L’esperit bel·licós

Amb motiu de la guerra i de la postguerra s’ha parlat molt de pobles d’esperit bel·licós i d’esperit pacífic, de pobles fàcils a la revolta i de pobles arrapats a la submissió. S’han fet comparacions entre els soldats dels exèrcits bel·ligerants de la gran guerra, quant a frugalitat, resistència i ardidesa; i la comparació ha estat portada fins als diversos components dels Estats en lluita. Hi hagué sorpreses i rectificacions de criteri. Els alemanys, que consideraven els francesos com a afeblits i inadequats per a les fatigues guerreres, proclamaven en plena guerra, públicament, en llurs diaris, que els francesos havien retrobat l’esperit bel·licós dels antics gals. Dins l’exèrcit francès l’experiència va demostrar, al cap de poc temps d’haver començat la lluita, que no era possible que cada regiment fos format per soldats d’una sola contrada, quan aquesta contrada era del Migdia. Gascons, llenguadocians i provençals hagueren d’ésser enquadrats de bretons, de normands o de savoians, els quals van resultar els millors soldats de la França, sense comptar-hi els senegalesos.

En els pobles neutrals també s’ha sospesat i mesurat l’empenta bel·licosa. A casa nostra, sense anar més lluny, en els darrers temps ha estat debatuda aquesta qüestió, i havem pogut veure algunes firmes il·lustres al peu d’articles on es parlava despectivament de la blanesa del caràcter català. Ha relluït el nostre passat guerrer, la nostra anomenada de gents terribles, conquerida per l’esperit bel·licós i l’esperit mercantívol en col·laboració, i hom l’ha volguda contraposar a l’amor als passeigs ciutadans, als tortells i a les fontades, considerada aquesta amor com a representació la més fidel del caràcter català actual.

Certament: tinguérem una anomenada de gents terribles. Les lluites d’Itàlia i Grècia, principalment, ens la proporcionaren. A Grècia, sobretot, vàrem deixar un record esfereïdor. El nom de català hi és encara un insult. Els almogàvers foren els més eficaços conqueridors d’una semblant anomenada. Eren homes que no vivien sinó de la guerra i per a la guerra. La duresa dels costums de l’època era augmentada en ells per l’exclusivitat de la professió. No es tractava de l’exclusivitat professional dels militars del nostre temps, amb llargues temporades de pau, i fins amb la possibilitat de no batre’s mai. Eren guerrers efectius, cercant la lluita allí on la lluita fos. «Nos no som usats d’estar en viles ne en ciutats ―aquestes paraules posa Desclot en boca d’un almogàver―, que no som sabaters ne teixidors, ne hòmens que sapiam res fer, sinó de fet d’armes entre nostres enemics.»¹

La fama conquerida en els segles medievals va perdurar en els segles XVI i XVII. No era morta la memòria de les antigues gestes, i les lluites de bandositats, en època de pau, i les lluites contra l’enemic comú, en època de guerra, la nodrien encara a bastament. És conegut el passatge de Mel·lo on descriu el natural dels catalans: «Son los catalanes ―diu― por la mayor parte, hombres de durísimo natural; sus palabras pocas, a que parece les inclina también su propio lenguaje cuyas cláusulas y dicciones son brevísimas: en las injurias muestran gran sentimiento, y por eso son inclinados a la venganza: estiman mucho su honor y su palabra; no menos su exención, por lo que entre las más naciones de España son amantes de su libertad. La tierra, abundante de asperezas, ayuda y dispone su ánimo vengativo a terribles efectos con pequeña ocasión: el quejoso o agraviado deja los pueblos y se entra a vivir en los bosques, donde en continuos asaltos fatigan los caminos; otros, sin más ocasión que su propia insolencia, siguen a esotros; estos y aquellos se mantienen por la indústria de sus insultos. Llaman comúnmente andar en trabajo aquel espacio de tiempo que gastan en este modo de vivir, como en señal que le conocen por desconcierto: no es acción entre ellos reputada por afrentosa, antes al ofendido ayudan siempre sus deudos y amigos. Algunos han tenido por cosa política fomentar parcialidades por hallarse poderosos en los acontecimientos civiles: con este motivo han conservado siempre entre sí los dos famosos bandos de Narros y Cadells, no menos celebrados y dañosos a su patria que los Güelfos y Gibelinos de Milán, los Pafos y Médicis de Florencia, los Beamonteses y Agramonteses de Navarra, y los Gamboínos y Oñasinos de la antigua Vizcaya.»²

Un judici semblant mereix el caràcter català a un altre escriptor peninsular del segle XVII: el dramaturg Tirso de Molina. Com a mercedari que era havia passat força temps a Barcelona. En les seves obres dramàtiques es troben algunes al·lusions als catalans. El drama «El amor i el amistad» es desenrotlla a Catalunya, en l’època comtal. La senyora Blanca de los Ríos, en una conferència donada a l’Ateneu Barcelonès, va retreure algun paràgraf de Tirso on descriu els catalans. Parlava, com Mel·lo, de la duresa de llur caràcter, i tan venjatius els feia, que arribava a dir que a Catalunya va néixer la venjança.

Naturalment, comparats amb els almogàvers que aterrien àdhuc els ferotges turcs, i amb els bandolers que dibuixa la ploma abundosa de l’historiador lusità, els catalans noucentistes apareixem disminuïts. No cal ni tan sols extremar la comparació: no cal comparar el senyor Esteve amb Berenguer de Rocafort perquè el contrast esclati. Segurament si poguéssim prendre un representant, tipus mitjà, de cada estament, el contrast subsistiria. És indubtable que la noblesa catalana ―ni tan sols aquella que per ésser de creació recent podria tenir l’entusiasme del neòfit― no posseeix l’esperit bel·licós dels barons que seguiren Jaume I en les seves conquestes, ni el dels que acudiren com un sol home a la crida de Martí el Jove per sotmetre Sardenya, ni el dels cavallers que en l’any 1640, davant dels murs de Barcelona, feren proeses contra la cavalleria espanyola. És també indubtable que la burgesia actual no té, malgrat les vel·leïtats sometenistes d’alguns dels seus components, l’adaptabilitat guerrera dels nostres burgesos medievals: se’ns fa difícil de concebre un Ramon Marquet o un Berenguer Mallol actual. I ¿què direm dels nostres pacífics camperols, comparats amb els pagesos de remença o amb els segadors del Corpus de Sang?

El lector pensarà (i tindrà raó de pensar-ho) que la comparació és banal, perquè és molt diferent l’estat de civilització, i perquè allò que era una exigència de la vida en aquells temps, no ho és en l’actualitat. Això és cert i palès, i això i altres coses obliden aquells que, prenent per base comparacions retrospectives, blasmen, amb sarcasme i acrimònia, el caràcter dels catalans d’ara, com si ells estiguessin quitis de llurs febleses.

Alguns segles no s’escolen en va. La civilització (baldament de vegades no ho sembli) va fent el seu camí ascendent, i sota la influència de la civilització ha caigut la vocació bel·licosa de pobles indiscutiblement guerrers. Ha estat recordat, en aquest sentit, el cas del poble suís. Cèsar, en els seus Comentaris³, mostra els suïssos com els més valents entre els gals («reliquos Gallos virtute praecedunt»), i més d’una vegada en pondera el coratge bel·licós. Fins la més vaga imatge que un hom pugui tenir dels suïssos medievals és la d’homes independents i guerrejadors: el llegendari Guillem Tell plasma fortament aquestes qualitats. Francesc I venç els suïssos a Marignan i la victòria sobre aquell poble apareix tan portentosa, que la batalla és anomenada la «Batalla dels gegants». En l’edat moderna els suïssos fan de la guerra una professió exportable i nodreixen exèrcits d’altres països. Malgrat la condició de mercenaris, llur fortitud, llur fidelitat i llur honorabilitat són proverbials. És coneguda aquella anècdota d’un francès i un suís, soldats ambdós del rei de França. «Vosaltres combateu pels diners ―diu despectivament el francès―: nosaltres combatem per l’honor». «Cadascú combat per allò que no té» ―respon el suís―. Una ordre de Lluís XVI és suficient perquè cessin de contenir el poble a les portes de les Tulleries i es lliurin, com a víctimes indefenses, a la fúria i al carnatge revolucionari.

Aquell poble guerrer és avui el més pacífic d’Europa. Una civilització democràtica ha deixatat el seu esperit bel·licós. La neutralitat és per a ell el do col·lectiu més preat que posseeix. Ella és la terra lliure d’amenaçadores invasions, és el treball honest i remunerador, és la cultura estesa a tothom. Quan el plebiscit hagué de decidir l’entrada de Suïssa en la Societat de les Nacions, l’argument més enlluernant i proselitista, esgrimit pels que la rebutjaven, fou que la neutralitat hi perillava. I hom recordarà que la majoria en favor de l’adhesió suïssa al novell organisme internacional fou relativament feble, i segurament hauria estat nul·la si la major part dels suïssos haguessin cregut que certament la neutralitat de llur país en podia patir.

La civilització és, doncs, el primer i preciós element afeblidor de l’esperit bel·licós dels pobles, fins al punt que un dels seus suprems ideals és el de la pau desarmada i perpètua.

¿Podríem invocar, doncs, la civilització com un dels elements afeblidors de la nostra bel·licositat? Sens dubte. Però, puix que veiem altres pobles civilitzats empunyar vigorosament les armes, i puix que estem segurs que el propi poble suís, que acabem de posar com a espill de pobles pacífics, les empunyaria també si calgués, la raó ens diu que hi deu haver altres motius antiguerrers pesant damunt del nostre poble.

Les condicions en què la vida de Catalunya s’ha desenrotllat, del començament del segle XVIII ençà, han contribuït, tal vegada en primer terme, a afrevolir allò que en aquest article, per donar-li una denominació genèrica, venim anomenant esperit bel·licós. És una cosa sabuda que el Decret de Nova Planta va modificar essencialment i formalment les condicions de vida del nostre poble. Des del punt de vista guerrer les modificacions foren radicals, amb el radicalisme que caracteritza aquell decret, perfecte des del punt de vista borbònic i nacional espanyol.

Catalunya va deixar de tenir exèrcit propi. Fins el sometent, que ara veiem tan exalçat i festejat, fou suprimit. Les escoles militars de Barcelona, on tants homes d’armes catalans s’havien format, foren tancades. És un fet que des d’aleshores no s’han tornat a obrir.

No solament Catalunya va deixar de tenir exèrcit propi, sinó que, de moment, no li fou exigida, per part de l’Estat espanyol, una gran contribució al seu exèrcit. Catalunya havia de fornir les companyies d’infanteria lleugera, anomenada fusellers de muntanya, aquells famosos fusellers que, tenint llur guarnició a la Seu d’Urgell i a Cardona, i vestint el gambeto català, comparteixen amb els mossos d’esquadra, els parrots i els contrabandistes la predilecció de les cançons populars de l’època.

La mancança d’un estament que es dediqui d’una manera permanent, de generació en generació, a l’exercici de les armes, desentrena un poble per a la guerra i acaba per desviar-lo d’aquell exercici. El cas dels pobles qui es troben en aquesta situació és el contrari del cas de Prússia, preparant durant anys i regnats l’exèrcit fort i disciplinat que dugué a la victòria Frederic el Gran, i que els seus successors, fins al darrer kàiser, van voler convertir en l’instrument perfet i providencial que havia de donar a Germania la supremacia mundial.

En els casos com el d’Alemanya, l’òrgan fa la funció i, perquè existeix l’estament bel·licós, el poble que l’aguanta acaba infiltrant-se del seu esperit, i la guerra acaba esdevenint una necessitat nacional.

Les dues primeres causes que acabem de donar com a afeblidores de l’esperit bel·licós de determinats pobles ―la civilització i la mancança d’estament i organització militars―, compenetrant-se, n’originen una altra: la dificultat de revolta.

Les grans conquestes científiques, aplicades a la destrucció bèl·lica, han vingut a fer la guerra infinitament més cara i més difícil que no fou alguns segles ha. Abans, un exèrcit i una revolta eren fàcilment improvisables: ho eren des dels cabdills suprems fins al darrer soldat, passant pels armaments i pels transports. La gran dificultat de comunicacions era per als revoltats un avantatge considerable. A mica allunyats que estiguessin del centre de l’Estat, des que la revolta esclatava fins que la repressió arribava, tenien temps de sublevar tot el país i de preparar la resistència. Així pogueren, per exemple, els sicilians, sacudir, en un tres i no res, la dominació angevina, disposar l’illa a la defensa, i deturar Carles I de Nàpols a l’entorn de Messina fins a l’arribada de Pere el Gran de Catalunya. És també el cas de la revolta de la nostra terra contra el rei Joan II d’Aragó, i el cas d’algunes revoltes sardes contra la dominació catalana.

És indiscutible que amb els mateixos motius de revolta, un mateix poble es revoltarà més o menys ràpidament, segons les facilitats que tingui per revoltar-se. Si posseeix ja una organització militar, i té a mà canons i pólvora i altres estris guerrers, la sublevació esclatarà més fàcilment que si no posseeix ni l’una cosa ni l’altra. Pesarà també molt damunt de la decisió de rebel·lia la probabilitat d’èxit, la qual apareix per a nosaltres com a una altra de les causes que influeixen més poderosament en l’abrandament o en l’apaivagament de l’esperit bel·licós d’un poble. En els casos que havem adduït com a exemple, per no citar-ne d’altres, tots els moviments d’alliberació tenien probabilitats de reeixir. En tenia la sublevació de les Vespres sicilianes per la unanimitat de l’odi als dominadors, per la feblesa relativa de l’exèrcit d’ocupació, per l’allunyament de Carles d’Anjou (distret amb la preparació del gran passatge a Romania), i per la confiança que podien tenir en l’ajut estranger. Tenien probabilitats d’èxit els sards, i la prova és que més d’una vegada la dominació catalana va restar reduïda gairebé a la sola possessió d’Alguer. Les tenia, en fi, Catalunya en la lluita contra Joan II, com les tenia en la lluita contra Felip IV i contra Felip V; com no les tenia, i per això probablement no es va sublevar, en les seves topades amb Ferran el Catòlic.

L’esperit bel·licós, posat que hagi decaigut en un poble, pot refer-s’hi? Ens sembla que la resposta afirmativa convé perfectament a aquesta pregunta. Però, ens sembla també que, en general, no s’hi refarà totalment per propi impuls, sinó perquè les circumstàncies l’hi obliguin; més d’un cop, perquè el poble dominador no deixi al poble caigut cap altre camí de subsistència sinó la revolta. Molts pobles caiguts no sentirien la necessitat de redreçar-se, si el poble vencedor no abusés de llur caiguda. Amb un tracte despòtic i soberg els exaspera i els esperona a la rebel·lió. D’aquesta forma aquells que tenen més interès a endormiscar l’esperit bel·licós dels sotmesos són precisament els autors del seu reviscolament. Si el poble hegemònic s’hagués mostrat tolerant, el poble sotmès hauria acceptat la seva submissió. La història ens parla de moltes revoltes que tenen per principal origen la insensatesa provocativa dels opressors. El cas precitat de les Vespres sicilianes contra els Anjou, el de Suïssa contra els alemanys, el dels Països Baixos contra Espanya i tants i tants altres, en poden ésser exemples. Quant a Catalunya, és també el cas de la guerra contra Felip IV. Si el comte d’Olivares no hagués exasperat deliberadament els catalans, els catalans no s’haurien alçat en armes. I aquesta idea del desvetllament de l’esperit bel·licós o, més exactament, en aquell cas, de l’endegament de l’esperit bel·licós per camins de solidaritat i de defensa pàtries, és molt ben expressada per Mel·lo en el discurs que posa en llavis del comte d’Onyate, llavors que es debatia a Madrid la política a seguir davant l’estat sediciós de Catalunya. Diu així:

«Si de otros tiempos advertimos en los progresos de esta gente, todo nos informa de su valor y dureza; calidades que piden las armas. En los tiempos modernos amaron la paz como la deben amar todos los hombres a quien gobierna la razón: saboreáronse de la serenidad, y olvidados de las primeras glorias, empleaban todo su ongullo en las pendencias civiles, divididos en bandos y facciones, no habían perdido el valor, aunque lo habian estragado en efectos inútiles. Herido el pedernal vomita fuego, y no herido lo disimula; empero en las mismas entrañas le deposita: la ocasión suele ser siempre instrumento de la naturaleza. Juzgad ahora, señores, si conviene volver a despertar esta dura nación, y amaestrarla en el uso de la guerra en que fué excelente. Carlos, nuestro invicto señor, juzgándolo así con los holandeses, puso tan grande estudio en hacerles olvidar de las armas como en inclinar los españoles a su ejercicio; dándoles gran enseñanza a los príncipes de que hay gentes que sirven más a su señor con lo que ignoran que con lo que ejercitan.» *

En el cas que comentem, de la revolta d’un poble sotmès davant els afronts del poble dominador, s’esdevé sovint un fenomen curiós. Havent perdut la llibertat i havent-se acostumat més o menys a la tirania, certs pobles poden semblar pacients i fins avilits. Aquest semblant de feblesa i d’ajupiment enganya l’opressor, el qual els creu aptes per rebre tota mena d’atacs. Veu que callen i s’inclinen, i dóna cada vegada un pas més en el camí de l’agressió; fins arribar així als afronts màxims a la vida, a l’honor i al patrimoni, a aquells que, ferint la carn i els ossos del poble caigut («os ejus et carnem»), i exigint també la màxima i més immediata vindicta, li lleven tota forma de temor o de respecte, i el redrecen desesperadament. Hi ha pobles que sense això no es revoltarien. I observem que, quan la llegenda s’empara del procés de les revoltes, és sovint un afront fet a la carn de la nostra carn el que abranda el clam i la lluita contra els tirans. És Lucrècia, violada pel fill de Tarquini el Superb; és el fill de Guillem Tell, exposat al cop de ballesta llançat pel seu pare; és una dona palermitana injuriada per un ribald francès. Un ultratge resum, en la llegenda, tots els ultratges que trobem espargits en la història. En els preliminars de la guerra de Separació trobem també els esmentats atacs a la vida, a l’honor i a la propietat. La llegenda no els ha elevat a la categoria de símbols, però han romàs, acusadors, en els documents dels nostres arxius.⁴

Una altra reflexió posa Mel·lo en llavis del comte d’Onyate, on és palesat un altre element exterior contribuint d’una manera poderosa al desvetllament de l’esperit bel·licós d’un poble. Parlant de la possibilitat que els catalans, desesperats, si s’intenta castigar-los, no girin els ulls envers França, diu:

«Véolos vecinos y deudos de nuestros mayores enemigos, y sin perturbarme del temor o el odio, voy a temer un gran suceso, harto más lamentable a la experiencia que al discurso. ¡Oh! No hagamos de suerte que nuestro enojo les descubra algún camino que su osadía no ha pensado. Costumbre es de los afligidos abrasar cualquier medio que los excusa de la calamidad presente, aunque los lleve a otros nuevos daños: el esclavo oprimido del látigo se despeña por la ventana; no mira que es mayor riesgo el precipicio que el azote; solo atiende a escapar se de las coléricas manos del señor. ¿Qué seguridad tenemos, pregunto, de que estos hombres, amenazados de su Rey no se arrojen en rebeldía hasta caerse a los pies de su mayor émulo?»⁵

És a dir: l’esperança i la possibilitat de l’auxili estranger (i no cal dir la seguretat) atien el poble oprimit a sacudir el seu jou, i li donen una força i una confiança que, altrament, no tindria. És rar, en els temps moderns, el cas d’un poble subjugat que es revolti, sense que en la seva revolta intervingui alguna potència estrangera, enemiga del poble opressor; i és més rar encara el cas d’un poble subjugat que, sense l’ajut estranger, triomfi completament en la seva lluita per la llibertat. Per això una de les pitjors coses que poden esdevenir a una nació caiguda que vol redreçar-se, és que, per una causa o per una altra, l’Estat dominador no tingui enemics.

Ja podem girar i regirar els fulls de la Història, que trobarem ben poques excepcions a les afirmacions precedents. Els txecs, rebel·lant-se contra Àustria, ofereixen la corona a l’elector palatí Frederic V, sostingut per França i Anglaterra. Aquestes mateixes nacions encoratgen i ajuden els Països Baixos i Portugal en llurs sublevacions contra Espanya. Nàpols rep també l’ajut francès quan s’insurrecciona contra el jou espanyol en temps de Felip IV. Ucraïna, en els seus intents per plantar cara a Rússia, és estimulada per Carles XII de Suècia. França i Espanya afavoreixen la independència dels Estats Units. Rússia protegeix els pobles balcànics en llurs moviments nacionalistes contra Turquia. L’Amèrica espanyola és secundada en la guerra de la Independència per França, Anglaterra, els Estats Units i el Brasil. Itàlia pot assolir la seva unitat i la seva llibertat mercès a la protecció de la França. Cuba, Puerto Rico i les Filipines són sostingudes contra Espanya pels Estats Units. La darrera guerra general europea, en fi, deslliura una sèrie de pobles oprimits, la llibertat dels quals entrava dins l’òrbita dels interessos aliats. I pobles heroics com Polònia, que havien fracassat sempre en les revoltes quan cap potència estrangera els sostenia, van poder triomfar d’enemics formidables, per la simple raó que llurs opressors eren també els enemics d’altres formidables potències.

Quant a Catalunya, si esguardem la història de les seves revoltes, veurem també que hi intervenen, ajudant-la, pobles estrangers. En la revolta contra Joan II és, a la primeria, Castella, i, més endavant, França. Llavors de la revolta contra Felip IV, la confiança en l’ajut francès encoratja Claris en les seves decisions, i Catalunya és sostinguda per França durant els dotze anys de lluita. En la guerra contra Felip V, el pacte de Gènova era per als catalans una garantia de protecció per part d’Anglaterra, i el reconeixement de l’arxiduc Carles com a sobirà una fermança de sosteniment per part d’Àustria i dels seus aliats.

Una darrera observació per finir aquests comentaris, forçosament incomplets.

De la mateixa manera que hi ha pobles que, donant la impressió de pobles pacients i soferts, sorprenen llurs tirans amb una inesperada revolució, hi ha pobles que desorienten en sentit contrari. Hi ha pobles formats per individus cerca-raons i bravatejadors que semblen incapaços d’acceptar submisament cap greuge, i que, en realitat, són incapaços de cap acció defensiva de caràcter col·lectiu. Cal no confondre l’esperit bel·licós amb l’esperit renyinós o qüestioner. Molt sovint els pobles dotats d’aquest esperit no són sinó pobles poc aptes per a la guerra. Les gents del Migdia de França, a les quals al·ludíem en començar aquest article, pertanyen més aviat al segon grup de pobles que al primer. Individualment un pescador bretó és molt més pacífic que un pescador marsellès, posem per cas. Amb tot, en la guerra, aquell és superior a aquest. A Espanya no són pas els murcians, homes del cop de coltell sempre a punt, els soldats més braus en la guerra, ni ciutadans els més independents en la pau: la forma de subjecció col·lectiva que és el caciquisme ha assolit maneres perfectes en les terres de Múrcia.

A quin d’aquells dos grups pertany el poble català? O és que no en pertany a cap? En quin concepte ens tenen els altres pobles? L’anomenada de bel·licosos i independents que tinguérem en els temps medievals i en els segles XVI i XVII, s’ha esborrat en els segles posteriors?

En un altre article intentarem parlar d’aquestes qüestions.

¹DESCLOT, Bernat: Crònica, Barcelona, 1885. Pàg, 187.

²MEL·LO, Francisco Manuel: Historia de los movimientos, separación y guerra de Cataluña. Madrid, 1912. Pàg , 34.

³Lib. I, cap. I.

⁴Mel·lo: Op, cit., pàg. 89.

⁵Vegeu, per exemple: SAGARRA, FERRAN DE: Assassinat de Don Antoni de Fluvià i de Torrelles, i homicidis, robatoris i saqueig del castell i terme de Palautordera. «Miscel·lània Prat de la Riba», vol. I, pàg 307

⁶Mel·lo, op. Cit., pàg. 88.