Expressionisme

En el tren de Sarrià l’altre dia vaig veure una dona d’uns cinquanta anys repicats, grassa, flonja, tota ella semblava feta de puré de castanyes. Jo no la conec ni sé qui és, però només de veure-la i observar-la, no pas amb molta detenció, vaig anar descobrint tots els detalls de la vida d’aquella dona. Vaig endevinar, inclús, els objectes que té damunt la seva tauleta de nit, i fins el coloret de gos com fuig dels grans dels rosaris, que invariablement pengen del pom del seu llit, un pom de fusta de color de neula amb quatre foradets de corc. A més a més d’endevinar aquestes coses, vaig poder seguir tot el fil dels pensaments d’aquesta dona, durant els deu minuts que la vaig tenir asseguda al davant meu. I no us penseu que jo sigui bruixot ni dectective. És que aquella dona se’m presentà com un cas claríssim. Era una persona absolutament sense malícia, d’una transparència, per altra banda, gens interessant.

Aquest exercici deductiu, que es fa sovint amb les persones inconegudes, es presta a grans errors, es presta a ficar els peus a la galleda. Però imaginem-nos per un moment que nosaltres estem privats de l’ús de la paraula, i no sols de l’ús de la paraula, sinó de tota mena de llenguatge de mímica o senyals. Suprimim, per exemple, el diàleg corrent, i dediquem-nos només al diàleg excepcional, al diàleg que s’ho valgui, i aleshores descobrirem una pila de coses. En primer lloc, nosaltres coneixem personalment unes quantes persones, a les quals podem afirmar que no les coneixem gens. Ens han estat presentades un dia, hem tingut amb elles una conversa insincera, corresposta, naturalment, per la mateixa insinceritat; les veiem un cop cada quinze dies, cada quatre dies si voleu; parlem entre somriures i fent comèdia. I passa el següent: el diàleg que tenim amb aquestes persones ens distreu de l’anàlisi d’aquestes persones; no és de bon to examinar els plecs de les sabates, les taques del vestit, les dimensions de la corbata o dels punys, els pèls del nas i les berrugues de la cara d’un senyor al qual heu de tractar amb tota consideració. A més a més, les paraules que us diu aquest senyor són la màscara de la seva veritat, les que nosaltres contestem són la màscara nostra, i són precisament allò que ens distreu d’endevinar o d’entreveure el que tingui un cert interès o, si més no, la veritat estricta sobre el subjecte que ens diu «Déu lo guard» i «passi-ho bé». Una persona qualsevol, coneguda nostra, ens haurà assabentat, en converses fugisseres, dels fills que té, de les excel·lències de la seva dona, dels plats que prefereix i de mil coses sense cap importància, i aquestes coses sense cap importància són les armes de què la persona es val perquè la gent no descobreixi les coses que tenen importància: aquestes coses són les que l’observador ha de caçar o ha de robar pel seu propi compte, sense la col·laboració verbal del «pacient». Jo em trobo en el cas de conèixer molt millor la vida i miracles d’un personatge al qual no he enraonat mai, però que amb tot l’impudor s’ha posat a tret dels meus ulls, que la vida i miracles de moltes persones de les quals fins sé el número de camises que posseeixen, i de la seva dentadura, per exemple, puc dir quins són els queixals corcats i els queixals sans.

És evident que si el diàleg no vingués a enfosquir les coses, nosaltres tindríem una sensibilitat més aguda per descobrir la moral dels homes i les dones que tractem, ens valdríem per documentar-nos de l’expressió, l’expressió de tot el que és viu, i l’expressió de les coses inanimades com són els colors, la forma, l’edat, la grandesa o la decadència d’un bastó, d’un anell i d’un mocador de butxaca. Aquesta expressió de les coses mortes tindria aleshores un valor i una eficàcia com l’expressió viva dels ulls, i no cal dir que una superioritat enorme sobre l’expressió falsa de les paraules. La conversa, creieu-me, en la majoria de casos, porta al confusionisme i a la mentida pura. Suprimim, doncs, tota mena de conversa, i aleshores ¿quins avantatges en treurem de construir la nostra vida de relació en aquesta forma? És clar que de moment ens vindria molt de nou, i una gran quantitat de senyores es moririen amb el nou règim. També és possible que el mutisme provoqués atacs de ferocitat, i la gent fes més ús dels queixals i les ungles. Però els poetes que es dediquen a extreure el suc més fascinador de la polpa humana, tindrien un sistema nerviós molt més educat per produir una poesia de més graus. La massa de la gent agafaria un to uniforme com les pedres de les parets de les cases, només les persones positivament interessants excel·lirien, i excel·lirien deu vegades més, si es veien privades del diàleg. Tindríem també la sort de no passar tantes hores del dia sentint imbecil·litats, i deixarien de produir-se milers i milers de paraules inútils. Les persones podrien dedicar-se més estona a respirar, a contemplar els milions de cossos impalpables que es veuen en un raig de sol que entra per l’escletxa d’un balcó, podrien llegir més estona, es podrien rentar les dents més vegades i podrien fer l’amor d’una manera integral sense recitar bestieses.

Jo, per la meva part, puc dir que els dies que prenc l’aperitiu en una terrassa, tot sol, sense diàleg que em distregui, veig moltes més coses, m’entero de moltes més coses, i algunes d’elles utilíssimes, contemplant, i de vegades punxant en silenci, l’espectacle dinàmic de galtes, bigotis, barrets, rodes d’auto, taques de fang i soles consentides, que quan tinc al costat un personatge espiritualíssim que m’explica amb tots els ets i uts la seva ruptura definitiva amb una senyora de compromís.