Parlant amb en Santiago Rusiñol

A Arbúcies vaig conèixer En Santiago Rusiñol.

Estava assegut al cafè de la «Fonda Torres»; prenia una copeta d’absenta i enraonava amb uns quants admiradors arbuciencs…

L’endemà el vaig trobar pintant els jardins dels senyors Badés, tot embabiecat amb aquell bé de Déu de verdors i de brolladors juganers; em vaig acostar a «l’alegria que passa».

Jo era aquell any a Arbúcies a passar l’estiu i a fer salut; Rusiñol era per a mi l’alegria que passa, tot deixant una mena d’enyorament; i em recordava d’aquell vers que em sabia de memòria:

De terres enllà
portem la tristesa;
la portem per morir,
per deixar-la enrera.
Per tot on passem
passem ben de pressa,
per no encomanar-nos
el mal de la terra.
El mal de l’amor,
que és el que s’arrela
i deixa en el cor
enyorança eterna…

En Rusiñol era per a mi una mena de capsa al·legòrica d’on sortien moltes alegries de la terra… Per a mi, l’alegria era una cosa que En Rusiñol havia inventat per gràcia de Déu…

L’alegria no la podia jo concebre sense recordar les gracioses facècies d’En Rusiñol.

Però això encara em dura… Aquell rostre rialler de subtilíssima ironia m’ha captivat sempre, des d’aquell dia venturat d’Arbúcies que el vaig conèixer pintant hortènsies i brolladors… Per això, el tenia en cartera per a fer-li un interviu.

No creguéssiu pas que jo faig intervius al primer qui passa… Els meus intervius, ultra procurar que interessin les meves llegidores i llegidors, responen, abans que tot, a un sentiment molt íntim. Els uns com a polítics, els altres com a escriptors, els altres com a artistes, i així m’he forjat una mena de capella on tinc posats, un per un, els homes que per llurs qualitats o originalitats han creat en mi una devoció i admiració sincera. I seguint el camí que m’he traçat, avui en pesco un, demà en pesco un altre. I heu’s ací que En Rusiñol, l’he trobat precisament en els instants que a can Parés subhastaven unes obres pictòriques.

I sentint el toc de flautí del subhastador de can Parés que cridava: Setanta pessetes! No en doneu més!… ―vaig anar a trobar en Santiago Rusiñol…

El seu abric d’hivern, de color verd, d’un verd de cogombre madur, donava a don Santiago l’aspecte d’un rebesavi meu que tinc pintat a l’oli en un quadro que reposa, de temps immemorial, damunt una calaixera de noguera autèntica, revellida i corcada… Però el meu rebesavi té una cara xiroia i uns ulls escotorits, i un rostre noble i irònic com el nostre Rusiñol. La barba venerable i els cabells esbullats de color de platí, li donaven un aire d’una vellesa arcaica incomparablement tradicional i genealògica.

―Don Santiago, digueu: què us sembla el feminisme actual? ―li faig.

―Com que tinc dos oficis: l’un pintor i l’altre escriptor ―em contesta En Rusiñol― sota el punt de vista de pintor, admiro la bellesa, i sota el punt d’escriptor, admiro la intel·lectualitat. Crec que la dona ―em diu rient com un infant― ha de fer servir ambdues coses: bellesa i intel·lectualitat; respecte al punt de la bellesa, no se li ha de recomanar, perquè ja se’n cuida prou; i respecte a la part intel·lectual, crec que ha de procurar el possible per a la seva independència; ha de tenir mitjans per a guanyar-se la vida, sigui de professió intel·lectual o no en sigui…

Si és casada ―va dient el nostre Rusiñol― el seu comportament sigui a manera d’associada: és a dir, ha d’aportar al matrimoni la seva pròpia manera de viure…

―Us plauen les dones polítiques?

―A mi, mai no m’ha interessat la política; i em sembla que mai no hauria d’interessar les dones; l’única política que reconec per a elles, és que, essent ben catalanes, donin uns fills ben catalans. I quant a les ministresses i regidores, crec que no els han de donar aquesta feina, perquè són feines que les han de carregar els homes, per haver nascut homes.

―Quina carrera us plau més per a la dona? ―li faig.

―La carrera de farmàcia, crec que és la més indicada. Ara que n’hi ha d’altres que no em desagraden pas per a la dona…

―I, digueu, don Santiago ―li faig amb un ai! al cor― us plauen aquestes exhibicions de basket-ball i de futbol femenins?…

―Em sembla que no m’agraden gaire… perquè no afegeixen res de la bellesa física a la dona; més m’agradaria una bona gimnàstica molt rítmica i proporcionada, únicament per al seu desenvolupament físic.

―Us sembla que l’única carrera per a la dona, és la del matrimoni, com pensen molts de la vostra edat?…

―Per a la dona no hi ha altre remei que això que està establer així; potser més tard canviarà. A la dona, pel que es refereix al divorci, no li convé; fet i fet ella s’ha de carregar també la feina dels fills… Allò que deia una àvia: «els fills de les meves filles sé que són néts meus; els dels meus fills, ja no en respondria…» ―i En Rusiñol amaneix aquesta dita amb una rialla jovenívola i faceciosa…

Aleshores ―li dic per acabar―, quins autors us plauen més d’entre els que llegiu?

―Els meus autors predilectes són: Flaubert i Daudet. Les obres que m’han plagut més de les modernes, són «Tartarín de Tarascón» i «Madame Bovary».

―I les vostres activitats literàries?

―Estic acabant «Miss Barceloneta», crítica dels concursos de bellesa…

Ací, el nostre il·lustre interlocutor, ens conta l’argument d’aquesta obra amb una gràcia i un enginy inimitables… Estic segura que «Miss Barceloneta» serà un èxit ―li faig jo.

El cornetí de can Parés encara llançava a l’aire els seus «obligats» de cornetí…

―Cent trenta pessetes. Qui en dóna més…. ―Aquesta olor a subhasta, encara que fos artística, ens va privar de poetitzar una mica. Estic segura que en un altre lloc En Rusiñol ens hagués contat alguna facècia alada… Nosaltres, però, estàvem encisades de l’amabilitat del nostre Rusiñol, i tot fent-li una emmidonada reverència vam sortir al carrer de… Petritxol, més contentes que un pèsol tendre.