Entorn del “Premi Crexells”. Algunes reflexions.

I

El resultat, aparentment desolador, del primer concurs al «Premi Joan Crexells» ha ofert un bell pretext als crítics per a renovellar les consideracions sobre les possibilitats de la novel·la entre nosaltres.

Quan, fa tres anys, En Sagarra encetà el tema, tinguérem ocasió d’exposar les nostres opinions sobre els aspectes editorials de la qüestió. Editorialment no existien altres obstacles que els de la limitació del nostre públic.

En Riba, en el pla de les idees, hi digué, en conferència memorable, coses substancioses. L’evidència del problema era palesa si comparàvem per exemple, la nostra lírica contemporània i la nostra novel·la. Per força havíem de constatar que la nostra lírica ens ofereix produccions de valor universal, permanent, dignes d’una cultura superior, mentre la novel·lística, en canvi, en el seu conjunt, presentava un to més aviat inferior; hi ha, és clar, algunes excepcions glorioses.

El debat restava obert. El tema no fou, ni de molt, exhaurit. És dels més seductors que poden oferir-se a l’estudiós dels fenòmens literaris. El cas curiós del nostre ressorgiment és un camp d’experimentació extraordinari.

Noves observacions han vingut ara a enriquir l’exploració del problema. Extenses zones de vida catalana ―ha remarcat Carles Soldevila― romanen sense expressió literària. ¿Per què ―pregunta― aquesta incomunicació entre la vida i la literatura imaginativa? Heu’s aquí, al meu entendre, un bon punt d’eixida cap a fecundes reflexions.

La literatura és l’exponent d’una societat. Una societat pot valorar-se per la literatura que segrega.

Entre els gèneres literaris, cap com la novel·la presenta un caràcter tan essencialment social. ¿Quines són les relacions entre la nostra societat i la seva producció literària? ¿Quina és la condició social dels nostres escriptors? ¿Quines són llurs experiències? ¿Quins, els seus lleures espirituals? L’estudi, l’examen de tot això ens aproximarà, sens dubte, a la coneixença interna del problema de producció, més que qualsevol consideració de remuneració del treball literari.

El problema no és potser tan greu com certes exclamacions elegíaques donen a entendre. No cal tampoc interpretar el cas a base de fatalitats econòmiques.

No és, ara, el nostre objecte endinsar-nos en aquestes consideracions. Només, de passada, volem fer alguna observació marginal.

La novel·la ―cal confessar-ho― ha perdut, com a gènere narratiu, la seva puresa. Pren cada dia més contingut enciclopèdic i en certs casos ja esdevé una forma d’assaig. Que el tipus corrent de novel·la d’imaginació estricta no es produeixi gaire entre nosaltres, no és, doncs, fatalment, cap mal averany.

D’altra banda, i sobretot després de la gran guerra, més que pels gèneres imaginatius, les seleccions i les multituds han estat atretes per la senzilla narració de la realitat. L’home modern ha trobat més substància, més passió, més meravella, i per tant, més interès en la relació de les coses viscudes que en la de les coses imaginades.

El llibre de memòries, la biografia, la història, la narració de viatges, han substituït, en un gran sector del públic, la funció que abans exercia la novel·la i el conte. Més que en aquests gèneres, han cercat l’interès dels anàlisis psicològics, en certes memòries, l’emoció en certes vides reals i la meravella en certs viatges. Ha bastat, per a imposar-se, que l’autor fos un artista de debò. Àdhuc les obres de presentació o estructura imaginada han estat valorades en primer lloc segons el grau d’experiència que contenien.

Si, doncs, els nostres prosistes negligeixen la novel·la pura, podrien compensar tanmateix les deficiències de la nostra producció esmerçant-se en altres gèneres narratius, diem-ne verídics. No és arriscat d’augurar un bon èxit a les col·leccions biogràfiques que s’anuncien. Ni cal acudir a l’hibridisme de les vides novel·lades. El biògraf artista sabrà contar una vida, sense transformar-la ni idealitzar-la, amb el relleu de la millor novel·la.

En l’aspecte editorial, les nostres conclusions de 1925, si no optimistes del tot, eren almenys francament encoratjadores. La producció ja existent, l’estol de prosistes que anaven personalitzant-se, n’eren garantia La «Biblioteca Catalònia» que fundàrem llavors amb López-Llausàs, les altres col·leccions que sorgiren alhora o després, vingueren a confirmar la nostra esperança, la nostra certitud íntima. En un parell d’anys aparegueren almenys mitja dotzena d’obres, més o menys novel·lístiques, d’innegable qualitat.

Llavors la idea fou llançada d’instituir un premi «Narcís Oller», que fóra concedit, periòdicament, a les millors novel·les. Potser l’ambient no estava encara preparat per a recollir la justa iniciativa.

El mèrit de llançar iniciatives semblants és, sens dubte, ben relatiu. Llançar-les perquè les realitzin els altres és cosa massa fàcil; qualsevol sense responsabilitat, pot esmerçar-s’hi tranquil·lament. L’única cosa important és realitzar-les. Potser caldria advertir també que engegar idees, de certs indrets, és condemnar-les a romandre incorpòries.

L’any passat, per l’aniversari del traspàs del nostre Crexells, els companys de l’Ateneu propagaren una idea semblant, a la memòria de l’amic enyorat, i es disposaren a realitzar-la.

El redactor de la informació literària de LA VEU publicà, dimecres passat, sobre el primer resultat del concurs, les respostes lacòniques havia obtingut ràpidament de mi, en l’interval d’uns minuts entre dues visites. Hi afegí unes al·lusions al meu criteri ―manifestat ja abans de redactar-se els Estatuts― contrari a certes bases que podien dificultar l’èxit del concurs i àdhuc pertorbar-ne l’essència.

Les meves observacions de llavors coincideixen justament amb les raons que, els uns verbalment, els altres (Bertrana, Farran, Esclasans) per escrit, han donat com a causa del fracàs del primer concurs.

No és qüestió d’entrar novament en discussions. Allò que un dia podia considera-se com una teoria personal i discutible, avui és un criteri molt general, fonamentat en una experiència comprovada. Deixant de banda tota consideració d’amor propi, és desitjable que l’experiència sia aprofitada, per honorar com cal la memòria de l’amic que tots plorem.

Abans d’entrar en matèria, crec que cal eliminar tot element d’apreciació massa personal sobre la qualitat moral del premi. No hi ha debat possible a base de definicions intencionals. Una volta engegat, la qualificació del premi esdevé de domini públic. S’independitza de les intencions morals que podien donar-li els iniciadors.

Estímul o consagració? Com destriàrem, en aquest cas, les dues finalitats? En la intenció, en la consciència dels iniciadors poden existir com a coses distintes; la realitat les fon en una sola finalitat, que és alhora estímul, consagració, i una pila de coses més.

Ben mirat, ni que resulti estímul, ni que resulti consagració, depèn de la voluntat dels iniciadors. L’estímul és condició subjectiva que radica només en la consciència de la persona premiada. La consagració depèn dels jurats, de la crítica i del públic.

Pot haver-hi estímul, en general, sense haver-hi necessàriament consagració. Però un premi d’aquesta categoria ―i no al·ludim certament al seu import monetari― resulta fatalment estímul i consagració ensems. Certament, com observa persona tan autoritzada com Carles Capdevila, els fundadors del premi no aspiren a donar-li «cap significació transcendental». Això demostra llur bon gust. Però tampoc aspiren a què el premi sigui insignificant. En tot cas, el fet que el premi transcendeixi o no, ja no depèn de llur voluntat.

Resulta, doncs, endebades que s’esforcin a cenyir-lo dins un abast modest, sense significació ni transcendència. Les circumstàncies i el lloc en que sorgí la iniciativa, la qualitat dels fundadors, la propaganda realitzada, el caràcter amplament col·lectiu de la dotació, el nombre i categoria dels membres del jurat ― P. Fabra, al davant―, la inexistència d’altres premis equivalents, convertien inevitablement el «Premi Joan Crexells» en una veritable consagració.

Aquestes condicions del premi havien de pesar per força sobre els autors, el públic i el jurat. És natural que els membres del jurat no volguessin donar el premi a una obra mediocre; és natural també que contribuents, públic i crítica s’hagin sentit desil·lusionats.

Contreien, doncs, els fundadors, una responsabilitat equivalent a les il·lusions que el premi creava. Calia prendre totes les precaucions aconsellables per a evitar la desil·lusió. Calia bastir el premi damunt bases ben meditades.

Crec, en conclusió ―com d’altres companys―, que el premi no ha pogut concedir-se, entre altres causes discutibles, per una indiscutible deficiència en els Estatuts. En primer lloc per la preferència concedida a les obres inèdites.

En l’article vinent resumiré els meus arguments.
Publicat el 23 de desembre de 1928.

II

El company Brunet, en la seva informació de «La Publicitat», recollint l’opinió general, atribuïa les causes de no haver-se concedit el premi a la clàusula de preferència a la novel·la pura i a l’obra inèdita. «Tothom creia ―remarca― que el Jurat faria una bona obra eliminant la preferència a les obres inèdites.»

La realitat obrí els ulls a tothom. Succeí el que havíem previst. Cap de les obres inèdites era creditora a la categoria del premi. Evidentment, no concedint-lo a una de les obres inèdites el Jurat procedí amb tota la correcció. Després veurem com no fou, al nostre entendre, igualment encertat no concedint-lo a alguna de les obres editades, de «mèrit excepcional», reconegut pel mateix Jurat.

És que no hi ha novel·listes?, s’han preguntat alguns, innocentment, davant el resultat del concurs. Tranquil·litzeu-vos. N’hi ha. No gaires; però n’hi ha. Però la major part s’han abstingut.

Les vuit o deu persones que podien, sense vanitat, aspirar al premi no hi han acudit. Per què? Senzillament, perquè aquestes persones: a) no necessiten l’estímul d’un premi, ni més gros ni més petit, per a produir; b), perquè, un cop escrita la darrera ratlla d’una obra, ja tenen l’editor a punt per a donar-la a la impremta i, àdhuc, poden percebre, en tot o en part, els drets d’autor.

Per a l’autor autèntic, entre publicar immediatament i segurament l’obra o sotmetre-la als resultats, sempre problemàtics, d’un concurs, l’elecció no és dubtosa. Heu’s ací per què, si han de lliurar l’obra inèdita, el premi no resulta estimulant per als prosistes que poden aspirar-hi. El premi només resultarà, doncs, estimulant i, ço que més importa, relativament compensador, si és concedit a l’obra editada.

Inútil dir que tots els diners del món no faran que es produeixi un bon novel·lista. Sobre això, em semblen clares i definitives les reflexions de P. Bertrana i A. Esclasans. No ens imaginem cap novel·lista autèntic escrivint amb les bases del «Premi Joan Crexells» al davant, amb la presència constant del premi en la seva consciència. Una actitud així és grotesca i forçadament eixorca.

Si hi ha d’haver estímul eficient, ha d’ésser a l’autor que ja produeix, que ja ha produït, que ha donat garanties. L’obra que cal premiar és l’obra escrita justament sense pensar en premis. Donar preferència a l’obra inèdita és estimular, a fi de comptes, el floralisme vuitcentista i la literatura d’aficionats; és donar ales als que haurien d’ésser eixalats.

Podem tenir novel·listes? No en podem tenir? Tota resposta, a base dels resultats del concurs, fóra injustificada. La realitat és que manca una dotzena de només preclars en la llista dels autors d’obres presentades. Perquè no hi eren? Repetim-ho. Perquè els novel·listes autèntics no necessiten, per a produir, la revelació d’un concurs; perquè no esperen, tampoc, ésser premiats per a publicar.

Els orígens de la preferència per les obres inèdites, cal cercar-los: Primer, en la idea vulgar de la incapacitat dels editors i dels consellers dels editors, per a descobrir les obres bones, com si les obres bones fossin justament les que troben dificultats a ésser publicades. Segon, en la confiança, també vulgar, en el geni desconegut.

Aquesta esperança sebastianista en la revelació insospitada d’una mentalitat o d’una potència excepcional, és un aspecte més del nostre messianisme col·lectiu, una de les tares que hauríem d’extirpar del nostre caràcter. No és lícit a cap poble ni a cap home, de fer càlculs, per al seu esdevenidor, sobre la possibilitat de treure la rifa.

Tot premi planteja la qüestió del mecenatge individual o col·lectiu. Com s’ha d’exercir? L’objecte del mecenatge és estimular eficientment una determinada producció. Per quin mitjà? Ajudant materialment els productors. Hi ha els productors coneguts o que estan en condicions de fer-se conèixer, i hi ha els productors inconeguts per deficiències de l’organització social o per les dures lleis de la concurrència.

Què passa a Catalunya? Els productors són coneguts, la petitesa del nostre territori, la concentració de la nostra vida intel·lectual, permeten a tothom de manifestar-se, de donar-se a conèixer en qualsevol activitat. El geni desconegut ―cas raríssim en tots els pobles de la terra― és a casa nostra sortosament impossible o molt improbable. Admetem-ne, tanmateix, la probabilitat. Per un cas de talent desconegut probable, tenim a dotzenes els casos segurs, provats i coneguts. ¿Hem de sacrificar-los a la possibilitat del talent desconegut?

El mètode ha d’ésser, sens dubte, distint, segons es tracti d’estimular la producció literària pura o el treball de caràcter més aviat científic. El cas és perfectament clar en les ciències, que exigeixen, pels mètodes i preparació, un aprenentatge, uns estudis, unes proves. En el camp de les ciències és senzillament absurd de crear premis sobre temes concrets i determinats, lliurats a l’atzar d’un estudiós desconegut. Quan els concursos científics no són la disfressa per a concedir el premi a determinat autor de determinat treball, són pura compra de bitllets de loteria. Si voleu realment tenir una bona gramàtica, encarregueu-la directament al millor gramàtic; si voleu que s’investigui l’art del XIII segle, subvencioneu els investigadors adequats: aquest és el mètode únic.

L’intel·lectual, l’investigador, l’artística, ha d’ésser protegit directament, individualment i a bastament. Però no d’una manera personal, sinó en forma d’encàrrec de tasques concretes, precises. Només així pot admetre-ho l’intel·lectual digne, evitant en absolut el retrocés a formes de parasitisme, més o menys disfressats, que lleven tota la independència a l’home de pensament.

Ara bé: l’Estat, o els particulars que en substitueixin generosament la funció, tenen el deure de premiar els grans servidors espirituals del país. Però això ja no són estímuls; sinó recompenses i pagaments de deutes.

Quan coneixem a dotzenes els escriptors i els artistes que produeixen obres de valor sense treure’n un profit suficient, quan coneixem investigadors que no investiguen per manca de situació econòmica decent, el mètode indicat és ajudar-los, sense perdre cabals, temps, entusiasme i generositats a la recerca del productor desconegut.

Qui hauria de tenir, doncs, el Premi Crexells de prosa narrativa? Qualsevol dels meus lectors pot esmentar tot seguit vuit o deu noms de prosistes catalans, que produeixen obres de valor, sense treure’n el profit desitjable, per les limitacions del nostre mercat.

Entre ells, entre les obres que van produint, ha d’establir-se el concurs. És a cadascú d’ells que ha d’anar successivament el Premi, si volem que la iniciativa tingui una segura eficàcia. Poc a poc noms novells s’afegiran a la llista, esperonats pel desig d’arribar a la categoria dels primers.

He d’insistir encara en altre punt, no negligible en el nostre cas. Oferir el premi a una obra publicada, és l’única manera d’interessar els editors, d’estimular-los a la recerca de les millors obres i de la col·laboració dels bons autors, pagant-los cada dia millor.

Qui ignora, d’altra banda, que fins ara editar obres literàries en català ha representat gairebé tanta abnegació com escriure-les?

Donant el premi a una obra publicada s’aprofita la primera eliminació que fan els directors o consellers literaris de les editorials. No fa gaire, Grasset, en unes declaracions, manifestava que la virtut suprema de l’editor és saber refusar: refusar molt i implacablement. La capacitat de refús, heu’s ací el mèrit de l’editor. Convindria crear un premi al que hauria refusat amb més coratge un major nombre d’obres.

Com a experiència personal, puc dir que, en la meva qualitat de director d’algunes biblioteques i conseller de López-Llausàs, cada any he refusat, almenys, una dotzena d’obres de pretensions més o menys novel·lístiques. I si alguna recança pesa damunt la meva consciència crítica és de no haver-ne refusades més. Podia preveure el resultat del concurs al «Premi Crexells», perquè sabia en general quina mena d’obres inèdites hi acudirien.

En fi, la concessió a una obra publicada permet la intervenció necessària del públic, el qual coneix les que es presenten a concurs i pot fer càlculs sobre les possibilitats d’èxit de cada una; estimula la competència necessària entre els editors i crítics; col·loca el Jurat en una posició més delicada, obligant-lo a una màxima cura en les seves decisions, i, per acabar, no havent de carregar el premi amb les despeses de publicació, lleva a la Fundació una pila de mals de cap i complicacions innecessàries i li permet d’elevar la importància del premi a una quantitat neta, que ha de cobrar, naturalment, l’autor, amb tota integritat.

En un darrer article parlarem de la indiscutida, però discutible decisió del Jurat, i de les reformes que al nostre entendre cal introduir en els Estatuts.
Publicat el 25 de desembre de 1928.

III

Els membres del Jurat degueren ésser els primers de meravellar-se que la crítica deixés de discutir a fons la decisió que havien pres. Davant l’honorabilitat del Jurat, semblava indiscret d’opinar diversament.

I bé. En principi, i contra el que ha escrit el company Esclasans, ningú no creurà que l’honorabilitat dels membres d’un Jurat sigui justament garantia que l’acord hagi estat ben pres. Concedint-li tots els respectes personals, l’home més honorable pot equivocar-se. I més, encara, un conjunt d’honorables, els quals poden, precisament per rigidesa de principis, no avenir-se.

Influït excessivament per la preferència obligada a les obres inèdites, i a les de pura imaginació, el Jurat no sabé o no volgué utilitzar l’eixida que els mateixos Estatuts tanmateix oferien a favor d’una obra editada, encara que no fes, amb estricta propietat, una novel·la.

Ningú no dubta de la justícia del Jurat decretant que cap de les obres inèdites era mereixedora del premi. La varietat de matisos crítics dintre el jurat, ens confirma en aquesta certitud de justícia.

Eliminades doncs, les obres inèdites, com ja era de preveure, perquè negà el premi a una de les obres editades, de gèneres narratius aproximats a la novel·la, que el mateix Jurat qualifica de «mèrit excepcional»?

Segons la primera base dels Estatus, el premi s’aplicarà «a una novel·la inèdita o una obra literària catalana d’un altre gènere». És a dir, si prenguéssim al peu de la lletra aquesta redacció: de preferència a una obra novel·lística inèdita, i si no n’hi hagués cap de mèrits suficients, a una obra editada de qualsevol altre gènere precisament no novel·lístic; lírica, teatre, assaig.

Potser el jurat restà perplexe davant la redacció d’aquesta primera base, que evidentment no responia a la veritable intenció dels fundadors. L’esperit de la Fundació, segons creença de tothom, era d’estimular la producció novel·lística concedint el premi, de preferència a una novel·la inèdita,i en cas de no haver-n’hi cap de premiable, inèdita o publicada, a una altra obra, publicada, de gènere afí, és a dir, de prosa narrativa: contes, memòries, biografia…

Tot fa creure que, en disconformitat interna respecte l’apreciació de l’esperit del premi, i dubtosos davant la interpretació dels Estatus, els Jurats no volgueren arriscar-se a una decisió que podia resultar discutible, i preferien inhibir-se, rentar-se les mans, declarant desert, en absolut, el concurs.

Però, aleshores, perquè declararen de «mèrit excepcional» tres de les obres editades? O bé aquestes obres estaven fora de concurs o no hi estaven. En el rimer cas, no calia parlar-ne; en el segon, havia de concedir-se el premi a alguna d’elles, puix eren de «mèrit excepcional». Justament, diu un altre paràgraf dels Estatus, en defecte d’una obra inèdita, pot concedir-se a una publicada que tingui «mèrits suficients».

Si no haguessin fet així, concedint el premi, no hi hauria desencís per a ningú. Tractant-se d’estimular, fundadors, contribuents al premi, escriptors i públic no haurien estat decebuts.

I no és de creure que els membres del jurat coneixedors de l’economia de l’escriptor català, trobessin excessiva la importància monetària del premi per a qualsevol de les obres al·ludides.

No trobem, tampoc, justificada la publicació de la llista, amb els noms dels autors, de les obres inèdites no premiades. Qui les recollirà, ara? No, certament, cap editor. Totes aquestes obres porten una condemna pública. Probablement, només veuran la llum, quan l’autor s’arrisqui a publicar-les pel seu compte. Heu’s aquí com, irònicament, un premi destinat a augmentar la nostra producció de llibres, pot contribuir a limitar-la. Sense la preferència a l’ineditat per aspirar al premi, potser algunes d’aquestes obres ja foren publicades.

Conclusions.

Crec que s’imposa la modificació dels Estatus.

Primer. ―S’han de fixar, amb tota precisió, l’abat i les característiques de les obres que hi poden concórrer.

Posats a reformes essencials, m’adhereixo a la iniciativa de Gaziel: Desdoblar el premi en dos, destinats a obres de prosa literària. L’un, sota el nom de «Joan Crexells», a la prosa didàctica (assaigs, crítica, filosofia, història, etc.); l’altre, sota el nom d’un novel·lista català exemplar, a la prosa específicament narrativa (novel·la, conte, memòries, biografia, etc.) Concedir cada any, un dels dos premis, alternativament. Essent desert el de l’any 1928, començar l’any 1929 pel de la prosa narrativa.

Segon. ―Admissió exclusiva d’obres publicades. Qualsevol autor, editor, impressor, membre del Jurat, pot presentar-les. Han d’ésser publicades durant els dos anys anteriors a la data que es fixa per al termini d’amissió.

Tercer. ―Si cal consignar mínim d’extensió, aquest ha d’ésser per milers de lletres (250.000 p. e.), no per nombre de pàgines, com diuen els actuals Estatuts. Dins el format in. 8º del llibre corrent, i dintre un nombre de pàgines igual (prenent per base entre 200 i 300) pot oscil·lar l’extensió real d’una obra entre 200.000 i 300.000 lletres. L’eliminació que ha fet el Jurat d’una obra inèdita perquè, a judicar pel manuscrit, no hauria fet les 200 pàgines exigides, em sembla temerària.

Quart. ―És aconsellable d’assegurar el premi en forma temporalment indefinida constituint un capital suficient a garantir l’interès mínim, per exemple, de 7.500 pessetes anuals. No desconec les dificultats que hi ha. Però recaptar el premi cada any, és també tasca feixuga. En tot cas, la tendència hauria d’ésser cap a la constitució d’aquell capital.

Cinquè. ―Concedit el premi a una obra publicada, l’autor rebria la quantitat neta de 7.500 pessetes, o la que fixin, naturalment els fundadors. Totes les complicacions derivades de l’obligació de publicar l’obra inèdita, amb la inversió mínima de 2.500 pessetes a tal objecte, desapareixerien en absolut. Podem aquí suprimir dues pàgines dels actuals Estatuts. La gestió dels fundadors resta considerablement simplificada.

Sisena. ―Si hi ha dos premis diferents, cal que hi hagi, naturalment, dos jurats. Em sembla preferible que, en els primers temps, a cada concurs, canviïn els jurats, per comptes d’emprar els mateixos en tres premis consecutius, com ara marquen els Estatus.

En gran part, són candidats a membres del Jurat molts dels que poden optar al premi. Per a no eliminar-los massa llarg temps, convé que el Jurat es renovi cada cop, essent alguns dels seus membres reelegibles. Em sembla que el canvi de jurat ja s’hauria de fer per a l’any vinent.

Convé advertir, que un mateix autor no pugui aspirar novament al premi. Així, tots els que l’haguessin ja rebut, podrien participar per dret propi i vitalici en els jurats posteriors. D’aquesta manera, poc a poc, els dos Jurats prendrien forma acadèmica. I quan, dintre quinze anys, els set membres de cada Jurat fossin ja autors premiats, llavors, les vacants foren cobertes per elecció entre els novells autors, que anessin obtenint el premi.

Obtinguda d’un costat, la permanència econòmica del premi, per la constitució d’un capital, el jurat d’autors premiats en garantitzaria la permanència acadèmica. Tindríem, llavors, consolidada una Institució. Tota l’eficàcia d’aquestes coses radica en la capacitat que tinguin de convertir-se en institucions.

Setè. ―Cal consignar l’obligatorietat absoluta de concedir cada premi cada dos anys.

Vuitè. ―Cal donar normes precises i ben meditades per a la votació entre els Jurats, a fi de garantir que el premi serà concedit. (Pot presentar-se per exemple, el cas de l’empat persistent, que dificulta la concessió. Regles per a trencar-lo o evitar-lo.)

Heu’s aquí, sense entrar en detalls de règim intern de la Fundació, algunes de les modificacions que gosem aconsellar. Cal que siguin preses només com el que són: intents de bona fe per a solucionar alguns dels problemes que la iniciativa del premi ha palesat o produït.

Així, deixant de banda la nosa dels personalismes, podria resultar profitós aquest debat.

Publicat el 27 de desembre de 1928.