Ni amb tot l’or del món!

Sembla que una gran consternació plana damunt els professionals i els aficionats a les lletres en veure el resultat del veredicte al «Premi Joan Crexells». No tenim novel·listes!, algú, posant-se les mans al cap, ha dit amb veu melodramàtica: Un any sense haver-se publicat a Catalunya una sola novel·la important! Això és terrible! A mi, aquesta mena de desesperació em fa un efecte tot especial. Em sembla trobar-me davant d’un pescador de canya qui s’imagina que basta posar un bon esquer al seu ham per agafar un peix de mitja rova. Aquest pescador, si vist el mal èxit de la seva pesquera, deduïa que al riu on ell ha tirat la canya no hi havia peixos grossos, esdevindria encara més il·lògic. Han pensat la majoria dels que fan comentaris sobre el resultat del concurs «Joan Crexells», en les nombroses i misterioses causes que poden determinar la inapetència dels peixos? Comencem per dir que els que tenim una idea aproximada del temps que cal per a pensar i escriure una novel·la a consciència, una novel·la que no sigui exclusivament suc de ploma, hauríem cregut miraculós que el jurat del «Premi Joan Crexells» hagués trobat cosa bona per escollir. Quina idea es té de la lleugeresa mental i manual dels nostres novel·listes? Sabeu que un assumpte novel·lístic vol ésser afalagat i cuidat com un nadó, que heu d’apeixar-lo molts jorns abans no camina sol, i dormir amb ell i passejar-lo i guarir-lo si malalteja? (Ja ho crec que malaltegen els assumptes!) i després vénen les dificultats de desenrotllar-lo i fixar-lo sobre el paper, les angúnies de l’estil, les moltes coses imprevistes que apareixen i us obliguen a modificar, retocar i ordenar escenes i diàlegs i sovint capítols sencers, els dubtes suggerits per l’afany de perfecció que us esperen darrere cada paràgraf com lladres de camí ral i què sé jo… la materialitat d’escriure centenars de quartilles en pocs mesos. La crida fou adreçada als novel·listes amb motiu del «Premi Joan Crexells» venia a dir-los: Apa, feu-vos un tip de suar i córrer per arribar tard. Es concedí la pròrroga del termini d’admissió, molt cert, però els que ja havien desistit d’anar al concurs per manca de temps, segurament no es posarien pas a escriure llavors, quan, perduts molts jorns, els en donaven alguns més de coll.

Però això és un defecte d’organització que es corretgirà automàticament si el premi és anyal, car hem de suposar que el món no finarà pas expressament per a fer la guitza als novel·listes. El que hi ha és que el «Premi Joan Crexells», com tots els premis d’aquesta mena, no és ni de molt un mitjà infal·lible per assolir el que es proposa. Si parleu de la seva quantia, recordeu-vos, si us plau, que tot l’or de la terra no és capaç de fer aparèixer una novel·la excepcional. Tampoc tot l’or de la terra no aconseguirà barrar-li el pas, ofegar-la en el si venturós d’un home predestinat.

Resultaria un gran què que amb bitllets de Banc s’aconseguís tenir teatre, novel·la, el que més enyoréssim per a honra i glòria de casa nostra. Els que demanen als escriptors madurs el motiu de llur passivitat davant un llamí com el del «Premi Joan Crexells», no recorden que l’escriptor madur és un gat vell que sap el que són concursos. L’escamen, poc o molt, els premis «massa estimulants». El jurat sol ésser gasiu dels diners de què disposa. A més pessetes, més rigor. L’escriptor madur coneix quelcom la psicologia de les multituds. Cinc jutges rectes barrejats, poden cometre una injustícia que cap d’ells a soles no hauria comès. No és la inèrcia ni la prevaricació el que cal témer, és aquest estrany efecte suggestiu de tots contra un, la cosa terrible. D’obres premiades de bona fe i que després s’han estimbat en l’oblit més profund en trobaríem moltes. En canvi, algunes, verament admirables, han fet el capbussó dins les pregoneses del cove fatídic. Ara bé, d’escriptors madurs n’hi ha de dues menes: uns viuen de llur treball, altres de llurs rendes. El ric no vol jugar a la rifa: ni li plau ―i obra santament― la possibilitat d’errar el tret, d’apuntar a la glòria i tocar el fracàs. El que treballa pensa que deixar un guany positiu per anar al darrere d’un guany incert no és d’homes assenyats. A la pregunta «No feu res pel «Premi Crexells»» segurament us respondria: Si el sastre, l’adroguer, la marmellera, el flequer i la mestressa del pis tinguessin entusiasmes literaris i llarga paciència, llavors faria un cop de cap. Ara, tal com van les coses i l’experiència m’aconsella, no puc exposar-me que, després de dejunar un any i mig, em rebolquin. I les estones perdudes? ―poden replicar. Les estones perdudes més val que s’acabin de perdre si heu de refiar-vos-en per a fer art del bo. A més, si l’escriptor ho és massa, de madur, el sentir a parlar tant i tant d’estimular la jovenesa, l’obliga a reflexionar d’allò més. Fet i fet, es pren el pols i opta per comprar un específic a base de iodur i resar a casa. No heu notat que els premis estimuladors estimulen més els gosats que els conscients? Jo no diré pas que el Premi Crexells faci escriure novel·les a una colla d’escriptors que mai no havien pensat d’escriure-les, però tampoc negaré que el fet deixi de produir-se en l’esdevenidor. Heu-vos aquí com podria donar-se el cas de no aparèixer la novel·la desitjada i en canvi sortir-ne un centenar d’indesitjables.

Jo opino que, per a fomentar la novel·la, millor seria cercar un capital ―bé se’n troben per altres empreses no més enlairades que aquesta― i, amb les rendes, pensionar els joves que demostressin facultats i entusiasme de novel·listes. Produïu, els diria, quan el jurat competent els hagués elegit. Produïu a cor tranquil, segons la vostra vocació, i si us adormiu a la palla sereu foragitats del paradís. Si això no pot ésser, deixe’m-ho córrer i benvinguts siguin tots els premis i els concursos. Però no cal tirar el barret al foc per la primera contrarietat. Paciència i esperança, senyors. Confieu que el Premi Crexells serà el fòrceps que extraurà un bell infant, un infant prodigi; si no avui, demà; si no demà, l’altre.

No vulgueu pretendre en això el que pretenia el xarraire italià venedor d’empastres contra el mal de costat, «Posato il pegato curato il dolore».