No està bé d’enutjar-se contra l’Art d’Avantguarda

L’art d’avantguarda té molta gent enfadada. Hi ha entre els enfadats, crítics intel·ligents i crítics que no ho són tant, «amateurs» desvetllats que volen ajustar llur pas al pas de les coses i no hi entren; gent que s’ofèn, com aquell pagès que no sabia de lletra i s’indignava tenint al puny enèrgicament sacsejada la carta que un noi seu li acabava de trametre de Barcelona; saberuts d’aquells que tenen la veritat al cos com qui hi té un rei i no volen passar per altra veritat que la seva; acadèmics catastròfics que anuncien el pròxim anorreament de totes les arts belles i mig belles; pintors bons que, després de molts anys de lluitar, s’han fet un públic d’aficionats admiradors i troben que això s’hauria de privar, perquè desorienta el públic; i encara a la cua hi ha una massa de gent que es mira els quadros amb mala cara i diu, seguint la moda: «No hi ha dret».

Els joves avantguardistes, d’altra part, són gent que tenen la sensació d’ésser «dégoûtants», i tenen l’encert estratègic d’exposar les seves obres a crits, sens dubte amb el fi que tots els qui no hi estan conformes, sàpiguen per endavant que si diuen res, s’hauran de conformar a tenir raons, la qual cosa, a molts, fa una mena de respecte. Les raons, quan n’hi ha, són sempre d’una espessor difícil de penetrar, i, al capdavall, generalment resulta que per elogiar, atacar o defensar l’obra d’un distingit jove de divuit anys, que exposa un assaig a Can Dalmau, consistent en una poma i dues arengades sintetitzades (Op. 2) surten al vol tots els drapets de la història de l’art i tots els mots grossos de l’estètica. Demès, la terminologia és nova de trinca i cada dia encara es va renovant el lèxic, de manera que els diccionaris no us serveixen, i, francament, amb la feina que corre, el posar-se al corrent de tota la bibliografia crítica i teòrica de l’art d’avantguarda fins a troba les fonts dels mots i les línies zigzaguejants i fins contradictòries dels principis, fa una mica de peresa i la gent ho deixa córrer i ho comprenc, car jo crec que a la Itàlia del segle XV, la gent, per entendre Rafael no hagué de documentar-se, i jo confesso que, fet i fet a mi, Rafael, m’interessa més que el més gran mestre del cubisme.

El que m’interessi més Rafael no vol dir que l’art d’avantguarda no m’interessi, i fins diré, sense cap esperança de fer mèrits davant dels prohoms del nostre avantguardisme, que no sols m’interessa, sinó que m’intriga, car jo tinc la convicció que aquests joves ardits són realment una avantguarda que explora regions de l’expressió espiritual fins ara inexplorades i tanteja fórmules i especula damunt principis teòrics amb el coratge esgarrifós d’arribar a les darreres conseqüències. Tot això m’obliga a callar respectuosament i ajudar-los en tot el que jo puc i he pogut per fer-los conèixer, car els qui escrivim per al públic hi tenim un deure, en primer lloc, i en segon lloc, perquè jo no sóc l’amo de l’art per a exigir que tothom el faci al meu gust. En aquest cas, el millor és fer el paper d’En Llanas, un dia que seia al Parc, quan un gitano acabant d’esquilar un gos que casualment s’havia posat vora on ell seia li demanava:

―Vol dir que li deixi un plomeret a la cua?

En Llanas va respondre:

―Faci, faci: el gos no és meu.

De manera que trobo que no cal enfadar-se, ni cridar ni dir-se mots grossos. Després de tot, aquests joves no fan cap mal ni trenquen res, ni ensorren res que valgui la pena de quedar dret, ni molesten a ningú més que als seus pares (que es deuen veure negre l’avenir dels nois), si quan parlen o es manifesten ho fan amb bastants faltes de cortesia i respecte, se’ls ha de dispensar i tenir present que mai no s’ha fet una revolució a base de respecte i cortesia, en primer lloc, i en segon lloc que, pobrets d’ells si de bon principi no haguessin ensenyat les dents i els queixals.

A part d’això, jo estic segur que no tot aquest moviment avantguardista és el que la gent en diu falòrnies, i que ens cal reconèixer, fins als que «no hi entren», que alguna cosa porta, car els símptomes ho diuen. Pensem que és tota una generació que fa això que els que no hi entenen en diuen «Això». Són a milers els que a París es moren de ganes per a fer «això», i els que hi viuen sense morir-se de gana. «Això» ho fan, uns altres milers d’homes joves, encara a Berlín, a Munic, a Londres, a Viena, a Praga, a Estocolm, a Leningrad, a l’Amèrica del Nord i a la del Sud, i els qui ho fan són, en general, gent de la qual ningú que sia intel·ligent en nega la intel·ligència, i molts dels que ho fan, quan pintaven de la manera que s’entén, pensen que ho feien allò que en dèiem molt bé i que fins venien molts dels seus quadros. Pensem que hi ha un públic d’«amateurs» extens, que va al darrere de les obres dels nostres avantguardistes, i que aquestes fan uns preus que fan fredat i que posades per les cases entre els mobles avantguardistes i altres no hi fan gota de lleig i fins us agraden. Pensem que el temps canvia més de pressa que no pas els costums que l’educació ha donat al nostre esperit, i que l’esperit és peresós a canviar moltes vegades; pensem, en fi, que no cal mirar amb mals ulls cap esforç d’home, i que el bon desig i l’afectuosa consideració per a ells assegura, pel cap baix, una elegància a la nostra actitud; i si engany hi hagués i si resultés, a la llarga, que al fons de tot això no hi havia res més que una moda, no cal pensar que és millor ésser enganyat que injust, i que una moda no deixa d’ésser, a fi de comptes, un corrent d’esperit que passa i a la qual tots, més o menys, fem un acatament gentil i rialler.

Així evitarem el posar la cara i el prendre actitud d’un burot, que es posa al «Fielato» dels camins de l’avenir, i podem dir sense enuig quan ens trobem en mig del braceig i de la cridòria revolucionària avantguardista:

«Facin, joves, facin: per nosaltres no estiguin»