Conversa amb un pollastre

M’estava a la meva cambra de treball —una cambra petita, per les parets de la qual els llibres s’amunteguen— mig abocat a la taula d’escriure, sota la finestra que dóna al celobert. Amic, com sóc, de l’aire i de la llum, tenia la finestra esbatanada i per ella m’amarava de la benigna tebior barcelonina d’aquests dies.

Absorbit en la lectura, m’havia abstret de tot el que em voltava. Però, heus aquí que, de sobte, m’ha percutit un xiscle de dona, i la patacada d’un objecte, que queia sobre la meva taula, m’ha acabat d’alarmar. A l’últim, el bolxevisme em buscava el cos, com a cada mortal.

Passada la sorpresa, he mirat l’objecte caigut, i encara m’he sorprès més quan he vist que darrere d’un esforç, es redreçava. Era un pollastre, que s’havia escapat del pis de sobre. Però, quin pollastre! Ben plantat, amb un plomatge que tenia tots els canviants de l’or, amb una cua superbament ondulada i una barballera i una cresta que li donaven el color i la majestat del sol quan es lleva. Vaja, que no he pogut resistir la temptació de passar-li la mà per l’esquena.

El pollastre no ha fet senyal de moure’s —en acabat m’he adonat que duia les potes lligades—, però haig de confessar que m’ha mirat malament. Després, comprenent que els meus intents no eren cobdiciosos sinó purament sensuals, ha anat agafant confiança. Aleshores, per un prodigi inversemblant, «he sentit» la veu solemne i descoratjada del pollastre. I, en veritat us dic, que «hem tingut» aquesta conversa:

—Ja veieu com m’haig de veure. El rei del camp, privat de moviments i entre quatre parets ombrívoles.

—Corren uns temps molt dolents.

—Fa quatre dies que tot m’era pàtria. Cap d’una família molt nombrosa, vivia en una masia de la Costa, rumbejant-hi el meu orgull, fent la llei a tot l’aviram, des de la polla preferida fins al pollet acabat de néixer. No hi haveu estat mai, a pagès, «vós»?

—Algunes vegades. Per cert, que conservo un mal record del cant matinal de «vosaltres», els pollastres. I us diré per què. A mi em costa molt de dormir en un llit que no sigui el meu, i em passa, invariablement, que quan estic a punt d’aconseguir-ho, aquella estridència em desvetlla.

—Sí que sou delicat de jeia. Però, anem al cas. Jo vivia, com vos insinuava, amb tots els prestigis d’un emperador. A l’estiu, principalment, la meva vanitat no coneixia límit, perquè els senyors venien a viure «amb nosaltres» i la pubilla —una noia llamenca, però que feia molt bonic— m’ensenyava als convidats.

—Recordo alguna feta per l’estil.

—Dels senyors em ve, precisament, l’ésser un pollastre saberut. De seguida us en fareu càrrec. En un angle del pati de la masia hi havia un eucaliptus, que era, entre els arbres de la seva mena, si fa no fa, com jo entre els pollastres. Doncs, heus aquí que la mestressa, que és una gran senyorassa, s’asseia a l’ombra de l’eucaliptus i es posava a llegir. Com a llegir, val a dir que llegia poc, perquè la xafogor de l’hora, que era la d’havent dinat, l’entrebaltia abans de gaire, fent-li abandonar el llibre a la falda. Jo, que mai no he estat un pollastre reaccionari, vaig treure’n partit: amb el bec, suaument, molt suaument, li arrabassava les ulleres i, posant-me-les, vaig començar d’heure-me-les amb els llibres, repetint l’operació cada tarda.

—És curiós.

—I consti que no us ho explico per fer el presumit, sinó perquè, com que comprenc que vós sou, «també», un subjecte de lletres, voldria fer-vos una consulta. Quina relació tenim els pollastres amb el Nadal, per condemnar-se’ns a pagar la festa? Us confesso que mai no n’hi he trobada cap, i això que «jo» i la mestressa llegíem preferentment històries piadoses.

—En efecte. Pels llibres sagrats, sembla que els hebreus celebraven les diades menjant xais. De l’únic pollastre que tinc notícia, és del de la Passió. I encara se’n fa retret només que pel seu cant.

—D’acord, «company». Però deixem de banda la digressió. Pel que us porto expressat, ja haureu entès que vivia a cor que vols cor que desitges. L’únic contratemps de la meva vida fou la presència al meu galliner d’un pollastre, que era un fatxenda de marca major. Però, aviat vaig desempallegar-me’n.

—I com heu vingut a parar a Barcelona?

—Aquest és el meu calvari. Fa un parell de dies m’agafaren a la força i, encara no m’explico com, vaig trobar-me penjant de l’espatlla d’un bordegàs, lligat de potes amb un meu company que, mai diríeu qui era? Aquell pollastre que havia tret del galliner a picotades! N’hi havia per ferir-se.

—Ja és cas.

—El demès no cal que vos ho expliqui. Del bordegàs a la cuina i de la cuina a mans de les criades del vostre veí. Allí és on m’he fet càrrec de la fi que m’espera, veient la que feia el meu rival, al qual han obert un trau al coll, per on se li ha exhalat la vida en forma de glopada de sang, prèvies una o dues batzegades de potes. Després l’han plomat, li han badat els dintres i l’han omplert de prunes i altres ingredients llépols. Ja comprendreu si he tingut motius per esguimbar-me. Sembla mentida que això sigui possible en la «nostra» època!

—No em negareu que és una època completament civilitzada?

—Aquesta és tota la «vostra» civilització: esteu ja a punt de cruspir-vos a algú i encara dissimuleu la intenció perversa, farcint-lo de compliments.

Estant en aquest punt de l’estrany diàleg, el pollastre i jo «hem sentit», amb idèntic astorament, sonar el timbre de la porta: era la minyona de l’estadant de dalt.