Els llibres de memòries

Després de la gran guerra, els caps d’Estat, els polítics, els militars que jugaren un paper important en el conflicte, han publicat, l’un darrere l’altre, les seves memòries.

No dubtem pas que aquests llibres seran útils als historiadors de demà. De la imparcialitat d’aquests llibres hom no pot fer sinó dubtar-ne. En general, quan un polític, un home d’Estat, un militar, es decideix a escriure les seves memòries és per a justificar, per a defensar davant la seva època i davant la posteritat la seva actuació més o menys combatuda.

La parcialitat d’aquesta mena de llibres no seria, en ella mateixa, cap mal, puix que fins i tot de la passió o de la sornegueria traurà llum l’historiador futur. El mal de la major part d’aquestes obres, en tant que llibres de memòries, és d’haver estat fetes com una apel·lació al públic, o com la comèdia d’un autor que es vol ficar el públic a la butxaca, sense reparar en els mitjans, siguin bons o dolents.

Aquesta és la pitjor actitud per escriure un llibre de memòries. Un llibre de memòries és una confessió. Res no repugna tant com una confessió interessada. No és, doncs, per haver-los escrit polítics, generals i caps d’Estat que dubtem de la vàlua moral d’aquests llibres, sinó perquè no trobem en ells la passió de la veritat, que és l’aguant espiritual, la raó humana d’aquesta categoria de llibres.

Ells tenen, naturalment, un interès històric. Hom voldria que tinguessin un interès humà. El primer és qüestió de les circumstàncies. El segon és qüestió de potencialitat, de profunditat en llurs autors. No hi fa res que aquests siguin polítics o militars; són homes, i en tota obra d’home cerquem l’interès humà per damunt dels altres. És en aquest sentit que ens interessen igualment l’home de Santa Elena i l’home que creà el “Faust”.

Ultra els fets d’armes, ultra les obres literàries, dels dos emana una puixança de veritat superior a les seves accions, als seus escrits. No tothom pot ésser gran com aquests dos, però quan un home ocupa un càrrec altíssim ―general, cap d’Estat, ministre― el menys que podem demanar-li és una mica de grandesa, aquella que dóna sempre la passió de la veritat, i que és independent de la funció pública de l’home. Sempre fa trist veure l’home excedit pel seu càrrec o funció, el temporal i circumstancial ofegant l’etern. Això àdhuc en els artistes. Molt més en homes que governen i dirigeixen masses i pobles.

És perquè no trobem aqueixa passió de la veritat en els llibres de memòries dels que menaren de lluny o de prop la passada guerra, que ells ens defrauden. La gran guerra, un fet immens, una èpica enorme. Però els homes que ens en parlen per a fer el gest de Pilat després del cruent sacrifici de pobles, petits, avariciosament petits.

Hauríem volgut trobar un home, un home profund i sincer darrere l’embalum de memòries que la guerra ha produït. I en tots hi trobem el general, el ministre, el cap d’Estat i, quan més, l’alemany, el francès, l’italià.

Res tan pobre, en general, de veritable grandesa com aqueixes memòries de sobirans, de generals, de ministres, de tots aquests homes que no brillen amb llum pròpia, sinó amb el reflex que reben del càrrec o de la funció que exerceixen. Aquest reflex, per una ironia, com una paradoxa, acaba eclipsant la seva personalitat humana en lloc de realçar-la.

En lloc d’homes trobem ministres que combinen explicacions per a amagar llurs responsabilitats i les de llurs pobles, generals que s’entossudeixen a demostrar que tal país mobilitzà primer que el seu; tot un joc de cartes diplomàtic amb trampes i martingales en lloc d’una actitud sincera que fos digna, almenys, de la gran tragèdia passada.

Hom voldria veure en aquestes persones altíssimes una mica de veritat i de coratge, encara que només fos un bri d’aquell heroisme immens i inútil que sosllevà els pobles, i hom es troba amb uns senyors que pretenen confessar-se i encara fan comèdia, com si amb comèdies poguéssim enganyar la posteritat.

El tema és apassionant i el continuarem un altre dia.