Catalanista impacient

Catalanista impacient, tu que ets entusiasta com jo i com tothom, tu que tens la fe bona, tu que fa tant de temps que lluites generosament, tu que ets anònim i heroich; cada matí agafes el diari, i, nerviosament, el fulleges i cerques els telegrames que parlen de la Solidaritat a Madrid, i repasses mil vegades els plans, els acorts, els discursos dels representants de Catalunya. I com que sabs, com que estàs cert de que aquet triomf, que és vingut després de tantes penes, és teu, tot teu, degut als teus personals esforços, tens un cert dret a amoïnar-te quan els afers no prenen el camí que tu pensaves a dintre teu, i a plànyer lo que tu creus una indecisió i a censurar lo que a tu’t sembla una errada política.

Jo voldria que’t curessis del teu malestar. Ja sé que’l teu malestar és a fi de bé, i que la teva preocupació no serà mai indisciplina. El Catalanisme, ab la seva gran altesa i el seu gran sentit, ens ha anat gorint de l’esperit sediciós ibèrich, de la nerviositat bel·licosa, i avuy tu i jo i tothom que és ver catalanista, sentim la necessitat de formar part d’una host organisada, de seguir ordenadament els prestigis notoris, de ser formidables per l’obediència i per l’harmonia.

Però encara, catalanista impacient, te queda una mala arrel de la mala planta arrencada per l’admirable educació catalanista; i és aquesta tristesa i aquesta preocupació de quan les coses no’ns semblen perfectes, de quan encara la nostra imaginació de petits polítichs conceb còmodament una sortida millor, una actitud més interessant. Per lo tant, no n’hi ha prou ab haver desterrat l’ira anàrquica, és precís desterrar la melangia qui afebleix insensiblement la força del obrar. Cal sentir un sentir secular de la nostra terra, cal considerar com a dogma del Catalanisme una vasta pau espiritual, omplir-se d’esperança en els destins sense considerar-los immediats, creure en el poder dels encerts i en la impotència de les imperfeccions.

I ara és l’ocasió de dir-ho, ara que han començat ab delit les tasques dels solidaris al Parlament. Aquets il·lustres representants, que tu, impacient catalanista, has enviat a Madrid, són hores d’un amor i un voler tan grans com els nostres. Ells estan fent la primera etapa de la caravana que ha d’atravessar el desert. La sorra és penosa, i la llum fa miratges. Guaita, donchs, sobretot, catalanista impacient l’immensitat del esforç. D’una sèrie vertiginosa d’encerts ens en provindrien no solament una deplorable lleugeresa i una insuportable petulància, però encara una inadequació dels nostres esperits al lluch de les ventatges adquirides. Només les dificultats i les resistències ens poden capacitar; i pera destruir el Catalanisme només hi ha un medi: l’èxit total i immediat.

Únicament la lentitud obra coses que siguin establement enormes. Davant de la magnífica serenitat, de la pausa majestuosa ab que’s compleixen totes les renovacions en la Naturalesa i en la Història, el neguit d’un petit homenet, d’ignorat comparsa somniador, és un pueril romanticisme, una lleu boirina que’s fon sense deixar rastre en la blavor transparent, indefinida…