Després de l’acord

El “Premi Joan Crexells” no ha estat atorgat. Tota la preparació d’“Acadèmia Goncourt” de la novella institució, tota l’autoritat i respecte que se li ha donat, no ha estat prou per a que els senyors que componien el jurat donessin a un escriptor de Catalunya, el premi ja cobejat de “Joan Crexells”.

Per què? És que no s’han publicat llibres notables aquest any? És que no hi ha ningú que hagi merescut el premi? Sí, hi ha hagut molta gent que ha fet el seu llibre notable: Puig i Ferreter, la seva “Vida interior d’un escriptor”; Josep Pla “Vida de Manolo” i “Cambó”, que també és una novel·la política. A. Esclasans, aquestes “Històries de la carn i de la sang”, que tenen un valor extraordinari i profund; Miquel Llor, el seu “Tàntal”, interessantíssim; Nicolau d’Olwer, “El pont de la mar blava”, que és una delícia, com tot el que escriu el mestre hel·lènic; Lluís Capdevila, amb el seu “Barcelona, cor de Catalunya”… I, doncs? Perquè no s’ha distribuït el “Premi Joan Crexells”? Per una raó ben clara i ben senzilla, perquè el jurat ha volgut complir degudament el seu comès, que és el de donar el premi, amb preferència a una novel·la inèdita, de mèrit. I tot el que s’havia presentat no era pròpiament una novel·la.

En un país on hi ha una notable generació de polítics; on hi ha poetes a cada cantonada, músics a tots els cafès, comediògrafs a tots els bars del districte V, o als bancs del Passeig de Gràcia, no hi ha pas novel·listes. No, perquè la gent no tingui ganes de fer novel·les, sinó perquè no es paguen prou bé i el que fa novel·les no s’hi pot pas guanyar la vida. Cal animar-los, excitar-los, donar-los mitjans de que puguin trobar-se pagat l’esforç…

Quan Carles Riba digué ―fou el primer en dir-ho, no l’amic Manuel Brunet― que a Catalunya no hi havia novel·listes perquè no hi havia pas vida social, féu un tort a la causa novel·lística. Els novel·listes russos no tenien pas vida social, relació social, sinó que eren uns solitaris magnífics, i van fer novel·la. No és cap raó que no hi hagi vida social perquè no existeixi el fet de la novel·la. Potser trobaria la novel·la qui es dediqués a buscar el fet psicològic de per què no hi ha vida social a Catalunya.

Ens calen novel·listes de tota mena. Novel·listes que aprenguin a fer novel·les de grans dimensions històriques i d’arrels psicològiques profundes; ens calen els novel·listes que portin davant dels nostres ulls els esforços d’un poble, d’una Ciutat, d’una col·lectivitat. Poble sense novel·la, no és un poble, és una vila, on tot el que passa és una vulgar anècdota, sense possible enlairament espiritual. No hem pas d’oblidar que d’una anècdota vulgaríssima, Stendhal en va fer “Le rouge et le noir”.

Han fet molt bé els senyors del jurat del “Premi Joan Crexells”, en no donar les 5.000 pessetes als llibres que no siguin novel·la, perquè el dia que es doni el premi a un llibre d’història o de filosofia, estem perduts, perquè sempre tira més donar el premi a un llibre profund que no pas a una novel·la.

El “Premi Joan Crexells” ha d’anar a les mans d’un novel·lista. I si pot ésser, d’un novel·lista liberal. Com era l’home simpàtic i tendre que morí sense haver traduït íntegre a Plató.