De la influència dels homes de lletres

De la influència dels homes de lletres

Publicat a La Publicitat el 29 de desembre de 1932.

¿Qui no ha retingut de la lectura de Maquiavel aquell paràgraf dels Discorsi que comença així: “Nelle repubbliche è questo disordine, di fare poca stima de’ valentuomini ne’ tempi quieti…”? “No crec oportú de donar-lo íntegre: S’esdevé en els governs populars que, en temps de pau, hom desestima els homes de vàlua. Això fa que s’indignin de dues maneres: per ço com no ocupen el lloc que els escau per llurs mèrits; per ço com veuen que homes indignes són considerats com a llurs iguals i els més insuficients es consideren llurs superiors. Aquest desordre ha causat molta de torbació en les repúbliques, perquè els ciutadans que immerescudament es veuen menyspreats, en adonar-se que la causa de llur inferioritat es deu als temps fàcils i gens perillosos, s’enginyen a pertorbar-los, i provoquen noves guerres, en perjudici de la República.” En un altre paràgraf dels mateixos Discorsi insisteix en la negligència amb què la República té els homes eminents i singulars i la facilitat amb què els envejosos aspiren a igualar aquests i àdhuc a esdevenir llurs superiors tot ocupant llocs que no els escau, perquè ni llur talent ni llur virtut no són els d’aquells grans homes.

El menyspreu de l’intel·lectual és, sovint, no pas únicament l’enveja, ans l’aversió per la crítica independent. Qui té el poder s’esforça a mantenir-s’hi per diversos mitjans: una burocràcia addicta pot esdevenir una defensa desesperada. Soldats, això és, gent a sou de la potestat, els buròcrates tenen llur tàctica pròpia: anorrear els esperits lliures estratègicament més desemparats; fer camp ras per anivellar els accidents del terreny a llur propi nivell. Puix que per a ells l’home de talent, l’escriptor independent, el disconforme superior és simplement això: un accident fàcilment expugnable.

 

En alguns països, per exemple França, la llibertat d’expressió ha atès una amplitud (sobretot després de la guerra i des del nostre punt de vista) francament exemplar. Em refereixo exclusivament a la llibertat intel·lectual d’expressió. (Hi va haver l’any passat l’afer Aragon, el resultat final del qual ignoro.) En canvi, les llibertats de manifestació hi són més restringides que a Anglaterra, i darrerament no hi ha hagut cap veu responsable que defensés els encarcerats per refús de servei militar (objecció de consciència). La llibertat d’expressió ha tingut darrerament una atrevida defensa per part d’un escriptor de “dreta” francès: Léon Daudet, que en la seva crítica literària i en la seva actuació com a membre del jurat del Premi Goncourt ha demostrat una independència vital gens comuna en homes de la seva posició política.

En un article aparegut a l’Action Française de divendres, escriu: “Sigui el que sigui l’Estat, ha de procurar conciliar-se els homes de lletres, o almenys deixar-los la lliure expressió de llur parer, àdhuc arriscat, àdhuc d’oposició, àdhuc de revolta, contra la societat o la regla establerta, i això en raó de llur força de pensament o d’expressió. Aquest és el resultat de les meves llargues observacions sobre aquest tema”.

 

Algú observarà que la premsa antirepublicana de l’Estat espanyol defensa tímidament o declaradament d’un temps ençà aquesta llibertat d’expressió. Deixant de banda “la raó de llur força de pensament”, hem de convenir que aquesta defensa, de tan interessada, perd la seva eficàcia. No poden adoptar la posició de Daudet perquè llur “liberalisme”, de tan interessat, ocasional i transitori, és una trista facècia. Daudet, que imposà Proust, ha defensat fins al darrer moment Céline. La seva defensa de la lliure expressió és feta des d’una oposició políticament inatacada i sota una República amb prou experiència per a deixar les plomes en llibertat. No propugna, doncs, cap privilegi ni pugna per una llibertat combativa que, en aquests darrers temps, sobretot, és absoluta. La seva defensa de la llibertat d’expressió dels homes de lletres dintre un Estat monàrquic, democràtic o socialista és de principi. La defensa que d’aquesta llibertat intenten entre nosaltres alguns reaccionaris és, a hores d’ara, tan inhàbil com la que de la dictadura republicana fan alguns diaris més o menys governamentals, que ignoren que les fidelitats excessives són una negació dels mateixos principis democràtics i liberals que hom dóna per suport a la República.

En un Estat lliure —i tota la nostra fe és per aquest Estat— “cadascú ha de poder pensar el que vol i dir el que pensa”. És un parer il·lustre: Spinoza, en el seu Tractat teològico-polític, el va glossar fins a les darreres conseqüències. Un sobirà, un home d’Estat, demòcrata o bolxevista, “pot tenir com a enemics tots aquells que en totes les matèries no pensin del tot com ell”. No es tracta, però, d’aquest dret, ans bé d’allò que li és útil. L’útil per a Spinoza és la llibertat de judici i d’opinió per a cadascú. Ho havia estat, en un mateix segle per a Maquiavel i per a Montaigne. Ho fou per a Spinoza. Allà on és negada, l’esperit deserta i les més belles activitats de l’home llangueixen o moren. (A Iugoslàvia uns professors d’Universitat neohegelians acaben d’ésser bastonejats a la més llòbrega de les presons per “l’obscuritat de llurs textos”.)

Daudet il·lustra el seu punt de vista amb alguns exemples per a demostrar que un escriptor si té talent i salut acaba sempre per tenir raó damunt els perseguidors: el segon Imperi francès va sucumbir sota els cops d’homes de lletres que havia exasperat: Rochefort i Hugo; la Rússia imperial va ésser reduïda a pols per una dotzena d’homes de talent, sociòlegs i literats, deportats a la Sibèria: dos escriptors, Lenin i Trotski, la van tombar. “L’antídot de la literatura és la literatura; les idees només poden ésser vençudes per les idees contràries de força superior. Ni presó, ni exili, ni jutges, ni guàrdies d’assalt hi valen.”

 

La força del nacionalisme català, la força de la República, es nodreix de la força de les idees que n’han provocat l’adveniment. Llur permanència, llur realització en el temps recolzaran damunt la llibertat o s’esfondraran per la imperícia d’aquells que elevats al poder han cregut que la llibertat era només un mitjà per a arribar-hi i no un fi per a realitzar-lo en totes les direccions.