Conversa amb Carles Riba

Hem trobat al nostre humanista en un petit pupitre de l’Ateneu, en el que sol ocupar sempre, a prop del balcó. La palmera del jardí gairebé frega els vidres; alçant una mica l’esguard, hom albira una llenca de cel ensolellat. En Carles Riba no sol seure mai en els pupitres llargs on caben deu persones per banda i on té el perill de trobar-se al costat d’un amic o conegut disposat a distreure’l… Un instint individualista, una precaució de meditatiu, el duu a cercar el pupitre solitari, vora el balcó.

No li val, tanmateix. He decidit d’interrogar-lo, i vencent tots els escrúpols que m’imposa de pertorbar la seva feina, m’hi acosto i li dic:

―Heu de fer el favor de seguir-me; hem de xerrar una mica, deu minuts només…

Tot anant cap un racó del saló d’actes ple d’ombres i de retrats dolents, li explico l’objecte de la meva conversa i venço les seves resistències… Les venço aviat perquè ell, tant com jo, té pressa per enllestir i comprèn que la millor manera és la de deixar-se interrogar.

―En l’admirable pròleg del vostre darrer llibre L’ingenu amor, parleu de la liquidació d’un període de la vostra vida literària. Això em dóna entenent que penseu dedicar-vos a algun gènere diferent del que representen els contes inclosos en aquest exquisit volum… És així, efectivament?

―És així ―contesta En Riba somrient darrere els vidres dels seus binocles.― En primer lloc, la meva vocació d’hel·lenista, que fins ara havia hagut de viure a l’ombra d’altres vocacions menys il·lustres, d’ara endavant esdevindrà, gràcies a En Francesc Cambó, la meva vocació central…

―Com ha estat això? ―pregunto ple d’un interès on es mescla la meva devoció per la cultura, el meu afecte per En Riba i la meva curiositat per les gestes de l’antic líder català.

―No sé si dec esbombar-ho… Em sabria greu cometre una indiscreció…

―No la cometreu, estigueu tranquil ―li asseguro amb una abominable mala fe.

―Davant vostre, no, naturalment; però si cuiteu a publicar-ho…

―Vinga la notícia ―afegeixo.― En acabat ja parlarem sobre si és o no oportú donar-la en el D’ACÍ I D’ALLÀ.

Doncs molt senzill ―fa el traductor de L’Odissea.― En Cambó em crea, a despeses seves, una càtedra de grec, dotant-la amb munificència. Això em permetrà, i a l’ensems m’obligarà, a formar-me dins la més estricta disciplina… Calculeu si és una notícia transcendental per mi!

―Us conec ―faig amb entusiasme― i sé que sou un dels pocs intel·lectuals catalans íntegrament escrupolosos. Si alguna perfecció mancava al vostre hel·lenisme, no dubto que l’aconseguireu. Aquest diable de Cambó sap triar amb una rara austeritat els testimonis del seu mecenatge. Una càtedra de grec per Carles Riba! Hi ha molta gent a Catalunya en condicions de mesurar l’encert d’aquesta generositat? Ca! Però per això precisament cal d’aplaudir-la amb més calor.

M’adono que el meu amic m’esguarda amb una complaença summament irònica. Té molta raó. Li havia dit que era qüestió solament de deu minuts, de deu minuts d’interrogatori… I en fa quatre que parlo tot sol. Encara som a temps de corregir-nos…

―Dèiem… que vós, Riba, pensàveu dedicar-vos al grec d’una manera preferent. Però no exclusiva?

No ―respon l’interpel·lat.― No. Penso fer crítica amb més intensitat que fins ara. Algun conte que tinc embastat, bé hauré d’acabar de posar-lo en net, i si se me n’acut algun de nou, no li tancaré pas la porta violentament.

―I les Estances? Ara que arribeu a una pregonesa transparent no ens fareu la… la bretolada de plegar?

―No plegaré, estigueu tranquil ―accedeix a prometre el meu interlocutor. No sóc dels que reneguen de la lírica, tot i ésser dels que creu indispensable la consolidació de la novel·la. La renaixença catalana ha començat per la poesia i no tenia altre començament. La lírica és l’única forma capaç de reafirmar satisfactòriament una ànima mig esvaïda… Altrament la primera empenta per a la restauració del llenguatge no podia venir d’enlloc sinó de la poesia…

―La primera empenta; però voleu dir que ja no comencem a ésser al moment de donar la segona empenta? ―Faig, emportat per la seducció del tema.

―Sí; és això precisament el què vull dir ―fa en Riba, no menys emportat que jo.― Personalment us diré que donaria tots els meus versos per haver fet una bona novel·la… La novel·la és un recipient tan vast, tan dúctil, tan generós!

―Com us expliqueu que a hores d’ara la novel·la sigui un gènere que no marxa?… Creieu que, com en diu en Segarra, hi ha una por a la novel·la? ―demano.

―No crec que sigui por, precisament, el que ens detura, el que ens ha deturat, perquè em penso que som a la vetlla d’un període d’activitat novel·lística. La por podria ésser un fenomen individual, no un fenomen col·lectiu. Al meu entendre, cal cercar altres causes més pregones i menys subjectives. Ens manca l’experiència moral, que és l’antecedent inexcusable d’una novel·lística forta. No tenim, com els francesos, un rengle de moralistes ―tipus Montaigne― que hagi escorcollat l’ànima humana amb una curiositat intel·lectual. No llegim i comentem La Bíblia com els anglesos fins a convertir-la en aqueixa atmosfera ètica que és el «substràtum» de les narracions d’un Dickens. Ens manca també l’enorme simpatia humana que mou l’ànima russa…

―Aleshores… ―faig jo una mica decebut en veure que ens manquen tantes condicions.

―No hem de desesperar ―diu En Riba.― Fa cinquanta anys ens mancava tot. Ara ja tenim unes quantes coses elementals. L’idioma, per exemple. El realisme líric que ens revelà Joan Maragall…

―A propòsit ―interrompo,― no creieu que En Maragall podia haver fet una gran novel·la?

―Podia haver repetit la feta de Goethe, sens dubte.

―Hi ha entre els seus fragments en prosa algun que n’és testimoni inexcusable. Em refereixo al pròleg descriptiu que precedeix aquell col·loqui en què hom ha volgut veure explicada la història amorosa d’un gran arquitecte.

―Maragall és el nostre primer realista i és ell qui ens ha ensenyat d’ésser-ne ―diu En Riba ple de convenciment.― Amb novel·la o sense, la literatura dels darrers vint-i-cinc anys és superior a la de fi de segle. Ja ho veureu si no en l’Antologia que estem formant a hores d’ara amb En Josep Maria Capdevila i En Tomàs Garcés.

Havien passat els deu minuts d’esplai que ens havíem concedit recíprocament, sense que calgués que cap timbre ni cap veu estranya ens avisés de l’acabament del terme com en les conferències telefòniques; vàrem tornar a ajupir-nos sobre els pupitres amb un aferrissament que no teníem pas ―ai de mi!― quan fèiem cal·ligrafia a estudi.

Signat com MYSELF