Sobre l’aventura i el viatjar

El diari «Politiken», de Copenhaguen, ha volgut celebrar el centenari de Juli Verne d’una manera digna. Ha obert un concurs entre xicots danesos de quinze a disset anys per a pagar un viatge al voltant del món. Les condicions del concurs foren poder tenir una conversa en alemany i en anglès i posseir nocions de francès. Dinamarca és un país petit. Es presentaren al concurs milers de xicots de l’edat exigida. La lluita fou molt renyida i el jurat donà el bitllet a un xicot de setze anys que demostrà conèixer a la perfecció l’anglès, l’alemany i el francès.

A setze anys s’és una criatura, sobretot per a donar la volta al món. Aquest danès, però, no tingué pas espines als peus: prengué el bitllet i els diners que li corresponien, agafà la maleta familiar i enfilà la terra. Ara ha tornat, encantat i feliç, amb uns apunts que li serviran –ha dit– per escriure un llibre. Això del llibre és el de menys. El que està bé és la iniciativa. En tant que la iniciativa ha servit per excitar la imaginació dels xicots danesos i fomentar l’esperit d’aventura i de risc, és magnífica.

Antigament, el viatjar era un privilegi de gran senyor. Generalment, era la coronació normal dels estudis d’un home. Ara el viatjar s’ha generalitzat i democratitzat considerablement. Viatja molta gent. Però, potser, les persones que viatgen per arrodonir i afermar la seva visió del món i dels homes són més rares avui que fa cent anys. En el nostre país hi ha tres pretextos essencials per a passar la frontera: la peregrinació a Lourdes, la lluna de mel i els negocis. Hom no pot tenir idea de la quantitat de gent del nostre país que ha estat a Lourdes. És incomptable. Fa trenta anys, les persones riques de Catalunya feien el viatge de noces a Madrid. Avui van a París o a Niça i de vegades a Itàlia. La lluna de mel, però, és un mal temps per veure res i per formar-se. No es poden pas fer dues coses importants a la vegada. El pitjor temps, potser, per a viatjar, de la vida, és la temporada de la lluna de mel. Si els casats de nou es quedessin a casa, que és el que haurien de fer per la seva economia general, ens estalviaríem aquest tipus de persones que desembarquen a l’estació de França fatigats, esllomats, traient foc pels queixals, covant un odi, amb el foc dels ulls de poll, contra Europa, descomunal. No. No és pas els millors temps per viatjar la lluna de mel. És el millor temps per a sortir a prendre una hora el solet del Passeig de Gràcia. I el tercer pretext, els negocis, és com els dos anteriors: no deixa pas temps per enriquir, amb la visió del món exterior, la intel·ligència i el caràcter.

L’essencial, per aprofitar un viatge, és prendre’l com a finalitat mateixa. S’ha de viatjar per a descobrir amb els propis ulls que el món és molt petit –i, per tant, que cal fer un esforç per a dignificar la visió, fins arribar a veure les coses en gran. S’ha de viatjar per a saber que una passió, una idea, un home, només és important si resisteix una projecció a través del temps i de l’espai. El viatge, en efecte, és el millor remei que existeix per a combatre la malaltia de la proximitat. Per això ha estat sempre utilíssim als polítics i als intel·lectuals, que són les professions humanes que solen confondre amb més facilitat el picar de peus sobre un mateix rajol amb el caminar. És en aquest sentit, em sembla, que els antics entenien el desplaçar-se. Ho consideraven un bon mètode per a saber prescindir de petiteses, de detalls, per a saber copsar, de les coses humanes, l’essencial.

L’aventura és una altra part del viatge. És la flor, el perfum de l’atzar i de la diversitat. De vegades és una porta que se us obre davant un món insospitat.