Indiscrecions sobre el Premi Crexells

El resultat del concurs de novel·les per al «Premi Joan Crexells» deu haver sorprès molta gent. A les persones que coneixen, per dins, el moviment intel·lectual català no els ha pas sorprès gens. El comitè que articulà els estatuts impulsat per un noble moviment de filantropia i generositat, exigí que les obres a premiar fossin inèdites, i digué que només subsidiàriament es podria premiar una obra ja publicada durant l’any. Suposà, en un mot, que a casa nostra hi pot haver algun geni obscur i ignorat i pobre, per al qual l’obtenció del premi podria fer l’efecte d’una escala per arribar a la notorietat i a la glòria. Hi ha genis ignorats a casa nostra? Jo crec que sí. N’hi ha com a tot arreu. Hi ha una mena de genis que ho són a condició de romandre ignorats. De seguida que es donen a conèixer deixen d’ésser-ho. La nostra experiència, en aquest punt, és llarguíssima. Del 1900 ençà hem descobert, gairebé cada any, un geni: el geni anyal. Què s’han fet de totes aquestes nostres esperances? On han anat a parar? L’única cosa que es pot dir és que la majoria són casats i tenen família i que són, més o menys, escèptics.

Al costat d’aquest geni anyal hi ha una dotzena d’escriptors que treballen infatigablement per a mirar si poden arribar a fer alguna cosa. Treballen gairebé de franc, lluitant amb el públic, amb els editors, amb la desorganització econòmica, amb els principis idiotament igualitaris de molta part de la crítica, amb la incomprensió d’una gran part de la premsa. Ara bé: no és més just ajudar aquesta bona gent que no pas fer infeliç per a tota la vida un bon senyor que té el destí d’haver estat un geni del primer de gener al trenta-u de desembre? No és més lògic consolidar que improvisar? Jo crec que sí, i és per això que crec que els estatuts del «Premi Crexells» s’haurien de modificar en el sentit que el premi s’hauria de donar a una obra publicada durant l’any i subsidiàriament a un manuscrit inèdit.

Sobre l’edició a casa nostra ens hem d’entendre. Editar, tal com estan les coses en els països que no hi ha monopoli, és la cosa més fàcil del món. Més que editar un llibre el que és difícil és escriure’l. Pel que fa referència al nostre país, tenim diverses col·leccions en marxa («Editorial Catalana», «Contes i novel·les», «A tot vent», «La Mirada», «Catalonia») i molts editors: López, pare i fill, Mentora, Gili, Barcino, etc., etc. De fet, la competència és tan forta, que ha d’ésser molt genial un escriptor per a no ésser descobert al cap de dos dies d’haver fet l’aparició. Preneu els dos noms que aquest any han tingut vots per al «Premi Crexells». La novel·la del senyor Lleonart és anunciada, si no vaig errat, a la col·lecció de «Contes i novel·les» de «La Nova Revista». El senyor Trabal és, de fet, el director d’una empresa editorial de «La Mirada», de Sabadell. Editar llurs obres és, per aquests dos senyors, tan fàcil, si més no, com ho és per al senyor Ruyra, per al senyor Bertrana, per al senyor Puig i Ferreter.

Tots els concursos literaris que tenen al món un cert nom es fan sobre obres publicades. La publicació prèvia és l’única garantia que té el públic davant les possibles arbitrarietats del jurat. Si les obres són publicades, el lector sempre pot comparar l’obra premiada amb les no premiades i judicar la justícia del veredicte. Aquesta és tota l’explicació de l’èxit del premi Goncourt: la superposició operada a la vista del públic, entre els veredictes i la bondat de les obres.

El «Premi Crexells» s’hauria de donar, a més a més, tan pensant en l’obra actual d’un escriptor, com en les seves possibilitats. El premi hauria de servir, en un mot, per a provocar altres obres. Què necessiten, en efecte, aquella dotzena de persones de Catalunya que escriuen, per a fer una novel·la? Necessiten mig any de tranquil·litat. A Catalunya una novel·la només la pot escriure una persona que té el problema econòmic resolt. I, de fet, passa així. Per això se’n publiquen tan poques. La majoria de les persones que podrien fer-la, una novel·la, viuen aclaparats per la urgència de treballs de tot ordre que fan impossible la concentració i la producció d’una obra d’un cert alè. No és així? Si no és així, valdria la pena que tothom hi digués la seva. Hauríem de mirar, en efecte, d’evitar que el fracàs d’aquest any no es repetís.