El “Schieber” i l’estranger

L’any 1920, l’ésser més odiat d’Alemanya era el «Schieber». El «Schieber» era el que havia fet diners. Amb la guerra o amb la revolució, especialment el que els havia guanyat, fent passar a l’estranger productes necessaris pel poble alemany. Avui l’ésser més odiat a Alemanya és l’estranger.

Aquest notable canvi d’opinió és un exemple de com l’opinió pública es deixa influir i guiar pel diner. És tan clar que gairebé pot servir d’exemple d’escola. El ric de nou continua essent l’amo d’Alemanya. La Premsa està al seu servei. El poble alemany viu miserablement. Fins fa poc la culpa d’això era atribuïda al «Schieber». Però aquest, per mitjà de la Premsa, ha sabut expulsar-se-la hàbilment i atribuir-la a l’estranger. L’obra ha reeixit. I avui us trobeu a tot arreu amb l’odi més declarat contra l’estranger.

No importa que països que sempre han fet grans ingressos dels turistes, com Baviera, sovint facin propaganda per a fomentar el turisme estranger. En arribar a Baviera, no solament haureu de pagar un impost especial com a estranger per a romandre-hi; no solament, pagareu a l’hotel i en algunes botigues el doble que un alemany; no solament pagareu el teatre cinc o deu vegades més, sinó que sovint, en botigues i magatzems seriosos sereu objecte d’un nou impost arbitrari que us posarà la venedora en notar que el vostre parlar no és correcte i que tal volta féu un petit negoci en comprar el que compreu. I sobretot, de la part de tothom notareu un malhumor profundament desagradable.

A Berlín hi ha hagut, àdhuc, alguns incidents, entre ells, un del qual fou víctima un periodista italià, que fou insultat per un individu i després pel públic que es reuní al voltant d’ells. Resultà ésser un periodista germanòfil, representant de no menys que de cinc diaris italians.

És clar que tot això fa que el turisme estranger es limiti. A Baviera i a Turíngia sembla que els hostalers ja comencen a moure’s demanant que es faciliti la vinguda d’estrangers. Altrament, alguns Governs, com l’anglès, han protestat dels impostos especials als seus súbdits, amenaçant amb no concedir passaports per Alemanya. L’impost especial a súbdits de l’Entesa és, en efecte, contrari al tractat de Versalles, que determina explícitament que cap impost distint dels aplicables a súbdit alemanys podrà ésser aplicat a súbdits de les potències aliades.

La resposta bàvara a aquesta queixa és definitiva.

Diu que el que s’exigeix de l’estranger no és impost, sinó taxa. Manca saber si el Govern anglès s’ha conformat amb aquesta elegant distinció.

En establir aquesta radical diferència entre preus per alemanys i per a estrangers s’oblida que sovint l’estranger té els seus guanys a Alemanya, i en canvi moltes de vegades l’alemany té el seu capital en moneda estrangera. Els preus d’estrangers serveixen per a mantenir baixos els preus alemanys i així es dóna el cas «drole» que l’estudiant ras, que es guanya la vida donant lliçons a Berlín, paga a l’Òpera cinc vegades més perquè Stines hi pugui anar gairebé per res.

Que molts d’alemanys poden avui pagar els preus alçats dels estrangers no prova que als teatres on no es fa aquesta distinció costa avui la butaca de cinc a deu mil marcs, malgrat de la qual cosa estan absolutament plens. I penseu que certs teatres, on la butaca costa deu mil marcs són teatres de drama, on gairebé no hi va un sol estranger.

Altrament no és massa gentil espera que l’estranger sigui a Alemanya per a fer-li pagar impostos. Fóra, tanmateix, millor fer pagar a l’estranger en estendre-li el visat la quantitat que es creies necessària i dintre d’Alemanya, considerant-lo, com es fa arreu del món, com un nacional qualsevol. Així l’estranger sabria des del primer moment a què atenir-se.

Aquesta evolució de l’opinió pública de l’odi al «Schieber» a l’odi a l’estranger té una certa explicació psicològica. La gent veu que l’estranger és el que fa apujar les coses. Quan es produeix una baixa del marc és de part de l’estranger, que comença la demanda de les coses a preus antics, perquè és el primer, els ingressos del qual s’han adaptat al nou estat del marc. L’estranger, ben entès, i l’enorme quantitat d’alemanys que tenen moneda estrangera.

Però l’estranger no és en aquest cas res més que un instrument que obliga a tornar a la normalitat (car no és normal que si el marc baixa els preus continuïn com abans). La causa, pròxima si es vol. La causa remota és la mala política financera del Govern o les reparacions o el balanç comercial desfavorable; l’estranger no és més que un element intermig entre aquesta causa i l’efecte final de la puja de preus.

La cosa és més notable encara quan es pensa en els enormes beneficis de la indústria alemanya.

A Alemanya els jornals són extraordinàriament baixos. Totes les empreses propietat de Corporacions públiques, ferrocarrils, electricitat, gas, etc., treballen amb preus baixíssims. De lloguers es paguen quantitats ridícules. Malgrat d’això, els preus dels productes industrials són gairebé els mundials, i en algun cas isolat (indústria del ferro), els superen.

Exercici: On resten els guanys?

Algú al·legarà potser que ha pogut trobar a Alemanya coses a més bon preu que a cap altre lloc del món. Però pensi’s primer que moltes vegades la diferència de qualitat, segon que sovint la compra ha estat feta al moment d’una baixa del marc, i el que hi ha perdut no ha estat l’industrial, sinó el comerciant, que ha realitzat part de les seves existències a preus antics (els grans industrials ja calculen en or, cosa que no poden fer els comerciants a menys que es conformin a interrompre la venda en un moment dat, car a la majoria dels consumidors no els pugen els ingressos amb la rapidesa que baixa el marc). I, finalment, en els casos que no són els esmentats el preu és més baix, en efecte, però mai en el grau que són baixes les despeses de la producció.

L’efecte que produeix l’estranger en fer pujar les coses no és altre que obligar a apujar els salaris i, per tant, disminuir els beneficis industrials.

L’estranger, doncs, a l’únic que fa mal és a l’industrial, disminuint el seu excés de beneficis. Malgrat d’això, l’industrial pot estar tranquil. Amb la Premsa al costat, havent sabut llançar contra l’estranger les ires que primitivament anaven dirigides contra ell, pot esperar tranquil·lament com es desenrotllen els esdeveniments.