La passivitat asiàtica

És de domini de tothom la passivitat i l’apatia dels asiàtics. Malgrat faci temps i més temps que les notícies que ens arriben d’aquelles terres únicament parlin d’agressivitats, d’intranquil·litats i de guerres.

És evident que les prèdiques més fortes en pro de la passivitat, de la inacció i de la renúncia a aquesta vida han tingut lloc en el continent asiàtic: Buda i Laotsé.

Aquest darrer atribuint tots els mals d’aquest món al fet que els homes posem cullerada en tot; quan els homes s’inhibeixin i no actuïn, les coses d’ací baix, per elles soles, marxaran com una seda i tot anirà a l’hora. Buda predicant el nirvana, anul·lació, anihilació de tota passió i voler, extingir-se, apagar-se, «desalenar-se»; allò de morir en vida.

Però al costat d’aquestes doctrines, a Àsia, n’hi ha d’altres ben energètiques i que no tenen res d’indolents, les quals són ben dignes de tenir en compte.

El taoisme, del metafísic Laotsé, ha de fer-se-les amb Kuntsé (Confuci), l’home d’Estat que propala idees polítiques i socials que estan en pugna amb les establertes i l’home que no plany esforç per arribar a portar-les a la pràctica. En un país, la Xina, laboriós i actiu encara que algú en tingui una idea totalment fantasmagòrica (i no cal ni parlar del Japó que es riu pla bé de la fortalesa i de l’activitat de què puguin gallejar les nacions europees).

I el budisme, a l’Índia, des del segle VII després de J. C. està en una incessant decadència que arriba a la desaparició completa en la seva pàtria, quedant reduït a Ceilan, Indoxina i Tibet (amb ramificacions per la Xina i el Japó). Segons estadístiques de l’any 1921, a l’Índia britànica ―exceptuant Birmània on els budistes són en gran majoria― no hi ha més que 343,000 budistes i encara confinats cap al Nord. O sigui que en una població de 305 milions els budistes no arriben ni a molt menys del mig milió.

Les doctrines que, gairebé meitat per meitat, es divideixen l’ascendent sobre el poble indi són la mahometana i l’hinduisme.

Veritat que els hindús ―seguidors dels preceptes més tradicionals exposats en els Vedes, entre els quals hi ha el de la divisió en castes― no són pas seguidors d’un pensament moltíssim més actiu i frisós que el budisme. Hi trobem el concepte de l’atman, d’etern descans, que implica la negació de la individualitat, de l’estat conscient d’aquesta vida. Però en compensació hem trobat els mahometans de religió exterminadora, bel·licosa i de renúncia a no massa coses d’aquesta vida. (A més els hindús no han de retirar-se a la vida ascètica abans dels quaranta-cinc anys ni reneguen pas de l’activitat. En un antic text es pot llegir: «No és bo abandonar aquest món, perquè qui sap si en l’altre s’existeix o no?» El nirvana budista no és molt difícil que en arribar al poble es converteixi en un lloc de delícies. I per últim, com en totes les religions passa, són ben pocs els purs dintre el budisme; són molts i molts els que es queden força més ençà del nirvana.)

Per bé que a l’Àsia es troben les doctrines que més abonen la passivitat i la desgana, cal no oblidar que també s’hi troba la religió més activa que existeix: la dualista persa de Zoroastre, que mana lluitar contra el principi del mal, no per mitjà de meditació solitària i de misticisme, sinó per mitjà d’una actuació enèrgica.

A la Mesopotàmia podem trobar: «el fort en la lluita és fort en l’ànima» i la figura de Gilgamés, una de les més heroiques i fortes. Gilgamés travessà, mil anys abans de J. C., la mar de l’Oest (Mediterrània) i arribà fins a les costes de la mar tenebrosa (Atlàntica), o sigui fins a la Península Ibèrica, tot per amor a un seu amic.

I si arreglant-nos-ho millor hi afegim l’Egipte ―que al cap i a la fi força relacionat ha estat amb Àsia―, ens surt Osiris, el déu que jutja tot pesant les ànimes. Només se la carreguen les ànimes lleugeres de bones obres. Les males accions no compten. El que compta és que s’hagi fet molt de bé. No es peca pel que es fa, sinó pel que es deixa de fer.

Fins ací hem mirat de fer ressaltar les doctrines energètiques de l’Orient i atenuar-li les que propaguen la inacció. Per acabar-ho d’arrodonir traurem a relluir els pensaments quietistes d’Occident per deixar en el seu lloc l’antinòmia Orient-Occident com volent dir Passivitat-Activitat.

Recordem, a Grècia, el menyspreu que els cínics feien de la civilització. L’ataràxia (tranquil·litat serena) dels epicuris. I l’apatia (impassibilitat) dels estoics.

Nietzsche digué les mil pestes del cristianisme per considerar-lo una religió de renúncia i d’ascetisme. I per considerar-ho així mateix, Schopenhauer hagué de retre-li algun elogi. (Les comparacions entre el budisme i el cristianisme han abundat, podríem dir, massa.)

Però per no falsejar les coses s’ha de fer constar que Sant Tomàs, seguint Aristòtil, creu que la perfecció està en l’acte. I que l’Església condemnà l’espanyol Miquel de Molinos que feia anar el cristianisme cap al quietisme. Fem constar, també, que, com és prou sabut, el cristianisme té les seves arrels en el poble jueu, i per tant, i a fi de comptes, oriünd d’Àsia.

Schopenhauer tenia, al seu despatx, una estàtua de Buda perquè sabessin «qui regnava en aquelles santes sales». Idees i sentiments budistes, els podem trobar en Richard Wagner en El vaixell fantasma, en el Tristany i en el Parsifal. Des de Schopenhauer que el budisme ha trobat partidaris a Alemanya. Hi ha societats budistes (a Breslau i Leipzig) i les revistes: L’atalaia budista i El món budista. La investigació científica del budisme es cultiva activament i fins es pot parlar ―Pischel― d’un renaixement budista; del qual renaixement l’Occident no està pas del tot al marge, ans al contrari. Molts indis han anat a estudiar el budisme a Alemanya, on el professor Deussen, fundador d’una Societat Schopenhauer, el tractava conscienciosament.

I no em digueu que aquest darrer moviment no és més que una trasplantació del sentir asiàtic. Puc preguntar-vos a la vegada: és que el pensament occidental que més enalteix la força i l’acció no té res a veure amb un dels més energètics que hem trobat a Àsia? Em refereixo a Nietzsche.