Dels viatges

És molestós de viatjar en cotxe de tercera i en aquests trens que s’aturen a totes les estacions. Els escriptors, homes de més sensibilitat que el comú de la gent, sovint se n’han queixat en els seus escrits. Confessem, però, que el gust de les comoditats ha pogut més, en ells, que l’afany d’observació i d’estudi del natural, com anem a demostrar.

L’home modern s’interessa massa per la seva persona, la dolçor de la benestança li fa oblidar massa sovint certs guanys més alts i especulatius que deixa escapar. Són a milers de milers els homes que per res del món no farien un llarg viatge si no poguessin tombar-se vanament damunt els coixins d’un sleeping i envoltar-se d’un ambient de silenci i de cotó fluix mentre el tren devora contrades i regions o traspassa fronteres.

Això va bé per al comú dels homes. Per a l’home afanyós de recerques i de coneixements ja és altra cosa. Qui vulgui conèixer un país, observar costums, tractar diverses menes d’homes, descobrir les seves diferències ètniques i dialectals, saber de la vida d’un poble alguna cosa més del que en copsen el turista o el ricatxo indolent i voluptuós, ha de resignar-se, de tant en tant, a les molèsties i incomoditats d’un cotxe de tercera classe.

Ja veig l’objecció! ¿Que no són homes els que viatgen en les primeres dels ràpids o dels grans expressos? ―em preguntareu―. ¿Aquells grans burgesos, polítics, financers, artistes, aquella gent mundana i cosmopolita, que no són homes tant o més interessats que els altres, perquè no valgui la pena d’observar-los?

Sens dubte. Jo parlo ara de conèixer el poble, o país a través del qual hom viatja. Trobareu als cotxes de primera dels ràpids i expressos una gent que llegeix, que dorm, que fa cara d’ensopida davant la perspectiva d’un llarg viatge i que, en general, adopta una actitud no gens comunicativa. Van, molt sovint, d’una capital a l’altra i ordinàriament el passatge no es renova durant tot el trajecte. Hi hauria temps de fer atentes coneixences, de produir-se comunicacions interessants. Però generalment no es produeixen. Els viatgers es tanquen dintre les seves preocupacions, els seus interessos i quimeres. L’actitud general és de reserva i de mutisme. El glaç es trenca durant el viatge, és natural, però si ho reflexioneu bé, veureu que en arribar a l’estació de terme els vostres companys de cotxe us han revelat ben poca cosa. Dormir, callar, estar tombat, emmurriat, o reclòs dintre la pròpia satisfacció, ha estat la seva actitud preferida, com si cadascú se sentís massa important per a interessar-se per la vida d’altri.

Suposem que féu un llarg viatge en tren ordinari i que aneu de tercera o de segona. Per al cas a què vull refer-me és millor de tercera. El tren s’atura a totes les estacions. A cada poble pugen i baixen passatgers. El personal del nostre departament es renova tot sovint. Homes, dones, criatures, vells, pagesos, menestrals, propietaris omplen el cotxe. Comença aquell parlar abundós i planer de la gent del poble. La gent es conta les seves coses, les malalties, els negocis, els afanys. És un encreuament de diàlegs animats. Qui va a veure el metge, qui a fer-se un vestit; l’altre a vendre la collita, el de més enllà a visitar l’advocat, l’altre a fer de testimoni en un judici. Si viatgen dues o tres persones d’un mateix poble, aviat descobriu, a través, de llur conversa, els fets, els incidents, els tripijocs actuals d’aquell poble. Sentiu parlar del rector, del metge, de la parella que s’ha casat de poc, de la finca hipotecada, de la noia que va de gairell, de la casada que no llaura dret, dels prometatges, del batlle, del cacic, de la política, de les festes del casino, de les collites. És com si tot un poble obrís les seves cases i el misteri de les seves cases als vostres esguards.

Això es repeteix diverses vegades durant un llarg viatge. La gent que puja i baixa contínuament, tot ho xerra amb aquella alegria del que surt de casa per a passar un dia extraordinari. I observeu l’accent distint en la parla de cada contrada, copseu els matisos dialectals, les variacions en el vestir, la diversitat de tipus i de costums d’un poble, àdhuc podeu fer-vos una idea de la unitat racial d’un país dintre la seva colorida varietat.

Finalment, no em sembla gens exagerat aventurar que per a un artista, un escriptor, un estudiós, val la pena de prescindir de les comoditats i fins i tot de córrer el risc de semblar gasiu, per a guaitar, de tant en tant, la vida d’aquella gent que molts no troben interessant per «massa ordinària».

Jo, quan m’he decidit a fer-ho així, sempre m’ha sortit ben pagat. Millor que els coixins, que la lectura, que la companyia d’uns senyors que ronquen o et miren de reüll sense decidir-se a franquejar-se, he trobat la companyia renouera del poble, que no sap tenir tancada la font de la paraula, que és la de la cordialitat.

Això sense dir el que hom hi aprèn, en coses que hom sent contar i en formes de llenguatge.