Tot és història

Col·leccioneu diaris, revistes, prospectes dels que us donen pel carrer; si teniu la perseverança de guardar el que sigui, durant una vintena d’anys, us trobareu, un dia, en girar els ulls a la vostra col·lecció, que heu acumulat, insensiblement, els materials per a fer la història d’alguna cosa.

Jo tinc, de molts anys enrere; el costum de retallar dels diaris les notícies rares, extravagants, peregrines, absurdes o senzillament pintoresques, com, per exemple, l’anunci que recentment ha sortit als nostres quotidians, en el qual un estranger demana dades sobre una senyoreta vestida de tal manera, amb el rostre així o aixà i que en una època determinada es trobava en determinat lloc. (Retrec aquest exemple només per a donar una idea de la singularitat de les notícies que retallo.)

Aquests retalls els guardo escrupolosament en una gran carpeta que avui està ja atapeïda, inflada, a punt de rebentar. Alguns d’aquests retalls daten de vint anys. Entre ells hi ha fets diversos, articles de fons, crítiques literàries. Però la literatura hi ocupa un espai mínim. El document, el fet viu que un dia m’han semblat extraordinaris, constitueixen el fons principal de la meva col·lecció. Era potser que, vint anys enrere, ja apuntava dintre meu —a la insabuda de mi mateix— una vocació de novel·lista.

Sovint he pensat treure partit de la meva col·lecció en una sèrie d’articles. En tot cas, el present no en seria més que el pròleg.

El fet és que l’altre dia, furgant dintre el munt de paper esgrogueït en cerca d’una dada singular, em vaig trobar amb la fitxa “menús” que, sobtadament, va cridar-me l’atenció. Què hauré trobat —vaig preguntar-me— en qüestió de menús que hagi valgut la pena d’interessar-me a recollir-ho dintre el meu arxiu de rareses? (Tingueu en compte que, sovint, allò que un dia se m’aparegué com una raresa m’ha semblat, anys després, la cosa més natura o més banal del món.) Vaig sentir picada la meva curiositat. Què t’ha pogut interessar en qüestió de menús? Jo no tinc res de golafre, ni solament de “gourmet”, si no és en el cas de les fruites al natural o confitades. Veiam, veiam, què puc haver recollit! La memòria no em deia res i la intuïció ben poca cosa.

Però el que vaig trobar fou això: “A París ha estat venuda una notable col·lecció de menús que un home curiós, observador i tal vegada irònic havia anat recollint a través de molts anys d’assistir a banquets polítics i literaris. La col·lecció ha obtingut un preu elevadíssim. Ho mereixia. Constituïa una petita crònica pintoresca del banquet parisenc durant una llarga sèrie d’anys. El col·leccionista havia notat al dors de cada menú els noms dels invitats, els principals temes de conversa tocats durant l’àpat, les particularitats de la reunió, les paraules més significatives; finalment, tot allò que constituïa l’aspecte particular de cada banquet, el seu motiu o pretext, el seu abast i la seva importància. A través dels anys, esgarrifa de veure la pila de nul·litats, de pocavergonyes, de barruts i d’aventurers que han estat banquetejats.”

En llegir aquest retall, vaig començar a comprendre l’interès que me l’havia fet recollir. Enganxat amb aquest n’hi havia un altre que deia:

“El príncep Labanov va col·leccionar durant disset anys, de 1840 a 1857, els menús dels banquets als quals havia assistit a Petersburg. Com que aquest Labanov era un home mundà i intel·ligent que freqüentava la gent més notable de Rússia, la seva col·lecció fou editada sota el nom de “Tabletes gastronòmiques de Sant Petersburg”. Les seves observacions de sobretaula a tothom van semblar molt interessants.”

Sota aquests retalls vaig trobar a més a més una nota de la meva mà. (Haig d’advertir que molts dels retalls són acotats per mi). I que, sovint, quan llegeixo aquestes acotacions després d’una pila d’anys d’haver-les escrites, em semblen més extravagants o absurdes que la notícia que les motivà. No és veritat que els nostres escrits vells ens fan veure la nostra fisonomia antiga amb més sorpresa que una foto esblaimada pels anys?

La meva acotació contenia el següent: “Em consta que entre nosaltres el periodista Lluís Figuerola també tenia la dèria de col·leccionar els menús dels banquets als quals assistia. Una vegada va dir-me que havia assistit a més d’un miler.

—I què penseu fer-ne de la vostra col·lecció? —jo li vaig preguntar.

—Abans no em mori —em va respondre— penso oferir-la a l’Ajuntament perquè l’arxivi.

—Creieu, doncs, que té tanta importància?

—Sí, moltíssima. Són una pila d’anys de la vida pública barcelonina. Si veiéssiu la mena de gent que ha estat honorada amb banquets en aquesta Barcelona nostra de l’Exposició fins avui! Us en faríeu creus! És una documentació que em sabria molt de greu que es perdés.

Va dir-me també que en els menús que ell guardava figuraven els autògrafs dels honorats amb banquets i de la majoria dels assistents a ells. Aquestes explicacions me les va fer amb motiu de demanar-me que escrivís el meu nom darrere el menú d’un sopar a honor del periodista X.

Aquell dia vaig començar a mirar-me amb mal ull aquesta mena d’exhibicions. Jo havia observat ja, pel meu compte, en els pocs banquets als quals havia assistit, que l’homenatjat és sovint, “sotto voce”, objecte de tota mena de burles de banda dels companys de taula. Alerta, doncs, a no deixar-te engatussar!”

Bé; el meu comentari, en la part que té de personal, no ofereix cap importància. Avui, tot conservant la meva actitud irònica o desconfiada, m’adono, en rellegir els retalls esmentats, de l’interès històric dels àpats dits “d’honor”. I reconec que tot, tot és història, dels fets heroics als més insignificants. És per això que em pregunto: On deu haver anat a parar la col·lecció de Lluís Figuerola, després de la seva mort? El llegà, per fi, al nostre Ajuntament? En cas afirmatiu, què n’haurà fet aquest? O bé els té la vídua del periodista? Aquesta vídua encara existeix?

Aquestes preguntes no són mera xafarderia. Suposem que demà un company nostre vulgui escriure les “Memòries d’un periodista” de l’època de l’Exposició fins avui o fins més tard, aquesta peregrina col·lecció de menús potser li serviria per a alguna cosa.

Dieu que tot plegat no té gaire importància? Què sé jo? Què sabeu vosaltres? Tampoc sembla tenir-ne la meva col·lecció de retalls i tanmateix jo us asseguro que conté coses força més interessants que aquesta dels menús, que m’ha donat tema per al present article. De vegades, repeteixo, he imaginat que sota el títol general de “Papers vells” hom en podria treure una sèrie d’articles prou curiosos per a cridar més l’atenció que moltes actualitats d’avui. Car sovint el passat ens dóna una idea del present tan viva almenys com els fets d’aquest matí i més intel·ligent, puix que els anys l’han filtrada amb la seva ironia.