Blaise Cendrars

Blaise Cendrars

Lluís Montanyà

Publicat a La Publicitat el 18 d’abril de 1929.

Bella, singular, inexplicable aventura la de Dan Yack i els seus tres companys d’audàcia i de follia! Cendrars ens conta en el seu darrer llibre Le Plan de l’Aiguille (Au Sans Pareil), amb el seu estil trepidant ―d’un extraordinari dinamisme―, d’una sola tirada, sense aturar-se un moment per a reprendre alè. No cerqueu lògica, no cerqueu seny, no cerqueu repòs en aquest llibre endiablat. Amb prou feines una il·lació, un argument. Cendrars ―aventurer i rodamón nat― ama l’acció per ella mateixa. I la complica amb un pessimisme còsmic extraordinari. En el seu llibre, desesperadament humà, l’anècdota desapareix dessota una vibració sensorial inextingible, que dóna a les seves pàgines una meravellosa intensitat. Els nirvis en tensió, us empasseu com a bresques aquesta narració extraordinària sense gairebé saber el que llegiu. Començat el llibre, no sabeu abandonar-lo. Res en ell d’ensopit, de pesat, de lent. És una literatura a cent cinquanta per hora. Arribeu al capdavall esbufegant. Haveu perdut tot control crític. Ignoreu la seva real vàlua literària. Però sentiu que Cendrars s’ha sortit amb la seva. I resteu sota la impressió d’haver assistit a quelcom de molt important. Probablement hi ha en aquest llibre moltes coses, moltes insinuacions, moltes tendències que no compartim. Això què hi ha? (“No hi busquis una nova fórmula d’art ni una nova modalitat literària, però sí l’expressió de l’estat de salut general de demà: On déraisonnera.”). La literatura de Blaise Cendrars és un producte de cinema de la T. S. F., de l’aviació, de tot trasbals maquinista que té avui el món sota la seva dominació. No es tracta ja d’una mera fórmula, d’una vana teoria literària. El futurisme assolí només que una exaltació romàntica de la màquina. Cendrars ―nova sensibilitat lírica― li dóna ja una autèntica categoria estètica. Que lluny ens trobem d’aquells ambients sentimentals i nostàlgics tan cars als novel·listes del segle passat! El múscul i el nirvi per damunt la víscera. Cendrars té una traça formidable. El ritme de Le Plan de l’Aiguille, portat amb una saviesa i una experiència tècnica poc comunes, dóna la sensació de quelcom d’inusitat, de perfecte. Cendrars ha fet cinema amb Abel Gance. I això es coneix.

 

Dan Yack, multimilionari ensopit i sense cap mena d’il·lusions, fuig del món habitat per a evadir-se de si mateix i fugir d’un amor dissortat. No ho aconsegueix. No sap prescindir en absolut del comerç amb els seus semblants i es volta de companys escollits a l’atzar per a evitar la solitud. I aquest el persegueix pertot. Vol refugiar-se en el suïcidi. I veu que aquest no li aporta cap novetat, ni cap solució definitiva. Dan Yack, absolutament esterilitzat i antiartístic, és l’únic ésser fonamentalment sa en mig de la societat d’artistes que ha volgut constituir-se. Les Illes Balleny, veïnes del Pol antàrtic, són l’escena de la més estranya aventura que pugui imaginar-se. Més tard, a Port-Decepció… Però val més que renunciem decididament a extractar aquest llibre. Llegiu-lo, si la mena d’embriaguesa ―d’alcohol fort i sec― que produeixen aquestes lectures, us sedueix. Si no és així, fóra inútil tot el que nosaltres poguéssim explicar-vos.

Amb tot això, alguna frase certera, precisa: “L’art no és una paradoxa, l’art no és un joc d’esperit, ni una moda més o menys espiritual, ni una pose. És una realitat profunda, obscura, una necessitat a satisfer, com la fam, com l’amor, i que és ben difícil d’assaciar, és un fenomen tan complex com la vida, i per a viure cal sofrir, estimar, patir.” I un estil gairebé sense imatges, sense retòrica, nu, sec, concís. La passió pel disc, per la música mecànica, que domina el seu protagonista, és ben significativa tanmateix.

 

Blaise Cendrars, de nacionalitat suïssa, és francès per l’idioma i cosmopolita pel temperament. Té el dimoni de la inquietud ―en el sentit veritable de neguit de desplaçament― ficat al cos. D’uns quaranta anys d’edat, ha voltat mig món. Sibèria i Nord-Amèrica li són familiars. Hom ha dit d’ell que coneix tots els horaris, tots els trens, totes les correspondències, les hores d’arribada, les hores de sortida, tots els paquebots, totes les tarifes. Viatjar sense descans a través dels països, les idees i els homes, és la seva obsessió, l’ideal i la tasca a què ha dedicat la seva vida. Vida que no és altra cosa que un viatge perpetu i ininterromput, que el porta d’un hemisferi a l’altre a la recerca de sensacions noves, de matisos inèdits. El seu llibre de poemes “documentaris” Kodak, dóna la impressió d’una volta al món a un ritme accelerat. Com ha dit Cocteau, és l’escriptor que millor ha realitzat un nou exotisme. Barreja de motors i de fetitxos negres. Un obús, durant la guerra, li amputà el braç dret.

Domiciliat a París, no hi roman més que en els intervals entre tren i tren. Tornat avui del Brasil, sabeu l’endemà que prepara un viatge a l’Spitsberg. Deixem que ens ho expliqui ell mateix: “He viscut dotze anys a París, 4, rue de Savoia, però sempre he tingut i tinc encara, molts d’altres domicilis a França i a l’estranger. El 4 del carrer Savoia em servia de parador. Hi venia entre dos trens, entre dos paquebots, a buidar les meves maletes, a abandonar-hi un home o a consultar un llibre. Sempre me’n tornava el més prompte possible, amb el cap ple, però amb el cor i les mans lliures.”

Les característiques de Cendrars, revelades ja des d’aquella primera i admirable prosa Profond aujourd’hui ―que convindria llegissin cada matí els qui s’entesten encara a tancar els ulls a la realitat estricta del nostre meravellós avui―, són el seu amor líric i exaltat a la màquina, amb totes les seves conseqüències i el seu apassionament per tota matèria moderna. És un literat actual, no tan sols per l’exterior sinó per l’ànima. Un creador de nous coeficients de sensibilitat.

 

Nosaltres no tenim cap escriptor com Blaise Cendrars. (Sembla que és convenient, sempre que es parla d’un autor estranger, d’establir un paral·lel amb algun escriptor de casa nostra). No podem tenir-lo. Potser val més que no el tinguem. Es necessita una cultura molt madura, amb el punt dolç d’un començament de putrefacció, per a produir-lo.