La descoberta de Catalunya

La generació literària actual, ben al revés d’aquella joventut pseudoparnasiana de l’any 1907 que era enemiga del «ruralisme», sembla donar-se amb un amor creixent a n’això que ve a constituir per a ella com la «descoberta de Catalunya». Els que som lectors interessats d’una gran part almenys de la producció literària actual, en els llibres de prosa i de poesia de la gent que ara escriu, hi trobem, sovint, una tan bella i nova reflexió del paisatge nostre i de les figures que el poblen, i una tan amorosa i íntima percepció i penetració d’ambdues coses, que de fet pot dir-se que aquests escriptors han fet el descobriment de llur terra. És clar que altres insignes literats abans dels d’ara, havien descrit amb igual amor i penetració els homes i els paisatges nostres i que per tal, en aparença almenys, res de nou vénen a fer els que ara escriuen, més de tal faisó l’art mena les activitats dels homes, que de cada artista ver, es pot dir que fa el descobriment de la natura i que en art, per tal es pot afirmar que és malaurat aquell que no descobreix la Mediterrània.

Així, aquestes visions fresques de Catalunya que els escriptors d’ara donen, als que tenim la sort immensa de poder llegir, són, sedassat com és l’esperit llur per mil inquietes especulacions i ambicions artístiques que les activitats literàries d’Europa promouen ací, com si ens mostressin amb noves llums un vell espectacle que havent-nos vagament ensopit un dia, ara de cop i volta se’ns tornés ple d’encisos.

Aquesta inclinació que té manifestacions tan culminants com el pelegrinatge literari de Joan Santamaria quant al paisatge, i les «Aventures de Tomàs de Rojalta», de Pere Coromines, quant a l’humà, són doncs, confortadores, i ho són sobretot per a aquells qui havent tingut la sort de poder córrer bé el país nostre i conèixer els seus homes pel tracte interessat, estem en una situació millor que la dels altres per a considerar que el desconeixement de Catalunya, és un greu defecte que tenen molts catalans.

Aquest defecte existeix, i no sols entre la gent que constitueixen la massa anònima, sinó que és molt comú entre homes que es dediquen a l’estudi de coses que afecten en ordres diversos, a la vida espiritual, històrica, econòmica i política del país nostre. Pels nostres polítics, en alguna ocasió ha estat reconeguda la necessitat del coneixement de Catalunya, i hom s’ha ocupat de reunir aquelles dades que no poden mancar al qui pretengui governar un poble. Així a casa nostra un temps veiérem normalitzada per una actuació dels poders públics la tasca voluntariosa i mai prou estimada de les societats excursionistes que iniciaren els primers reculls fotogràfics, geogràfics, geològics, etnogràfics, folklòrics, artístics, arqueològics i filològics. Posades aquestes investigacions en mans d’homes d’estudi especialitzats, sostinguts per institucions a part, havien cregut que si tot no era fet, almenys, era aquesta del coneixement de Catalunya una feina que s’anava fent. Feta i tot que hagués estat, ens hauria mancat encara ço que és verament important per a la coneixença d’un país, i això és el que podríem dir-ne «l’alè de la realitat». Aquest certament no el poden donar els inventaris ni els reculls, ni les cartes, sinó que es troba en el contacte amb la vida, en l’espectacle dels moviments humans i actuals davant dels fets, en l’actitud de les forces morals enfront les realitats vives on es troben immergides i el dinamisme d’aquesta nostra realitat els elements promotors de la qual són tan complexes com la vida mateixa, no ens els donarà la ciència que no pot destriar l’indestriable, però ens els pot donar l’art i precisant més diríem que és la literatura qui ens els ha de donar.

És per això que una tendència literària que miri el nostre paisatge amb avidesa nova i miri interessada els racons d’humanitat que hi ha en els pobles obscurs de la muntanya i tingui la curiositat continguda i irònica d’interviuar una pastoreta, com ara ha fet Domènec de Bellmunt en les seves cròniques d’un viatge a Andorra que publica a «La Publicitat», ens sembla un bon camí per a donar als catalans el millor mitjà per al coneixement de Catalunya.

Simple lector en coses de lletres, Déu me’n guard de dir que el coneixement d’un país hagi de constituir les finalitats de la literatura, que són certament molt més altes i transcendents, però sí que puc dir que el Govern francès ha utilitzat la novel·la per a popularitzar entre el gran públic de França el coneixement i donar als francesos «l’alè de la realitat» dels països llunyans que constitueixen el seu imperi colonial i els seus protectorats polítics.

És evident que a França la bibliografia geogràfica, estadística, econòmica i política que promouen les colònies i els protectorats té un gruix considerable en qualitat i en quantitat, però, malgrat això, el govern de la República ha cregut necessari de donar a França una idea d’aquells països que, essent més sumària que una estadística, sigui més completa i que essent també més humana, sigui, per al terme mitjà dels fills de França, més assimilable. Així hem vist com els noms més populars de la novel·lística francesa han estat invitats gentilment pel ministeri de Colònies a visitar les llunyanes dominacions de França, i com d’aquests viatges, que han estat pràcticament subvencionats, n’han sortit molts i bells llibres que trobeu arreu, fins en les més xiques llibreries de poble i d’estació i que amb llurs noms suggestius evoquen els llunyans territoris i els paisatges inèdits, on la bandera de França senyoreja.

Aquests llibres és evident que han fet una atmosfera de coneixement perfectament apreciable en el gros de la gent de França. La mare que té el fill en l’exèrcit colonial, sap quin nom és i quin paisatge és aquell on el seu soldat passa els anys del servei. El jovent es familiaritza amb la vida d’aquells països, i en treu una idea de possibilitats actives a desenrotllar. El desconeixement, massís impracticable, és a França, per virtut de la novel·la, fressat per mil camins que hi obren la fantasia, el sentiment i l’interès, i d’això en prové a la massa general una comprensió i un interès, que, certament, i guardant la proporció, la majoria dels catalans no té per a les comarques catalanes, la humanitat de les quals i fins el paisatge els és, molt sovint, desconegut.

Una tendència literària, doncs, que miri amb curiositat la terra i els homes que s’hi mouen, ha d’ésser ben rebuda per tots i considerada com un bé, car si el literat coneix la terra, la terra és coneguda per les gents, i essent el coneixement un vehicle indispensable dels amors duradors, tenim per aquí un d’aquells dons morals que, sense que hagin de constituir la finalitat d’un art, són un fruit conseqüent molt apreciable.

Massa temps hem passat d’esquena a aquestes realitats nostres, a bases d’un sorrut i limitat antiruralisme literari. És hora, doncs, de constatar amb goig que la literatura nostra ha trobat homes sota les figuretes del vell pessebre literari-pintoresc, i gràcies vívides i palpitants en aquells paisatges convencionals que havien creat el pagesisme benemèrit, iniciador de la nostra literatura.