Error a la base de dades del WordPress: [INSERT command denied to user 'VL009US00001'@'81.25.112.31' for table `papersvells-mysql`.`pv_options`]
INSERT INTO `pv_options` (`option_name`, `option_value`, `autoload`) VALUES ('_transient_doing_cron', '1711702332.6902360916137695312500', 'yes') ON DUPLICATE KEY UPDATE `option_name` = VALUES(`option_name`), `option_value` = VALUES(`option_value`), `autoload` = VALUES(`autoload`)

Mirador archivos | Pàgina 2 de 3 | Papers Vells

Feliu Elias

Així se’ns apareix la petita, petita pianista Alícia de Larrocha davant del piano de cua, enorme i greu com un transatlàntic. Alícia no porta paraigües per a dominar monstres, sinó unes manetes madures, nues i desossades per acaronar titans: els clàssics de la música de cambra. Les manones d’Alícia van i vénen damunt del teclat, els braços s’hi encreuen com serpetes blanc-rosades, tan suaument, tan segurament com si se les rentés en la bromera musical. Suavitat, manyagueria, netedat. I, tan dolçament evocats per l’encanteri, reneixen els perfums de Couperin, Mozart, Bach, Beethoven, Chopin.

Robert Gerhard

L’especialitat musicològica que cultiva mossèn Higini Anglès és d’aquelles que viuen tancades en una mena de clausura científica rigorosa. Això fa que només poques persones a casa nostra, no del tot alienes aquestes matèries, tinguin idea de la veritable importància de l’obra de mossèn Anglès i sàpiguen que en el món internacional de la musicologia el seu nom figura avui dia entre els tres o quatre noms de primera fila.

Robert Gerhard

És cert que els saxofons han portat, d’aleshores ençà, una vida obscura i subalterna en el si de les bandes militars d’alguns països, especialment dels meridionals. Semblava que no s’havia de complir aquella prometença d’un esdevenidor brillant dintre el conjunt dels instruments de l’orquestra simfònica que Berlioz havia profetitzat per l’instrument de M. Sax. Han estat els negres, habilíssims artistes instrumentals, qui han posat en evidència i han fet triomfar les qualitats que Berlioz descobria admirat, ja fa a la vora d’un segle, en aquest instrument extraordinari. Honor als negres, doncs!

Amadeu Hurtado

Em sembla que Pla exagera. És cert que vaig parlar de la seva ploma disponible, però no sé d’on treu que vaig voler dir ploma venal. Jo em referia ―i l’explicació era ben clara― al desballestament espiritual de Pla que li permet posar les seves grans qualitats d’escriptor al servei dels blancs com dels negres. Hi ha susceptibilitats que desconcerten i escamen. Potser tot és degut a que Pla, neòfit en qüestions de correcció i d’elegància, ara fila massa prim.

Amadeu Hurtado

En el segon volum de la fundació «Cambó» que ha publicat Josep Pla, aquest amic ha tingut la pensada de dedicar unes planes a recordar la meva actuació en la política catalana, tan breu i ja tan remota, que m’ha vingut de nou trobar-la esmentada. I francament, no sé pas de què se les heu. Ves per on, al cap de vint anys, he vingut a descobrir el paper que vaig jugar en aquell temps, tan diferent del que em pensava.

Robert Gerhard

Ningú no podrà esperar de mi que jo faci mostra de la imparcialitat d’un crític ―si és lícit exigir d’un crític aquesta virtut―. La música contemporània que jo vull defensar i a la qual voldria guanyar amics a Catalunya, no és aquella música l’interès de la qual queda exhaurit amb el fet de la seva “actualitat”.

Joan Cortés

Aquells que conegueren Manolo pels volts de l’any 1917, llavors de l’estada més llarga que, després de l’adolescència, ha fet a Barcelona aquest artista, i no l’hagin tornat a veure, a bona fe que pel seu aspecte físic no el coneixeran pas. En aquella època, que fou una de les més brillants i més poca-soltes que ha travessat Barcelona, en la qual, bé o malament, tothom es guanyava la vida, des del fabricant de teixits de llana fins a l’infeliç que treia el que podia del servei d’espionatge; en la qual a qualsevol hora del dia o de

Rodolf Llorens

Per bé que a l’Àsia es troben les doctrines que més abonen la passivitat i la desgana, cal no oblidar que també s’hi troba la religió més activa que existeix: la dualista persa de Zoroastre, que mana lluitar contra el principi del mal, no per mitjà de meditació solitària i de misticisme, sinó per mitjà d’una actuació enèrgica.

Guillem Díaz-Plaja

Per a nosaltres, universitaris, aquest pla d’estudis que acaba de llançar la nostra Facultat de Filosofia i Lletres constitueix el motiu d’una profunda alegria. No solament vénen substituïts els règims d’examen i atenuada la rigidesa dels plans, sinó que en quantitat, qualitat i ambició científica, la Facultat de Filosofia i Lletres esdevé ja des d’ara un model de nobles aspiracions i un esquema del què pot ésser la Universitat que tots somiem.

Just Cabot

Madrid és un llibre, ho tornem a dir, de vagabundeig. És el llibre d’un xicot que es passeja per Madrid i per algunes altres ciutats castellanes, volta pels carrers, enraona amb els companys de dispesa, assisteix a tertúlies de cafès, visita el museu del Prado, escolta discursos al Congrés.

Just Cabot

Doncs bé, som uns quants que considerem En Pla com un escriptor de cap a peus, escriptor per sobre de tot. I per a un escriptor les qüestions d’estil són vitalíssimes ―com, en totes les disciplines, les qüestions de tècnica tenen una importància més gran del que la peresa regnant vol fer creure. Són vitalíssimes perquè si tot ha estat dit i, per tant, els temes tenen un interès escassíssim, el que salva les obres, en molta part és l’estil.

Josep Maria de Sagarra

En el tren de Sarrià l’altre dia vaig veure una dona d’uns cinquanta anys repicats, grassa, flonja, tota ella semblava feta de puré de castanyes. Jo no la conec ni sé qui és, però només de veure-la i observar-la, no pas amb molta detenció, vaig anar descobrint tots els detalls de la vida d’aquella dona.

Josep Maria Planes

Avui ens sentim en tren de fer confidències. Intentarem presentar el periodisme vist una mica per la banda de dins, explicant al mateix temps uns quants trucs i les males arts de què ens valem. Breu: ensenyarem la trampa del reportatge.

Just Cabot

Per raons d’edat, em va tocar fer de secretari, aquell any i dos més, ja que fórem nomenats per tres anys. Vaig acceptar perquè de vegades sóc persona disciplinada. Abrigo però l’esperança d’estalviar-me els dos anys que em queden, gràcies a la incorporació del Premi Crexells al pla de premis instituïts i mantinguts per la Generalitat.

Joaquim Xirau

Descartes és el filòsof del Renaixement. Amb un gest amplament integrador recull els temes essencials d’aquell període turbulent i els dóna una estructura sistemàtica i una consistència racional. En el Discurs del mètode ―aquest llibret senzill i clar― hi són contingudes virtualment ―amb tota la seva glòria i amb totes les seves limitacions― els temes essencials de la cultura específicament moderna.

Carregant més articles...
No more posts