Madrid (un dietari), de Josep Pla

«És una tendència atàvica. De jovenet he vagabundejat molt. He estat allò que s’anomena metafòricament un gos sense collar.» Això diu Josep Pla en un indret del seu Madrid que ha publicat de poc. (De poc? Sí; bé que vell de vuit anys, gran part del llibre és inèdita. En part no ho és: les persones de bona memòria recordaran, tot llegint-lo, aquells articles en castellà que Pla publicava a La Publicidad del temps d’En Jori; alguns d’ells són reproduïts ―potser retocats― en aquest llibre. D’altres romanen encara a la col·lecció del diari esmentat.) Volem creure que el vagabundeig de Pla ha persistit més enllà del temps en què ell es qualifica de jovenet. Volem creure que, amb intermitències potser, encara dura. Però ha eixamplat els horitzons del seu vagabundeig, els ha estès per tot Europa. La immensa majoria de la seva producció és filla d’aquest vagabundeig. A risc de contradir-lo, creiem que la part millor de la seva obra li ha estat suggerida pel vagabundeig.

¿Què són, sinó els fruits d’aquest, els seus articles de viatges, una part dels quals integra totalment o parcialment llibres com Coses vistes, Llanterna màgica i Cartes de lluny?

Quant a nosaltres, és aquest el Pla que preferim, el Pla vagabund de països més que el Pla vagabund d’idees. I aquí hem de fer una curta digressió.

En les primeres planes del llibre, recollim aquestes paraules: «… em vaig preocupar ―per un sentit primari de la previsió― de quin era el meu camí natural. Com que encara no l’he trobat, he viscut, intel·lectualment, en una constant, desagradable interinitat. Això ha accentuat el meu aire flotant, no m’ha deixat fixar.» Segons Pla, aquestes frases són escrites en febrer de 1921. Amb la mà al cor: no les escriuria també ara? ¿Està ben segur d’haver cristal·litzat en el sistema del Born, oposat al del carrer de Ponent, per usar l’eufèmica nomenclatura de la seva cristal·lografia particular? I, seguint la imatge ―amb el risc que els mineròlegs la trobin forçada―, ¿no és un cristall amb tants eixos de simetria que no el podem inscriure en cap sistema cristal·logràfic conegut ―o és un cristal·loide, sense cap eix de simetria?

Madrid és un llibre, ho tornem a dir, de vagabundeig. És el llibre d’un xicot que es passeja per Madrid i per algunes altres ciutats castellanes, volta pels carrers, enraona amb els companys de dispesa, assisteix a tertúlies de cafès, visita el museu del Prado, escolta discursos al Congrés. De tant en tant, llegeix: els diaris, les Memòries de Saint-Simon, La Bíblia a Espanya de Borrow (la traducció espanyola d’aquest llibre es publicà per aquell temps), etc., etc. Aquest xicot que vagabundeja té, entre els seus coneguts, una certa fama de «plaga», a despit de les preocupacions serioses que de tant en tant el capfiquen. Aleshores, vuit anys enrere, es podia ésser més «plaga» que ara. I En Pla no se n’estava. Amb tot i la seva afició a transcendentalitzar sovint, Madrid és un llibre amb plagasitats magnífiques. L’autor està dotat d’una visió del grotesc com potser cap altre escriptor català la posseeixi igual; el copsa tot seguit, l’apura fins a semblar que l’inventi. Però no us atreviríeu a dir que acabi de divertir-s’hi: un fons de pessimisme traspua, vulgui-ho o no l’autor, de cap a cap del llibre. Que aquest és un món de follia grotesca i delirant, que la vida és una trituració implacable, és de les idees d’En Pla la més persistent en tot el que ell ha escrit, a través de totes les variacions que se li puguin observar.

Josep Pla té més d’un punt de contacte amb Léon Daudet, el bon Léon Daudet, el memorialista (en el sentit francès, no en el barceloní, de la paraula), l’home del qual segurament no llegirem mai més cap novel·la, sinó únicament els assaigs, tan barrejats amb fets esdevinguts, amb persones de realitat històrica, amb paisatges urbans o del camp, amb ambients evocats amb força. Com ell, Pla sap evocar ambients i figures, paisatges i ciutats. Troba els lligams entre uns i altres, entre els homes i els medis.

Aquesta introducció de l’atmosfera, del «climat» és feta més a la manera de Léon Daudet que no pas a la dels novel·listes anglesos contemporanis: per trets més aviat gruixuts, amb un llenguatge pintoresc; no amb aquell incopsable maneig dels imponderables que fa caure de les mans d’un primari les millors novel·les angleses actuals.

No sabem si les descripcions d’En Pla trobaran impugnadors col·locats en el punt de vista de l’exactitud material i de l’objectivitat. Personalment no estem en situació de discutir-les ni de defensar-les des d’aquest punt de vista. Però cal no oblidar que un llibre com aquest, i com altres del mateix Pla, no ha d’ésser, necessàriament, un succedani del Baedeker.

Com a inexactituds, o almenys afirmacions arriscades, en discutiríem dues. L’una, que Borrow sigui «el més famós escriptor anglès»; l’altra, que al museu d’artilleria, Pla hagi pogut veure canons amb repujats a l’exterior.

D’aquest llibre d’En Pla hom conclouria, com s’ha fet altres vegades, demanant-li una novel·la. «Un home que es troba davant la vida en una actitud de curiositat», per al qual «hi ha dos grans misteris en el món de la realitat: el misteri de la sensualitat i el misteri de la moralitat col·lectiva» (i el de la individual, afegiríem), un home que el millor que té és un talent (una mica mal administrat) d’escriptor, hauria de fer la més alta provatura, una novel·la gran (perquè Relacions no ho era pas).

Ja sabem les dificultats. Josep Pla mateix, parlant de les gregueries de Gómez de la Serna, diu: «Una cosa difícil de fer en literatura és un paisatge. Més difícil, encara, és fer un retrat, un bon retrat, no un retrat cubista, sinó un retrat que després d’haver-lo llegit el pugueu anar seguint amb un llapis, pels ulls, pel nas, la boca i les orelles fins a quedar completament dibuixat. I el més difícil que hi ha en literatura és fer una bona novel·la, una descripció, això és, lligar, posar amb naturalitat, si pot ésser amb gràcia, un home sobre un paisatge. En un mot: és molt més difícil de fer el Sorel de Stendhal que no pas fer un llibre dedicat als fanals de la il·luminació pública o a les xemeneies de les poblacions importants.»

Li demanem que faci novel·la: a) perquè la qüestió d’aquest gènere literari en la literatura catalana ens afecta molt profundament; b) perquè a Pla se li pot exigir una obra d’envergadura, puix que creiem que no ha donat de si el que hom n’espera; c) perquè, un cop feta la novel·là ―i si són unes quantes novel·les millor―, puguem aclarir algunes incògnites sobre les possibilitats d’En Pla que des de fa algun temps ens preocupen.