Temes cartesians

Temes cartesians

Publicat a Mirador el 12 de setembre de 1929.

Descartes és el filòsof del Renaixement. Amb un gest amplament integrador recull els temes essencials d’aquell període turbulent i els dóna una estructura sistemàtica i una consistència racional. En el Discurs del mètode ―aquest llibret senzill i clar― hi són contingudes virtualment ―amb tota la seva glòria i amb totes les seves limitacions― els temes essencials de la cultura específicament moderna.

Fins fa molt poc es creia generalment que Descartes ―i el Renaixement― representaven en la història de la cultura un començament absolut. Les seves declaracions explícites inclinaren els àmbits superficials a creure en la possibilitat de semblant cosa. El professor Gilson ha posat en clar que això no és, en absolut, veritat. L’actitud fortament reactiva enfront de la cultura medieval, que li és comú amb tots els homes representatius de la seva època, no el priva de seguir en el fons els temes més profunds de la tradició greco-romana, ―motius platònics, posats en nova vibració per l’ànima fervorosa de sant Agustí.

 

Les conclusions de Gilson podien haver-se previst, però. Mai en la història no es produeixen fenòmens de creació absoluta. Les màximes variacions representen sempre canvis insignificants. Àdhuc en els moments àlgids, en els quals l’evolució es produeix en termes sorollosos o truculents ―el Cristianisme, el Renaixement, la Revolució francesa…― les coses persisteixen gairebé idèntiques i es modifiquen només d’una manera mínima les estructures socials. Sota la petita esgarrinxada continua impassible el ritme parsimoniós de la vida.

Hi ha una cosa, però, que canvia i aquest canvi sí que és radical. En certs moments de l’evolució històrica les cultures agafen una nova fisonomia i una nova expressió. Tot continua idèntic, però canvia el centre de gravetat. Un lleuger ventijol canvia l’aspecte de la badia: els navilis canvien la proa i les fulles el color. Les mateixes coses ―les coses en definitiva són sempre les mateixes― es posen al servei d’un nou esperit. Idèntiques faccions donen lloc a múltiples fisonomies. Un canvi mínim en la superfície d’una cosa fa que la cosa sigui una altra i adquireixi una nova personalitat. Així en el moment de les màximes creacions de la cultura i de l’esperit.

Ara bé: si suposem simbòlicament que el total contingut d’una cultura val com a cent i que el canvi màxim que s’hi pot realitzar és, per exemple, cinc, podem dir sense vacil·lació de cap mena que Descartes realitza aquest màxim. Tot i admetent, doncs, la legitimitat de les darreres investigacions històriques, cal seguir pensant que Descartes és un dels tres o quatre grans creadors del pensament humà. Res de semblant des de Sòcrates ―Plató―; el fet prodigiós del cristianisme es projecta en una dimensió totalment heterogènia. Pensar en una creació absoluta és patir d’una ceguesa històrica total. Creació és sempre recreació. I la màxima rebel·lia sorgeix sempre d’un acte de disciplina i de submissió.

 

La revolució cartesiana penetra profundament en tots els ordres de la ciència: la matemàtica, la física, la biologia, la psicologia… la ciència moderna ―iniciada pels grans homes del Renaixement― troba en els seus principis el camí segur d’un mètode i una concepció sistemàtica i unitària. En contraposició total amb les concepcions medievals, la física es converteix en física matemàtica. Ja els vells pitagòrics deien que les coses són números. Però la seva afirmació no tenia sinó el caràcter d’una intuïció poètica, profunda. Descartes proporciona el camí segur per a reduir, en efecte, les coses a números i l’univers a pura geometria. Des d’aleshores, la física no ha parat en la cursa prodigiosa que la porta d’una banda fins a Einstein i d’altra banda fins a la meravella apoteòsica de les seves aplicacions actuals.

Ara bé: la matemàtica tradicional era incapaç de realitzar aquest procés de penetració i domini de les coses. Per aconseguir-ho inventa Descartes una nova matemàtica, la matemàtica universal, de la qual la Geometria analítica és una manifestació exemplar. També en aquest respecte inicià un camí sense marrada. La geometria analítica a més de fer apte la matemàtica per a ésser instrument o mètode de la física, dins de la matemàtica pura obre una via que mena directament fins a les darreres posicions de la matemàtica actual.

Els animals són màquines ―proclama Descartes amb decisió. A part l’excés que hi pugui haver en aquesta afirmació rotunda, és evident que ha fet possible el progrés de la ciència biològica en els últims decennis i que, com a actitud metòdica, és exactament la mateixa que han pres en el segle XIX els creadors de la fisiologia experimental. Així, doncs, en definitiva tota la realitat exterior ―vivent o morta― pot reduir-se a la realitat física, i la física es redueix sense residu a pura concatenació matemàtica. Les coses són extensió i moviment en extensió. El seu coneixement és sempre un acte de mesura.

Però la mesura ―mensura com deia ja el bisbe Cussano― és sempre l’acte de la mens. Sense mens que defineixi i medeixi, no hi ha coneixement exacte de les coses. La mens penetra les coses. La raó estructura i defineix la realitat. Enfront de l’extensió hi ha la mens que la determina. Enfront de la física, la psicologia. Enfront de les coses, l’esperit.

També la psicologia troba ací la seva precisa i clara determinació. La consciència es converteix per llargs segles en el seu objecte essencial. Però la constatació de la consciència enfront de les coses té un abast més profund i una transcendència més gran. Tot és mecànica. Menys l’esperit que crea la mecànica. Les coses es redueixen a extensió i moviments que s’hi verifiquen, són idees que es donen en la consciència de l’acte de l’esperit. L’esperit ―moi même― domina les coses i es converteix en el centre de l’univers. Tal és la significació profunda del cogito. L’humanisme pren consciència de si mateix. L’home es col·loca en el centre de l’univers.

Ara bé: l’humanisme mena directament a la proclamació dels drets de l’home.

 

Cal no admetre mai res que no se’ns presenti amb total evidència. Per a creure cal veure. És el principi del racionalisme i la proclamació de la llibertat de la consciència enfront de tota mena d’autoritat. L’evidència és proclamada com a únic criteri de veritat. La veritat es defineix per l’evidència. Si el coneixement és visió personal i directa, no és possible d’admetre res que no hagi estat subjecte a una revisió minuciosa i metòdica. Cal mantenir una actitud desperta de l’esperit, que no perdi ni un sol moment el contacte directe amb la realitat.

Observi’s, però, que, a partir del cogito, aquesta realitat és ideal. No és possible, per tant, sostenir ja la tradicional doctrina segons la qual la veritat és l’adequació o conformitat de l’intel·lecte amb la cosa. Si coneixement és visió de les coses, fora de l’intel·lecte que les percep no en sabem res. Sabem el que veiem. La realitat sensual ―cromàtica, sonora, polimòrfica― és obscura, problemàtica, subjectiva. Sols les idees són aptes per oferir-nos claredat i distinció. La veritat no pot ésser, doncs, exterior a les idees, sinó intrínseca a elles. Les coses externes no són ja una punt d’arribada, sinó un punt de partida. No una solució, sinó un problema: el trampolí per a fer el salt meravellós. No és vertader ço que és conforme amb la realitat ―de la realitat fora del que ens en dóna la ciència― és a dir, del sistema de veritat que aquesta ens dóna, no en tenim cap notícia precisa. Realitat és només ço que és veritat. La ciència defineix i mida la realitat. Però la veritat és una qualitat de les idees ―la seva evidència, la seva claredat i distinció―; en altres termes: la seva racionalitat. La racionalitat defineix la realitat. Més tard dirà Hegel ―via Spinoza― que tot el real és racional i tot el racional és real.

La ciència és el desenrotllament sistemàtic de la raó humana. Per garantir la seva objectivitat transcendent cal que les coses siguin impregnades de raó. Per això, afirma Descartes que per l’ateu és impossible la ciència. Entre l’home i les coses pot interposar-se un malin génie. Sols la raó divina és capaç d’esvair les boires del geni maligne i garantir a la consciència la legitimitat dels seus productes. Sols així és possible que la matemàtica ―el producte màxim de la raó humana― penetri l’últim fons de la realitat. Una vegada més: les coses són números ―com deien els pitagòrics―, és a dir, idees ―idees rigoroses―, com diria Plató. I les idees constitueixen les joies més pures del trésor de mon esprit. El trésor de mon esprit, la consciència, el jo ―fortament constatat en el cogito― són la font clara d’on brolla tota la ciència i tota la cultura, i a través d’ella tota la realitat.

 

Les intuïcions essencials del mètode i de la filosofia li són revelades a Descartes en somnis. Ho conta repetidament amb visible emoció. Un trasbals profund el pertorba, té visions repetides i sent una veu celestial que el crida a la reforma ―el dimoni socràtic que reviu―. Això li produeix una forta commoció espiritual el record de la qual perdura, vivament durant tota la seva vida. Agraït, ofereix una peregrinació a Nostra Senyora de Loreto, que realitza, en efecte, més tard. El deixeble més brillant del col·legi de jesuïtes de La Flèche ―el millor col·legi del món, segons Descartes― dedica així, agenollat, a Nostra Senyora, els fonaments essencials del racionalisme modern.