Exposició Salvador Dalí

Fa uns quatre anys que vàrem tenir ocasió de parlar d’aquest jove pintor figuerenc, amb motiu d’una exposició d’estudiants aficionats, celebrada a les antigues galeries Dalmau. El pintor tenia disset anys aleshores. De tot el que hi havia en aquella exposició que regalava d’optimisme i de bona voluntat per tot arreu, els dibuixos colorits d’En Dalí eren de les poques coses que denunciaven un temperament i sobretot unes evidents aptituds instintives. Han passat quatre anys d’aleshores ençà; el pintor té vint-i-un anys i avui a les noves galeries Dalmau, ofereix al públic la seva primera exposició individual. Tanmateix, d’aquella manifestació d’adolescència amb ara ha fet tant de camí que aquesta primera exposició el consagra com un dels valors més positius de la darrera generació artística catalana.
En el catàleg En Dalí ha transcrit algunes màximes d’Ingres i entre les obres exposades n’hi ha alguna de cubista. Si no tinguéssim davant dels ulls les seves teles, aquestes dues dades ens donarien la seva filiació estètica; però l’observació atenta de les seves obres ens diu que no té pas el seu problema estètic tan resolt com es creu. Justament el tret més curiós, més picant de la seva exposició extraordinàriament interessant en tots conceptes és la lluita que silenciosament i sense que ni ell mateix se n’adoni potser, entaulen en el seu esperit les teoritzacions de l’“Esperit nouveau” i la tradició realista que existeix en la seva subconsciència. Ingres, picassisme, glas acadèmic, comprensió sistemàtica de l’emoció, miren d’agarrotar sense aconseguir-ho del tot, un temperament sensual de filiació més aviat romàntica. Aquesta observació ens la suggereix la dualitat de concepte que s’observa en moltes d’aquestes teles. Com és que en els trossos de fons, paisatges i marines, que harmonitzen les figures la tècnica és més fogosa, més molsuda, més espontània que en els altres fragments de la mateixa tela? Per què en una mateixa figura les robes i els accessoris molt sovint són tractats amb més amplitud i amb pinzellada més grassa? Sembla que el pintor en arribar a aquests fragments reaccioni i gesticuli amb veritable voluptuositat, afranquit de l’estreta disciplina que s’ha imposat en altres passatges del mateix tema. Per exemple, en la Figura de perfil, el fons de mar té un deix sentimental que contrasta amb el rigor formal de la figura de primer terme; les robes de Retrat de la meva germana, també són explicades amb una calor i una exaltació que les diferencia totalment del concepte que predomina en la testa, pintada amb rigorosa austeritat. És que en no trobar-se davant de la figura humana, que és la més alta expressió de la forma, el pintor afluixa els frens i deixa que el temperament se li engegui amb tota llibertat? Si fos així, si solament considerés la forma humana digna d’aquestes elevades especulacions, i creies que totes les altres formes del món poden ésser interpretades més subjectivament, aquesta distinció no seria perfectament romàntica? Malgrat del seu cubisme, essencialment, no és romàntica la gran tela de Venus i el mariner que En Dalí ha compost en homenatge a Salvat-Papasseit? En molts moments trobem una certa semblança entre l’esperit del poeta mort i l’esperit del jove pintor empordanès. Sota d’aquest avantguardisme hi ha tot un romàntic. Però també com en l’obra del poeta, la rara mescla del sentimentalisme amb les formes expressives més modernes, més cerebralment intransigents, és el que dóna el singular encís que tenen aquestes obres d’En Dalí. Deixant de banda les antinòmies de tècnica i d’expressió que creiem descobrir-hi, la fredor objectiva de totes elles sembla il·luminada per una dolça resplendor sentimental. La tela Figura en una finestra, que és la que més sufragis ha conquerit, és el punt de màxim encert en la juxtaposició d’aquests dos elements. L’entonació grisa i blavosa de tot el quadro, la llum magníficament distribuïda que fa ressaltar amb una noblesa extraordinària la figura humana damunt l’atmosfera transparent del fons, tot plegat dóna a aquesta obra simpàtica i penetrant una vaga ressonància elegíaca.
En el Retrat del meu pare, en el que la compressió del temperament sembla absoluta, també s’hi filtra aquesta suavitat sentimental, igual que en el paisatge cezannià també hi palpita una vaga enyorança indefinible.
Sigui la que sigui la tendència que finalment s’imposi en el seu esperit, el cas és mereixedor dels més atents comentaris, perquè evidentment es tracta d’un home admirablement dotat. Els dibuixos, especialment els retrats, són d’una mà tant segura com intel·ligent. Si en les altres obres no hi descobríssim els valors que hem provat de fer evidents, admiraríem sense reserves l’habilitat prodigiosa d’aquest jove que tot just comença i resol coses com un mestre. Aquell altre element, més humà i més emotiu, ens diu que de sota d’aquestes perfeccions que podrien ésser fruit simplement d’una habilitat instintiva, hi ha unes reserves més precioses que no han de trigar gaire a manifestar-se amb tota la força i amb tot l’esclat.