Error a la base de dades del WordPress: [INSERT command denied to user 'VL009US00001'@'81.25.112.31' for table `papersvells-mysql`.`pv_options`]
INSERT INTO `pv_options` (`option_name`, `option_value`, `autoload`) VALUES ('_transient_doing_cron', '1709541314.1547861099243164062500', 'yes') ON DUPLICATE KEY UPDATE `option_name` = VALUES(`option_name`), `option_value` = VALUES(`option_value`), `autoload` = VALUES(`autoload`)

Joan Cortés - L'escultor Manolo | Papers Vells

L’escultor Manolo

L’escultor Manolo

Publicat a Mirador el 2 d’abril de 1931.

Aquells que conegueren Manolo pels volts de l’any 1917, llavors de l’estada més llarga que, després de l’adolescència, ha fet a Barcelona aquest artista, i no l’hagin tornat a veure, a bona fe que pel seu aspecte físic no el coneixeran pas. En aquella època, que fou una de les més brillants i més poca-soltes que ha travessat Barcelona, en la qual, bé o malament, tothom es guanyava la vida, des del fabricant de teixits de llana fins a l’infeliç que treia el que podia del servei d’espionatge; en la qual a qualsevol hora del dia o de la nit us era possible el mateix fer-vos tallar els cabells que anar a fer-vos prendre mida d’un vestit; en la qual la vida nocturna del nostre districte cinquè (encara no s’havia inventat la ximpleria d’anomenar-lo «barri xinès»), era una de les coses més importants d’Europa en el seu ordre; en la qual ja s’havien sentit pels carrers de la ciutat els trets dels primers atemptats socials, que n’inauguraren la sinistra tongada ―Déu sap a qui afavorien―; en aquella època que és una de les més tèrboles i més interessants de la vida barcelonina i que esperem que un dia o altre algú estudiarà amb l’atenció que es mereix; temps de negocis i de chantage, de barrila i de tragèdia, d’inconsciència i d’atabalament, cap allà a la una de la nit es deixava caure pel Lyon d’Or el Manolo que coneguérem.

El Manolo de llavors era un home de pell colrada, eixut de carns, nerviós i àgil, amb un abillament pintoresc, mig de maquignon, mig d’artista, amb una boina al cap i una vareta de freixa a la mà, que, en arribar, s’asseia a una d’aquelles taules per les quals en els seus bons temps va passar tanta d’història anecdòtica de la nostra ciutat, i es posava a descabdellar la troca inacabable d’una conversa viva i llampeguejant, plena de provençalismes i parisinismes, imatjada i concisa, que ens feia passar pels ulls tota la glòria virolada d’aquell París de l’avant-guerra, amb el seu aiguabarreig de gent de pertot arreu, però fins al punt just, amb els seus Rose Croix, amb els seus rapins; el pobre Pólvora; aquell D’Ostoia que no es treia el monocle ni per dormir; Erik Satie amb el seu barret de copa; Apollinaire, Picasso… què sé jo; aquell Bofill, al taller del qual Manolo treballava, que no era pas cap prodigi de generositat i que per arribar a arrencar-li trenta sous et feia suar sang i aigua; i, sobretot, aquell Moréas, el record el qual és una de les devocions més cares del nostre escultor:

Les morts m’écoutent seuls, j’habite les tombeaux.

I ens explicava anècdotes i teories, aventures i opinions; ens parlava d’aquella misèria, d’aquella bohèmia tan poc volguda però aguantada amb aquella valentia ―quin altre remei quedava!―; i en els ulls un lleuger tel d’enyorament.

Al cap de catorze anys trobem Manolo instal·lat com un burgès en el seu petit mas del qual és propietari; un mas recollit i tranquil, tot pintat de calç, sense cap retòrica, sense cap fantasia decorativa, eixamorat d’humanitat i de sentit comú, com aquell que l’habita, en mig dels camps de part d’amunt de Caldes de Montbui.

Aquell home sec i bru, s’ha anat arrodonint, ha anat perdent els angles però sense perdre aquella aguda expressió de les seves faccions. El seu color de pa moreno s’ha anat desplaçant per tornar-se un rosat de bona vida. El posat de Manolo ha anat esdevenint reposat i tota la seva persona ha adquirit un aire un si és no és abacial. En la seva mà blanca i delicada no hi desentonaria pas una ametista.

Però és el mateix Manolo de sempre. El trobar-se ben bé a casa seva, sense angúnies i podent treballar amb tota tranquil·litat, no ha fet més que afermar-li i sedimentar-li totes les seves idees anteriors. Manolo és avui dels nostres artistes potser el que posseeix una solidesa de visió de concepte més considerable, la mida més justa de les coses d’aquest món.

És un home a l’extrem oposat d’allò que són els artistassos amb tots els seus refinaments, tota la seva sensibilitat no té res a veure amb els gemecs ni els ulls en blanc, és alguna cosa de més íntim i més de bo de bo. De la mateixa manera que a Arenys de Munt va fer-se seu tot el poble amb el doll de la seva simpatia, a Caldes de Montbui no trobareu ningú que, en parlar-li de Manolo, no us l’anomeni amb afecte i consideració. Tothom el coneix i tothom l’estima.

I és ara que de Manolo, ara que ja el tenim a casa nostra, ara que ja torna a treballar, i treballa com mai, que, després de molt que ens ha donat, en podem esperar molt més encara. Dissabte que ve inaugura la seva exposició a can Maragall, i estem segurs que no ens ha pas de defraudar gens ni mica.