar l’entrada una pesseta per persona fóra una cosa escaient. Es podria fixar un dia a la setmana en què la visita fos gratuïta, perquè les gents més humils no se’n veiessin allunyades. I l’import íntegre, que pujaria alguns milers de pessetes a l’any, seria destinat a restauració del monestir.

La mesura ens sembla senzillíssima. Caldria començar per ella. D’altres, però, haurien de seguir, si es volia tornar a Poblet una certa esplendor. Potser en parlarem un altre dia. El record de la recent excursió ens invitarà a fer-ho.