Per què els artistes catalans emigren a París?

És un gran error creure que a França hi ha una veritable escola pictòrica. Les fonts del segle XVIII van estroncar-se al naixement de David. Després la pintura ha seguit un camí oposat a l’home, oposat a la vida, no responent a res absolutament de vital, no responent a cap necessitat de fons sensorial, sinó a una fam ―desig― per reproduir una delineació exacta de l’objecte. Watteau i els seus van heretar del moviment pictòric universal les lleis fonamentals. No varen caure mai en una escola de petits mestres.

En la pintura actual francesa hi ha dos camps, dos pols oposats; l’un, Vlaminck, romàntic per excel·lència, literari sobretot, però d’una consciència i passió extraordinària, hauria pogut ésser un formidable pintor, però els francesos estan enverinats de literatura; l’altre, Matisse, un decorador de faiança, ha estat sempre un mal pintor, té la pintura no del fet pictòric, sinó per expressar una idea literària, trobada en un moment cregut genial, en un moment realment antihumà. Matisse és l’home antisensorial per essència; les seves obres no tenen cap flaquesa humana, són sempre d’un mateix nivell, carns, roses, flors, tapissos, però no pintura, no expressió pictòrica, no la veritable sensació: és tot exterior i superficial.

S’ha dit que la jove pintura catalana s’ha format de la pintura francesa.

La pintura francesa amb els impressionistes va arribar a una finalitat en el fons comprensible a la majoria de gent, comprensibles a la gran quantitat de gent que han somiat ésser pintors ―creieu-me que n’hi ha molts que tenen aquesta pretensió― perquè només calia posar-se al treball i reproduir amb més o menys gràcia el paisatge que tenien al davant. Va ésser el naixement de la fotografia. Després, la raó d’ésser coneguts en el mercat mundial va tenir el seu origen en la gran munió de biografies de pintors que en aquell temps ―només a França― es publicaven; la sèrie d’exposicions que es celebraven cada any, tot això va ésser prou perquè es formés la cua d’admiradors que hi varen fer cap, buscant les idees noves, mentre els altres països estaven postergats o dormien sobre els llorers florits d’un museu. La pintura catalana, creieu-me, no ha rebut res de l’impressionisme; En Nonell mateix n’és prou lluny. Els seus únics paisatges confirmen aquesta tesi; són obres molt més completes, tenen molt més de Goya.

L’únic home l’obra del qual ha pogut entrar a Catalunya, i encara disfressat completament d’idees més humanes, és Cézanne, i a causa sobretot de la idea constructiva, a causa també potser d’aquelles teories que totes les èpoques que cauen, èpoques decadents, han inventat. Cézanne era un gran sensitiu, no hi ha dubte, i és potser segurament això que més va plaure a casa nostra. Després també, la seva tossuderia, aquells paisatges de la seva segona època tan durs, tan antisensuals, tan secs. Era el renaixement de l’escola sienesa mal compresa precisament. És allà on totes les escoles es torçaran el coll, la fi del món, si voleu. Amb Cézanne ―aquest mal líric, encara que no l’hem comprès mai per sort― va entrar l’època de desgavell i de desorientació. I dia per dia l’afluència de pintors catalans a París va multiplicar-se. Ara, després que hem rebut tots aquests cops de peu, després que el món s’ha estabilitzat un xic, després que els borinots no ens fan por, sinó que els mirem estranyats comptant-los les potes, pensem: ¿És una necessitat que els artistes catalans passin per París?

Cada dia l’home sofreix més d’aquesta manca de respecte a la seva obra, sigui quina sigui; cada dia té més necessitat de llibertat sensual, de treballar obeint únicament al seu instint, cosa que a Catalunya no es pot fer, lligat com està un, primer a la influència del país, del paisatge, tan mascle; després a la influència que ha pres el caràcter realista; i segon a les exigències del senyor que compra. Cada dia s’imposa més per l’home conscient, per l’home que vol treballar, pel que sofreix, la vida a París.

La pintura catalana no ha estat mai, però mai, un reflex de la pintura francesa, per més que admirem les seves bones èpoques.

Hi ha la raça. Nosaltres estem molt més a prop dels bizantins. Per això ens extasiem davant del Greco i aquest precisament no ha estat mai, ni podrà ésser comprès pels francesos, per més que diguin que Cézanne és el seu fill directe i s’ho pensin.