Les nostres penyes literàries: La d’En Guimerà

Durant molts anys ha existit a Barcelona una penya mixta d’escriptors, d’homes de negocis i amics de l’autor de «Terra Baixa», que tothom, al nostre país, coneixia amb aquest nom: la penya de Guimerà. Primer es va reunir a l’antic Cafè de Pelayo; després, a la Lliga de Catalunya; més tard al Cafè Continental; i darrerament, a l’Ateneu Barceloní, on els pocs que queden de la penya, encara es reuneixen, però no ja amb l’assiduïtat i amb la devoció que ho feien en vida d’En Guimerà.

El poeta Lluís Via, que formava part de la penya d’ençà que aquesta començà de reunir-se al Cafè Continental, i amic íntim del nostre poeta, ens ha explicat, de manera sintètica la història de la «penya d’En Guimerà».

 

La primera època de la penya

―Ja fa molts anys ―ens diu Lluís Via― l’Àngel Guimerà, amb una colla d’amics es reunien a l’antic cafè de Pelayo, situat a la Rambla de Canaletes, cantonada al carrer del mateix nom.

Això, jo, ho he sentit contar. A la taula d’En Guimerà hi prenien seient l’Ixart, l’Aldabert, En Bartrina i d’altres poetes i escriptors catalans.

En fundar-se la «Lliga de Catalunya», la penya presidida per Guimerà es va traslladar del cafè Pelayo al local de la Lliga, situat, primerament, a la plaça de Catalunya, i després a la Portaferrissa.

En dissoldre’s la «Lliga de Catalunya», i plegar «La Renaixensa», la penya de Guimerà va anar a instal·lar-se al Cafè Continental, a la cantonada de la Rambla i la Plaça Catalunya, establiment també avui desaparegut.

 

La penya al Continental

Començà de reunir-se la penya al Cafè Continental a les primeries del segle.

Per la penya, i durant els anys que es va congregar al Continental, foren concurrents assidus o bé hi desfilaren, En Pere Aldavert, En Sans i Guitart, En Francesc Permanyer, En Rafel Folch i Capdevila, el mestre Enric Morera, l’Amadeu Vives, quan era a Barcelona, En Miquel Augé, els germans Dodero, l’Ignasi Brics, l’Antoni Pubill, En Tomàs Costa i Coll, En Basas, En Marian Cataumbert i d’altres. També desfilaren per la penya molts escriptors i companys d’ideals d’En Guimerà, de tot Catalunya, quan venien a Barcelona.

―I vós ―preguntem a Lluís Via―, quan us vàreu sumar a la penya?

―En els primers anys de reunir-se al Continental. Des de l’any 1900 al 1907, vaig publicar la revista «Joventut». Aleshores ja hi anava alguna vegada a la penya, però en deixar-se de publicar «Joventut», ja hi vaig concórrer assíduament.

 

Fets remarcables

―En els anys que us reuníreu al Continental, quins fets remarcables es produïren, que tinguessin alguna relació amb la penya?

―Les estrenes d’En Guimerà, l’homenatge que va tributar al poeta tot Catalunya. La festa dels Jocs Florals, cada any, era per a nosaltres un fet remarcable.

―Hi tirava En Guimerà, als Jocs Florals?

―No, però no hi mancava mai. Des d’aquell any, en que en un sol dia va guanyar la Flor Natural, l’Englantina i la Viola i el feren Mestre En Gai Saber, ja no hi tirà mai més.

Com a fets extraordinàriament remarcables, recordo el grandiós homenatge al poeta Guimerà celebrat en la primavera de l’any 1909, festa memorable per tants conceptes: l’estrena de «La reina jove», celebrada al teatre Principal la nit del 15 d’abril de 1911; la de «Jesús que torna», al teatre Novetats, la nit del primer de març de 1917, en plena guerra europea; i l’estrena d’«Indibil i Mandoni», també al teatre de Novetats, la vetlla del 13 de desembre del mateix any; tres grans èxits, tres nits realment triomfals per a En Guimerà i el seu teatre.

Un altre fet remarcable fou el viatge a Perpinyà als començaments de l’any 1916, la visita de germanor dels literats catalans als germans del Rosselló amb motiu de la guerra. De la penya hi vam anar En Guimerà i jo. Fou una visita inoblidable.

El mateix dia de la nostra arribada a Perpinyà, M. Pams ens va obsequiar amb un «lunch» a casa seva, durant el qual ens féu saber que el Govern francès havia nomenat cavaller de la Legió d’Honor el poeta Àngel Guimerà i, tot seguit, li féu ofrena de les insígnies.

En Guimerà no sabia ni una sola paraula d’aquest homenatge que li tributaven els francesos, i va quedar sorprès i profundament agraït.

 

Llibres i altres obres

―Llibres i obres dels de la penya en el temps de les tertúlies del Continental?

―Es pot dir que els literats, en la penya, estàvem en minoria. Allà es parlava de literatura i de política, però també es parlava molt de negocis i de comerç. Molts dies, quan començaven les converses comercials, En Guimerà i jo ens aixecàvem, saludàvem i tocàvem el dos.

No recordo ben bé els llibres que publicàrem els de la penya durant aquell període d’any. Em sembla, però, que es va publicar, l’any 1906, el llibre de discursos d’En Guimerà «Cants a la Pàtria»; el volum «Glorioses», «Joies literàries» tretes de l’obra de l’Àngel Guimerà, que la Comissió Executiva de l’Homenatge a l’excels poeta, celebrat a Barcelona el dia 23 de maig de 1909, dedica als nois de Catalunya, i les seves obres teatrals estrenades en aquell temps.

En els últims anys de la penya del Continental i després a l’Ateneu, En Guimerà ens havia parlat molt d’una comèdia que tenia plantejada i que no arribà a escriure: «La senyora de Tous».

L’Aldavert va publicar diversos llibres, col·leccions dels seus articles, i allà pels anys 1911 i 1912 una revista amb el títol de «Nos amb Nos». Aquesta revista se l’escrivia gairebé tota el seu director i propietari, i hi col·laboraven alguns antics amics de «La Renaixensa».

Quan va plegar «Nos amb Nos», l’Aldavert continuava, i encara crec que continua, escrivint un article diari, articles que resten inèdits, molts dels quals ens els donava a llegir a tres o quatre amics de la penya, per tal que li donéssim la nostra opinió.

―I vés, quins llibres vàreu publicar?

―«Collita», un llibre de poesies que publicà la «Societat Catalana d’Edicions» i «A mitja veu», un altre volum de versos, editat per la «Il·lustració Catalana».

Per aquest temps, el mestre Enric Morera va compondre, entre altres obres musicals, les tres darreres sardanes amb lletra d’En Guimerà, «Les fulles seques» i «La sardana de les monges».

 

La penya i l’Ateneu

A les darreries de l’any 1916 la penya d’En Guimerà es traslladà a l’Ateneu Barceloní. Es reunia, a l’hivern, en una sala del casal, i a l’estiu, al jardí.

A les tertúlies d’havent dinat, a l’Ateneu hi anaven els mateixos que formaven la penya del Continental i algun altre com el novel·lista J. Pin i Soler.

Durant el temps que es reuniren a l’Ateneu, es va publicar, l’any 1920, el «Segon llibre de poesies», d’Àngel Guimerà, amb un prefaci de Lluís Via; es celebraren, el mateix any, els Jocs Florals que presidí el mariscal Joffre, en els quals En Guimerà féu aquell memorable discurs de gràcies i es va prohibir l’estrena a Barcelona del seu drama «Joan Dalla».

L’Enric Morera va estrenar diverses obres teatrals, entre elles, «Don Joan de Serrallonga».

J. Pin i Soler va publicar la novel·la «Alícia», l’any 1923, i estrenà una comèdia al teatre Novetats.

Amb la mort de l’autor de «Mar i Cel», la penya d’En Guimerà va rebre un cop mortal. Encara continuàrem reunint-nos els mateixos, poc més d’un any. Morí Pin i Soler, marxaren altres i, poc a poc, la penya ha anat desapareixent.

Ara ja sols queden uns quants fidels i el record inesborrable.

 

---

[Segona part de l’article publicada el 16 de novembre de 1928]

 

En l’anterior reportatge sobre «Les nostres penyes literàries», parlàvem de la «Penya d’En Guimerà», atenent-nos al seu aspecte exclusivament literari ―puix que no és altre el nostre propòsit― i als records del poeta Lluís Via, gran amic de l’autor de «Terra baixa», i amb el qual celebràrem l’interviu.

Havem retrobat Lluís Via i ens ha dit

―Vaig llegir a LA VEU el reportatge referent a la penya literària d’En Guimerà, fidel i justa reproducció de la nostra conversa. Després m’han vingut a la memòria més records: les excursions que la penya feia de tant en tant, alguna vegada a Sant Pol, on estiuejava el mestre Morera i, cada any, sense deixar-ne un, a Alella, a la masia dita de Can Serra, propietat de Francesc Figueras, un dels homes més caracteritzats de la penya; i altres fets de quan ens reuníem al Continental i a l’Ateneu.

I en una nova conversa, el poeta Lluís Via, ens ha contat els al·ludits records.

 

Les excursions a Alella

―La penya d’En Guimerà ―ens diu Lluís Via― solia anar a Alella, cada any, quan florien els ametllers. Els arbres, els tarongers plens de fruit i el paisatge d’Alella havien estat admirats i cantats pels poetes i escriptors de la colla.

En Francesc Figueras convidava la colla a la seva masia amb motiu de la «matança del porc», diada assenyalada i típica, i ens obsequiava esplèndidament. I amb quina il·lusió anàvem tots a Alella, començant per En Guimerà!

Aquell dia, fins els més ensopits es revifaven, i la festa se celebrava amb còmica solemnitat. No hi mancaven ni els versos ni la música. El mestre Morera improvisava, moltes vegades. I jo, en llevant de taula, feia l’obligat «parlament poètic», amb el panegíric de la bèstia sacrificada. Encara es conserven alguns exemplars de la cançó «La mort del porc», lletra meva i música d’En Morera, la qual era cantada per tothom a la masia i els voltants, homes, dones i criatures. Nosaltres la cantàvem i fins En Guimerà l’havia cantada.

En Pin i Soler, que algun any assistí en aquesta festa, conservava la seva gravetat en mig del bon humor general, i amb aires de gran senyor, que realment li esqueien, llegia màximes de bon comportament i cortesania.

Un any, quan era alcalde de Barcelona En Morales Pareja, amic particular d’En Guimerà, va voler sumar-se a la colla. Hi comparegué en ple dinar, a tota pressa, aprofitant un lleure que li deixaven les obligacions del seu càrrec. Portava la vara d’alcalde, la qual li fou custodiada a part i amb tots els honors.

Com us he dit, la penya anava a Alella quan florien els ametllers. Aquests eren respectats i admirats. Però, en prendre comiat els de la colla, per tornar a Barcelona, En Figueras obsequiava a tots els companys amb branques de taronger i llimoner, carregades de fruit i amb grans braçats de mimosa florida.

 

Els de la colla havien plantat arbres

La colla d’En Guimerà, molts dels quals havien publicat llibres, també havien plantat arbres.

―Un any ―ens diu En Via― en una de les anades a Alella, volguérem tots els companys, del més jove al més vell, plantar un arbre cada un. I així ho férem. Vam obrir, a cops de càvec, el clot corresponent, i vam plantar el nostre arbre.

En Guimerà fou l’únic que no pogué fer aquesta tasca, però presencià molt complagut la feina de tots, la plantació dels arbres pels amics de la colla.

 

La penya i la guerra

Durant els anys de la guerra gran, en les converses de la penya dominaven, no cal dir-ho, les discussions sobre la lluita de les nacions.

A la penya eren en majoria els francòfils, però no hi mancaven germanòfils, especialment entre els que es dedicaven al comerç. Com que aquests eren els menys, defugien, tant com podien, les converses referents a la guerra. Això no vol dir que no celebressin tots la concessió de la Legió d’Honor feta a En Guimerà pel Govern francès.

També comentaren amb atenció, tant els de l’una banda com els de l’altra, el llibre «Poemes de la guerra gran», que publicà el company Folch i Capdevila, quan la guerra ja era acabada.

 

La penya al carrer de Petritxol

La penya d’En Guimerà també s’havia reunit al carrer de Petritxol, a la casa de l’Aldavert.

Quan per causes alienes a la seva voluntat, En Guimerà faltava a la penya, aquesta era un cos sense ànima. Ell se’n donava compte i li dolia deixar-la. Per la seva part, l’Aldavert, el més assidu de tots, planyia l’absència d’En Guimerà, qui era el llaç d’unió.

I succeí una vegada, que En Guimerà hagué de deixar Barcelona per les representacions d’una de les seves obres, traduïda al castellà. Aleshores va posar-se d’acord amb l’Aldavert, i aquest ens va dir: «Fins que l’Àngel torni, la penya es reunirà a casa meva, que és a casa d’ell».

La penya, agraïda, va reunir-se, durant tres setmanes, al carrer de Petritxol. I com sia que absent En Guimerà, no s’hauria parlat gaire de teatres, hi va concórrer cada dia En Pep Gil, el popular empresari valencià, admirador fervent i únic incondicional de l’Àngel. En Pep Gil, qui voltava pels teatres des de molt jove, era un arxiu d’anècdotes i facècies de la vida teatral, i ens divertia amb les seves contalles i el seu humorisme.

Quan En Guimerà va tornar del seu viatge, la penya s’instal·là de nou al Cafè Continental.

 

Els últims temps de la penya i la mort d’En Guimerà

La penya d’En Guimerà en el temps del Continental es reunia tarda i nit.

―Com ja us he dit ―continua parlant Lluís Via― el més assidu de la penya era En Pere Aldavert. Semblava que mentalment passés llista dels assistents i que cada nit fes un recompte sentimental dels qui faltaven o dels qui s’aixecaven aviat per anar-se’n a algun teatre, i als quals En Guimerà es sumava moltes vegades.

Això metre anaven al Continental. Després, a l’Ateneu, l’Aldavert ja no tenia motiu de queixa, perquè la penya sols s’hi reunia a les tardes, havent dinat. En Guimerà dequeia ràpidament, la vista no li valia, i passava amb l’Aldavert, les nits a casa.

La penya era ja un cos sense ànima. Començà de faltar En Guimerà algunes tardes, i acabà per no venir gens. Ara l’un, ara l’altre, tots anàvem a veure’l a casa seva, a diverses hores, però el seu estat de salut no va permetre que la totalitat de la penya pogués reunir-se mai més al seu voltant.

Mor l’Àngel Guimerà. I l’inici de la dissolució de la penya va manifestar-se el dia mateix de l’enterrament. Tots acudírem a la casa mortuòria, i tots, seguint el mort, sortírem plegats… Però la massa immensa del poble, com onades impetuoses, disgregava els nuclis d’amics, i va disgregar la penya d’En Guimerà.

La penya ja era morta moralment, i aviat ho fou de fet. Aquella imposada disgregació de la colla en el seguici de dol, fou com l’avís de què la penya d’En Guimerà ja no tenia raó d’existir.

 

Signat Martí Martell