La por a la novel·la

El públic català està demanant amb la boca oberta i amb uns crits desesperats que li donguin novel·les. Novel·les llargues amb argument i incidents, novel·les entretingudes que siguin escrites en català i parlin de la vida del país. Si teniu amistat amb algun llibreter veureu que això que jo dic és tan cert com l’Evangeli que es canta. Avui és un públic considerable i apreciable el que llegeix i escriu en la nostra llengua. Aquest públic es vol entretenir amb un llibre a les mans, vol somniar, vol plorar, vol entendrir-se sense deixar-hi la pell i els ossos, gastant-se una quantitat de diners enraonada, de tres a quatre pessetes, quantitat que no desnivella cap pressupost ni fa anar coixa una persona que mengi el que té gana i porti sempre o gairebé sempre un duro a la butxaca.

Aquest gran públic no és que sigui molt mirat, no és que sia molt exigent, només demana que no l’ensopeixin, i és un públic de bona fe que estima les coses del país, i que si llegeix novel·les o històries forasteres, és perquè aquí no en fem, que si en féssim se les empassaria com bresques.

Alguna vegada he parlat de la necessitat que tenim de la novel·la catalana, però cal insistir i cal insistir amb números a la mà i amb paraules concretes.

A Catalunya s’ha cregut que l’ofici de literat, és ofici de mort de gana, que la literatura és una font de misèries i que els que en fem som o uns herois o uns ganduls que no volem llevar-nos a les sis del matí, i no volem passar-nos tot el sant dia darrere d’un taulell. Això, senyors meus, és fals. No diré que fent literatura un es converteixi en milionari, però l’època del desprestigi i la misèria afortunadament, va passant de mica en mica. És més; avui dia hi ha persona que escrivint proses en català arriba a fer diners llargs. El senyor Josep Maria Folch i Torres podria dir-nos-en alguna cosa. L’obra novel·lística d’aquest senyor és un veritable negoci editorial; ell sol nodreix una quantitat de boques espirituals que fa escruixir. És, sense cap mena de dubte, l’autor més llegit de Catalunya, i de les seves obres se’n veuen un nombre doble o triple de les obres d’alguns autors espanyols perfectament acreditats que tenen el públic d’Espanya i Amèrica. Si el senyor Folch i Torres escrivís poesies o assaigs morals i estètics, ben segur que vendria una misèria, però el senyor Folch i Torres escriu novel·les, que tenen un argument i un interès especial. Ara no parlaré del mèrit de les obres d’aquest senyor, ni de la mena d’influència que la seva literatura produeix en el nostre jovent. Cito només un fet comercial, que demostra que les úniques publicacions de caràcter novel·lístic acreditades entre el públic, tenen un mercat extraordinari i la gent se les pren dels dits. És cert que es publiquen de tard en tard alguns llibres que volen ésser novel·les, però són escassíssims i són flors que no fan istiu, i malgrat això, aquests llibres es venen molt més que els altres, que els llibres de poesia, o de proses curtes. Perquè no n’hi ha prou amb escriure contes, la gent vol una novel·la, una lectura que duri uns quants dies, que sigui variada i que ofereixi un cert interès en deixar-la i en reprendre-la.

I per què els nostres literats no escriuen novel·les? Aquí està el problema. És per impotència, per mandra o per por? Potser per una mica de les tres coses, però principalment per l’última. Escriure una novel·la fa una certa por. Tot literat que tingui una mica de consciència, al proposar-se un treball així, haurà de pensar fatalment en totes les altres novel·les de les literatures forasteres, haurà de pensar en el molt i bo que s’ha escrit, haurà de pensar en el moment d’ara, que és un moment de cansament i de depressió literària a tot el món, i haurà de pensar fatalment que aquí encara ho tenim tot per fer, i que escriure una novel·la catalana amb pretensions de cosa seriosa, comporta una responsabilitat: no sabrà, en una paraula, per on començar ni com començar, tindrà una por instintiva del fracàs, i aquesta por, en definitiva, és la que el perd.

Aquí es passa de la inconsciència absoluta al perfilament excessiu, i totes dues coses són dolentes. És cert que quan fem un treball hem de procurar fer-lo de la millor manera que sapiguem. Hem de malfiar-nos una mica dels entusiasmes inicials, però també hem de considerar que el nostre treball ha d’ésser una mica feina de picapedrer i d’estassabarder, hem de desbrossar camins i plantar fites i llençar fonaments perdent una mica la por i tirant un bon tros al dret.

En la poesia, en el teatre, en el periodisme, en gairebé totes les manifestacions artístiques, ho hem fet així, ens cal i ens caldrà rectificar i modificar molt l’únic ram que s’ha aturat després de l’empenta que li donaren uns quants respectables vuitcentistes en el ram de la novel·la. Pensem que a hores d’ara, per a seguir paral·lelament altres branques de la nostra literatura del nou-cents ençà, hauríem d’haver publicat dues-centes novel·les, i d’aquestes dues-centes n’hauríem de tenir unes vint-i-cinc de passadores i mitja dotzena, si més no, que fossin bones del tot. Però novel·les amb tots els ets i uts, no contes allargassats i assaigs apreciables.

És curiós veure la quantitat de contes i articles purament literaris que s’escriuen, és curiós veure com hi ha gent que té pit per a presentar totes les contorsions i tots els malabarismes lírics, com es fan revistes doctrinals, com s’escriuen veritables encerts històrics i filosòfics, i per altra banda no hi ha ningú que agafi aquell senyor i aquella senyora i els seus fills i la cuinera i el gos i els tregui el suc i el bruc per a amanir dues-centes planes d’estil mengívol, que puguin anar a parar a les mans de tothom i puguin proporcionar a l’autor un benefici econòmic i una fama que estic segur que no li vindrien gens malament.

S’ha de vèncer la por d’escriure novel·les; jo demano persones de bona voluntat que vulguin començar a escriure novel·les: fem la prova i no ens en empenedirem.