El gran Coromines

Salut al gran Pere Coromines i Montanya, autor de les Hores d’amor serenes, gegant arrencat de l’ample i esclatant baix-relleu de l’any 90, en el qual s’hi mouen les figures del gran Alexandre Cortada, del gran Jaume Brossa, del gran Amadeu Hurtado, del gran Ernest Vendrell, que al cel siga, del gran Josep Antich, que encara corre, i d’algun que altre no menys gran que ara potser, a l’escriure aquestes pomposes ratlles, ens descuidem al tinter.

Enlairament acompassat de braços, llavis oberts pera la paraula meravellosa, crits de transformació de totes les coses i el pendó del salvament social bullen i pantegen en el baix-relleu de que fem esment i en el marbre blanc del qual s’hi ovira, harmoniosament esculpida amb tota la seva grandesa, la muntanya de Montjuïc, més alta que les cases del pla de Barcelona.

Salut a l’estol dels esmentats grans homes, companys d’en Coromines, que integren el baix-relleu, moguts i remoguts per l’afany d’alçar la Humanitat fins a l’ideal resplendent que ells predicaven d’un cap de dia a l’altre; ardit jovent, ventat pels quatre vents haguts i per haver de l’ambició, eixordadors del món, nobles i heroics, que haurien anat a robar la glòria pera partir-se-la com a bons germans amb els que demanaven les vuit hores i la igualtat davant la llei; enamorats de la terra, que apareixien en el baix-relleu amb aspiracions de bronzo i paraules de marbre, que ara no retraurem ni arrencarem de l’esculptura, per no ser article de primera necessitat en el que composem en honra i glòria del gran Pere Coromines.

Eixit d’aquesta colla, que pujaven i baixaven de Montjuïc com aquell qui res, disposats a jugar-se el tot pel tot per la terra i els homes, l’autor de les Hores d’amor serenes, que va tenir tractes amb la mateixa mort i amb la que van parlar de lo que convindria fer pera lliurar a la Humanitat dels flagells que la fan anar geperuda, avui arriba fins a nosaltres, portant, en una safata de plata, la tercera criatura que ha engendrat la seva ben trempada ploma; la primera, covada al castell de Montjuïc, que mira a la mar i a la terra, se diu, de nom de fonts, Les presons imaginàries; la segona, escrita els diumenges a la tarda, mentres l’autor reposava dels nobles treballs que va fer per la Ciutat a casa de la mateixa, porta escrit al front un nom que viurà sempre en la dolça memòria dels catalans: La vida austera.

La tercera criatura és filla, com el seu títol indica, de les hores d’amor serenes. Engendrada amb desfici i parida sense dolor, arriba fins al jovent d’avui en dia, com una alenada dels cims de Montjuïc vinguda fins a la Rambla, vestida amb l’heroica cuirassa dels temps d’en Brossa i d’en Cortada, les civelles de la qual, descordades per mans de la Pau, deixen veure la tendra i enamorada carn que embolcallava.

El gran Coromines, ubriagat, com els seus companys, d’amor als homes, i retut en la lluita eternament impossible pera redimir-los i portar-los a la perfecció desitjada, canta l’amor a l’esposa i als fills, davant dels quals estén els tresors de la seva passió, escampada per tots els ideals i esmerçada com les riqueses d’un hereu de casa bona a qui Déu conservi, com als bons i als mals hereus, per comprar i vendre.

Al redós de l’esposa i dels fills el gran Coromines canta, com a tornades d’una cançó aont hi ressonen totes les remors de la batalla, les seves ben escrites poesies d’amor, amb paraules fresques i regalades com les muntanyes del Canigó, que elles tot l’any floreixen: primavera i tardor.

Magne i encisador poeta, l’autor de les Hores d’amor serenes també s’ajup a collir les garbes i els feixos de l’ufanosa i humana prosa, traginant-los fins als peus de la celestial Celestina, que l’espera amb els nois a la porta de la casa.

El jovent d’avui en dia, contemplant al pros que s’ajup pera collir tan abundoses garbes de prosa ben granada, pot veure, com si fos ara, de la manera que aquells grans homes de qui parlàvem s’ajupien pera collir els primers tions amb què encengueren i atiaren el foc de l’amor a Catalunya, que espolsa noblement les seves flames, com el cavall que, mentres el cotxer, que ha baixat del carruatge, posa el genoll a terra pera ajustar la roda, llença el cap enlaire i fa trontollar les ressonantes morralles.

Salut, dones, per molts anys siguin recordades i admirades, en el record i memòria dels catalans, les nobles gestes del gran Coromines i els de la seva colla, i siguin les hores d’amor serenes un ample crit de guerra que ressoni al cor dels llegidors, que trinca com un picarol mentres passa els ulls per les planes de la revista que porta aquest títol.

Llibre majestuós, com la portalada, que fa alçar l’esguard pera contemplar-la i resseguir-la, mereix el ferm amor dels catalans i l’admiració de tants homes com hi ha a la terra.

Si la seva prosa humana i madura s’emporta al llegidor d’aquí d’allà, fent-lo content en totes les ocasions, tant aviat alçant amb la mà dreta els temps d’en Brossa, com senyalant amb la mà esquerra la majestat dels temps presents i fitant els ulls en l’hermosura dels temps nous, el pensament que circula per les venes del llibre s’emporta Tambor i les passions del llegidor, com la torrentada que’s llença a ulls clucs muntanya avall se sol emportar, de timba en timba,

carros i bous i màquines de guerra,

segons canta, amb tota la pompa, un hendecasíl·lab del nostre Àngel Guimerà, en una de les seves venerables poesies, que, si Déu vol i no hi ha res de nou, serà immortal.

L’hermós llibre que ha estat objecte d’aquest article ha arribat al món quan el seu autor ha entrat en un franc repòs, retornant de les lluites polítiques, a la capçalera dels exèrcits de l’Esquerra catalana, que no s’han tornat aiguapoll i que tant de bon veure fan, formant al costat dels no menys valerosos exèrcits de la Dreta, avançant tots plegats envers el triomf de Catalunya.

El Picarol se considera ditxós d’haver obert els ulls a la llum pública i haver vist tant harmoniosa i formidable organització dels nostres exèrcits, com també té lo que se’n diu una veritable satisfacció podent transmetre els seus visques al gran home produidor del llibre que hem enaltit, si no tant com se mereix, al menys tant com han dat de sí les nostres forces.

Oh tu, gran Coromines, que te n’has vist de totes, que has aimat els homes com a germans i has dat el cor a la nostra pàtria, que no coneix igual sobre la terra! Oh tu, que has manat exèrcits catalans, i, posat al seu cap, t’has girat a contemplar-los! Oh tu, noble tenedor de llibres, que has sumat, restat, multiplicat i dividit els comptes de la ciutat, que has portat els llibres dels nostres ideals i has passat balanç pera saber quant valdria realitzar-los! Oh tu, que, com a príncep magnífic, has enriquit amb garbes de prosa faixades amb poesia la nostra jove i promesa literatura! Puguis per molts anys, en vida de tots, estimar els homes, que prou s’ho mereixen, treballar per Catalunya i augmentar les riqueses de la llengua que estimem més que la vida, reposant al costat de la teva celestial Celestina i enrotllat dels fills que Déu te dona.

Aquests són els principals desitjos que’ns han mogut a fer-te l’article que ara ens disposem a acabar, girant els ulls envers els joves de la primera volada pera indicar-los qui és l’home que les ha de servir d’exemple.

Prou, doncs, per avui, i pleguem el ram, tancant la porta de l’article, més ferma que la porta ferriça, i corrent el forrellat que l’ha de mantenir tancada.