És així!

Sí, és així, senyor Josep Pla, i totalment d’acord. Hauríem de mirar, en efecte, que el fracàs d’aquest any no es repetís. Fracàs de qui? Parlem-ne.

Em penso haver llegit tots els comentaris que els nostres escriptors han publicat amb motiu de la no concessió del Premi Crexells. Després dels tres articles de Joan Estelrich que ho diuen tot, amb una franquesa que mai no sabrem com agrair-li els que tenim la flaca i la pretensió d’“intentar” fer novel·la en aquest país que diuen que no en pot tenir, i després de l’article del senyor Josep Pla, net i tocant de peus a terra com a seu que és, a nosaltres, els escriptors de prosa narrativa, em sembla que ja no ens queda res a fer sinó aprovar…

Aquesta aprovació ja l’havíem donada als articles de Prudenci Bertrana, Farran i Mayoral, Esclasans, Navarro Costabella, “Gaziel”, Domènec Guansé, Francesc Madrid i potser algun altre. En els tres articles de l’Estelrich, a més de les seves justes opinions personals, trobem ordenades, sistematitzades, per dir-ho així, les millors opinions que ha suscitat el fall negatiu sobre el Premi Crexells. I és per això que aquests tres articles tenen, segons el nostre parer, tanta importància. L’article del senyor Josep Pla, no menys franc i directe que els de l’Estelrich, acaba de fer el pes.

Del conjunt d’aquests articles, vull dir que tots els esmentats fins ara, se’n desprèn una disconformitat, de vegades expressada bastant vivament, davant del fall. Però tothom, o gairebé, excusa el Jurat, donada la manca de precisió dels estatuts. No volem enganyar-nos, el descontent és general. Només aquells derrotistes que s’alegren davant de tots els fracassos d’altri, s’han refregat les mans.

Hom creu en una equivocació del Jurat. Quina? Ningú no ens la diu millor que el senyor Carles Capdevila en el seu article “Consagració o estímul?” Tant posa el dit a la llaga aquest periodista, que nosaltres creiem que si hagués publicat el seu article quatre o cinc dies abans del fall, el resultat hauria estat un altre. És una llàstima que quan un home té aquest do de clarividència, com l’autor del susdit article ha demostrat, no n’usi a temps. En efecte, Carles Capdevila ha vist l’entranya de la qüestió més clarament que ningú: No glòria, ni consagració; estímul i ajut, això és el Premi Crexells. Després d’aquesta afirmació tothom ho ha vist tan clar, que tots els comentaris s’han recolzat en ella. ¿Per què no la feia uns quants dies abans i hauria aclarit els ulls del jurat? Ell, com a secretari de la comissió del Premi Crexells hi tenia dret i si no la volia fer en públic la podia fer privadament. No podem creure que el jurat no l’hagués atès.

Sorprèn, en veritat, meravella, que el secretari de la comissió del Premi Crexells tingui una visió tan justa de l’objecte de la institució i el jurat del mateix n’hagi tingut una altra de tan errònia. El curiós del cas és que això que ara tothom veu tan clar sota els comentaris recents, i principalment sota l’article de Carles Capdevila, no ho hagin vist els catorze ulls ofuscats del jurat.

L’objecte del premi ara el veiem amb una netedat absoluta: Res de consagrar cap obra, ni ningú; res que pugui semblar triomf o glòria; estimular la producció novel·lística, ajudar els novel·listes en els seus esforços per a consolidar un gènere de floració del qual sembla extraordinàriament difícil a casa nostra. La idea no pot ésser més magnífica i em sembla que té guanyada la conformitat de tots, dels aspirants a novel·listes primer que de ningú.

Ara, naturalment, la pregunta és fatal i, tàcitament, ja ve formulada pels comentaris recents: ¿No hi havia, entre els autors de les obres inèdites o publicades, examinades pel jurat, cap home, cap jove, havent demostrat un cert talent que el fes mereixedor d’estímul? ¿Josep Pla, Lleonart, Navarro Costabella, Miquel Llor, no han demostrat que són capaços de fer una bona novel·la? Alguns llibres d’ells que entraven al concurs no tenen res d’insignificant. El mateix jurat n’assenyalà tres de “mèrit excepcional”. ¿Em permeteu que me’n rigui? ¿Un fall negatiu davant de tres obres “excepcionals”? Potser no s’havia vist mai.

Excusem el jurat de no haver-hi vist tan clar com el secretari de la comissió. Excusem-lo de no haver tingut en compte la idea de l’estímul. Lamentem que aquesta idea no s’hagi fet pública fins després del fall i que el jurat l’hagi ignorada, perquè, altrament, ja no hi comprenem res, nedem dintre la fosca. Solament pensant en què anava a atorgar un títol de glòria a celebrar una consagració, podia fallar el jurat com ho va fer. D’obra que mereixés glòria i consagració, comprenem que el jurat no en trobés cap en el concurs. D’homes que mereixessin ajut, estímul, n’hi havia més de quatre. No concebim, no és concebible, que tenint present la intenció d’estimular la producció novel·lística ―objecte del premi, segons el Secretari de la comissió―, el jurat hagués deixat el premi desert.

Més, doncs, que en la lletra dels estatus, jo veig l’error en la manca de decisió que devia regnar respecte aquest punt: ¿Estímul o consagració?

Però la cosa ja és feta. Per aquest any ja no té remei, no fos que algú tingués la pensada de demanar la revisió del fall. Jo n’he sentit parlar i si és qüestió de vots, jo dono el meu.

No m’entretindré més a discutir el fall ni a donar orientacions perquè el fracàs no es repeteixi, com ha escrit el senyor Pla. Fracàs de qui? En primer lloc dels organitzadors del premi. El fracàs de tot això ha estat fet per gairebé tots els comentaristes. Parlar-ne ara, ja és vell. A més, les bones orientacions ja han estat donades. Però sí que abans d’acabar diré una altra cosa.

Si l’equivocació del jurat no pogué irritar-nos pel respecte i l’estima que tenim als seus membres, tots tan honorables, ens irrità el to de suficiència, d’alegria, de satisfacció, de certs comentaris derrotistes. Aquests comentaris el jurat tenia l’obligació de preveure’ls. Havia de preveure que els maliciosos, els “malins”, posarien el crit al cel per a dir que no tenim ni tindrem novel·les ni novel·listes i que els ingenus s’ho creurien. Perquè en menys d’un any el Premi Crexells no ha provocat una novel·la genial, perquè els autors que intenten fer novel·la ―intenten només― no han acudit al concurs amb obres inèdites, perquè en “tot un any!” no ha sortit a Catalunya cap gran novel·la, ¡adéu esperances i possibilitats!

Dir això és ingenu, si no revelés més aviat mala fe. Prudenci Bertrana ha respost com calia a aquestes insinuacions derrotistes.

I per acabar, ¿voleu que us conti un fet? Una vegada, per manca de peces de mèrit, hom va deixar desert el premi Fastenrath, que aquell any corresponia a una obra dramàtica. ¿I sabeu entre les obres que entraven a concurs, quines hi havia? “Les ales d’Ernestina”, de Prudenci Bertrana; “Dijous Sant”, de Josep Maria de Sagarra i “La cançó del vell Cabrés”, de Ventura Gassol. Tres noms de debò, no és veritat? I al meu concepte un gran drama: “Les ales d’Ernestina”.

Bé, tots els jurats del món estan subjectes a tals errors. Allò que no veuen avui set homes escollits, deu anys després ho veu tothom. No juguem, doncs, totes les esperances sobre la nostra novel·la en una sola carta tan insegura com és un concurs. El que interessa, d’aquest concurs, és que una vegada cada any pot contribuir a fer escriure una novel·la. Uns anys serà bona, altres dolenta, altres no tant. No hem quedat així? No ens hi encaparrem massa. La solució seria que el novel·lista pogués viure d’escriure novel·les. Un premi Crexells et dóna aquesta solució per un any, una vegada a la vida. Si amb tot això encara ens l’administren amb avarícia, tot pensant els nostres mèrits en tirabuquet, no sé per què hem de fer tants escarafalls, sigui per abrandar esperances desmesurades, sigui per aplanar-nos amb un maliciós pessimisme.

És igual. La novel·la catalana farà el seu camí, amb premi o sense. De tota manera, que vingui el premi, i que no el parteixin, un any per l’assaig, un any per la novel·la. ¿No hem quedat que la novel·la està tan anèmica que reclama un esforç constant i urgent? Pels assaigs que en fundin un altre, si no, al capdavall, creurem en l’interès de tothom perquè la novel·la sigui la Ventafocs de la literatura catalana. Massa diuen estimar-la! Jo crec que només l’estimen els que som les seves víctimes. Els que en fem, sabem els turments que ens causa, uns morals, altres materials. Per això que ens fa sofrir, ens hi apassionem. Perdonin, doncs, la passió d’aquest article. Ah! Abans d’acabar una pregunta:

De l’import del premi d’aquest any, què en faran? L’any que ve podrien premiar dues novel·les, si és que n’hi ha alguna d’aprofitable.