Dos espanyols singulars

Fa vuit anys que vaig conèixer a Madrid dos xicots singulars. Anaven tots dos a la classe del professor Ortega y Gasset. Jo els vaig conèixer en un cafè on es bellugava el pitjor de cada casa; em penso que era l’horrible “Cafè Colonial”, on anaven a parar tots els barrets forts, tots els bigotis negres i totes les ungles brutes de Madrid.

Un d’aquests dos xicots era de Segòvia, es deia Navas. Tenia vint anys i coneixia totes les filosofies del món. Era desconcertant perquè ho definia i ho analitzava tot d’una manera implacable, amb un aplom i un bon sentit com no he vist mai cosa semblant. Era llarg, escardalenc i lleig com un pecat; la seva manera de vestir i de presentar-se es podria considerar com l’antípoda de l’elegant. Malgrat d’això, aquest xicot joveníssim feia una impressió de les més vives; la seva veu estrident i agra i una mica acanallada se’m ficava orella endins, i en lloc d’irritar-me em produïa una sensació d’interès agut.

Vaig tractar molt aquest xicot. La seva vida no deixava d’ésser exemplar. Els seus pares havien mort feia molt temps, li havien deixat quatre quartets que administrava un tutor carregat d’avarícia i fred com el marbre. El meu amic no tenia altra família que un germà sord i mut. La passió del meu amic era aquest germà desgraciadíssim més criatura que ell. Ell li havia ensenyat d’escriure i de llegir, el distreia, li explicava els contes de les mil i una nits fent uns gestos rapidíssims amb les mans i unes ganyotes amb la boca. Després del seu germà, es dedicava al grec i l’alemany amb una ferocitat de pantera; era implacable amb ell mateix i se sortia de tot. Posseïa una memòria única i un cervell incansable. Als dos dies de tenir el doctorat a la butxaca va fer oposicions i li donaren una càtedra de Psicologia d’un Institut. Era en una població espanyola de les més tristes; només hi havia molta pols, quatre cases i quatre criatures que demanaven caritat. El meu amic va córrer al seu destí, però al cap de pocs mesos tornà a Madrid molt malalt, i no trigà gaire a morir-se amb els pulmons esmicolats.

Aquest xicot excel·lent va desaparèixer completament anònim; a la seva mort cap retall de diari digué mitja paraula de consideració. Jo estic convençudíssim que el meu amic Navas fou un dels homes més intel·ligents, més originals i més suggestius que he conegut. Fou un cas prodigiós de desproporció entre el valor positiu i la fama d’un home.

L’altre xicot que vaig conèixer fa vuit anys al “Cafè Colonial” de Madrid es deia Alfredo de Villacián. Era el revers de la medalla del filòsof. Tenia un aire fi i elegant, era d’una correcció esglaiadora i parlava un llenguatge barroc i estirat pels cabells, que seria d’un pedant desvergonyit si ell no hi hagués posat una seriositat religiosa. Aquest xicot coneixia la filosofia, totes les ciències i totes les arts per les escobertes, però tenia una intuïció de les coses que les feia passar per l’alambic subtil i monstruós de la seva fantasia. Parlava sempre dels llibres de Freud i sentia un respecte patètic per a totes les aberracions humanes i literàries.

Aquell xicot era fill d’una família noble, havia fugit de casa i vivia a pols en el camp de la més estricta misèria. Dormia en el taller de l’escultor Juli Antonio i menjava cada dos o tres dies un parell de taronges per alimentar-se i no caure mort del tot.

Era un cas meravellós d’intoxicació literària fins a l’heroisme, fins al sacrifici de tot. Tenia una mandra oriental de les més legítimes que li feia adoptar davant de les coses l’actitud del filòsof xinès Lao-Tse.

Jo vaig tractar molt de temps aquest suïcida original, vàrem ésser bons amics encara que el meu instint de conservació me’l fes considerar purament com a un espectacle.

Després el vaig perdre de vista, per retrobar-lo a Barcelona sofrint tots els martiris del bar literari de la matinada. A Barcelona va fer de tot, fins va assajar una regeneració en un sentit reaccionari. Però aquest pobre místic de les drogues, aquest excel·lent aristòcrata de l’amoralitat, va fugir de nou a Madrid, fent saltirons i malabarismes dintre la premsa, amb aquelles lletres de missal de les seves quartilles, i amb aquell aplom inalterable del seu estil

L’últim record que tinc de la seva persona, són unes quantes paraules dites a un espectre. Efectivament, el meu amic havia agafat qualitats d’espectre; un, en acomiadar-se’n, pensava: “qualsevol dia el trobaran mort”.

El pintor Sunyer va veure aquest espectre esborrat per la cocaïna; el seu pensament tenia una imprecisa lentitud…

Abans-d’ahir vaig informar-me de la mort d’aquest xicot excel·lent; excel·lent, malgrat tot, malgrat la manera de veure incomprensiva dels que judiquen les coses amb un criteri exclusivament panxacontentista.

Alfredo de Villacián ha estat un místic de l’aberració literària, del snobisme de les lletres, de la cruel modernitat. Ha sacrificat la seva joventut, tirant al dret, d’una manera desinteressada, sense cap mena de pietat per a ell mateix. Si no hagués conegut mai aquest xicot, miraria el seu cas tràgic amb la curiositat que miro una flor rara i monstruosa. Pels atzars de la vida vaig partir la taula i la conversa amb ell; en comentar la seva vida i la seva mort, l’actitud dels meus nirvis no pot restar absolutament estàtica, i la pietat i la simpatia també demanen el lloc que els pertoca dintre les meves paraules.