Els enginyers esperen la seva hora

Mentre sou al Ruhr, a tot arreu i a tot hora sentiu la presència de l’exèrcit francès. Ara és un sentinella que no us deixa passar per un carreró; més tard és un general que deambula cerimoniosament acompanyat dels seus ajudants i seguit d’una escorta armada. Les ametralladores blindades circulen amb tanta abundor com els autotaxis, i els «tanks» esdevenen vehicles de ciutat. A Essen i a les carreteres de la conca del Ruhr hom gaudeix avui del mateix espectacle que a Amiens i a les carreteres de la conca del Somme durant l’estiu de 1916.

Si hom no tingués bona memòria, hom acabaria per oblidar que tots aquests soldats i generals, tants «tanks» i tantes ametralladores no són ―des del punt de vista francès― res més que l’acompanyament d’una comissió, invisible i present, d’enginyers civils. El general Degoutte no és altra cosa que el gendarme de M. Coste, i els cinquanta mil soldats del general Degoutte són, senzillament i exclusiva, la guarda de «corps» dels cinquanta enginyers de M. Coste.

Què han fet, què fan, què pensen fer aquests cinquanta enginyers? Si ho pregunteu als alemanys, us contestaran que la missió dels enginyers francesos s’ha limitat fins ara a restablir el corrent elèctric de l’Hotel Kaiserhof, deixat a les fosques pels obrers de la fàbrica d’electricitat, i reparar els aparells de calefacció del mateix Kaiserhof, fets malbé pel personal de l’hotel. Però, com que sempre és bo sentir l’opinió de la part contrària, hem procurat saber ço que tenien per dir els propis enginyers francesos sobre el caràcter i l’esdevenidor de llur missió. Cridat a París per uns quants dies el cap de la missió M. Coste, hem recollit les manifestacions d’un dels seus col·laboradors més íntims, M. Francen.

Els enginyers francesos viuen a l’Hotel Kaiserhof, servits per soldats francesos. De dia treballen a les oficines del «Kohlensyndicat». De nit no s’arrisquen encara a sortir per la ciutat i romanen a l’Hotel. En havent sopat els soldats, blau horitzó, van i vénen pel «hall» del Kaiserhof servint el cafè i els licors, i els enginyers arrangen partides d’escacs, de poker o d’écarté. Mentre els seus companys es dediquen a aquests exercicis profans, M. Francen ens parla de coses serioses.

―Què fem? Per ara, francament, no gran cosa. La culpa no és nostra. Nosaltres fórem enviats a la conca del Ruhr amb una missió el compliment de la qual era senzillíssim, si de Berlín no hagués vingut l’ordre estúpida de la resistència passiva. El nostre parer havia de limitar-se a controlar la producció de les mines de carbó i de certes fàbriques de productes químics i metal·lúrgics, amb el fi d’assegurar el compliment íntegre i puntual de certes estipulacions del tractat de Versalles. Si de la part dels alemanys no haguéssim trobat resistència, la vida econòmica de la conca del Ruhr seguiria sense la més petita pertorbació. Una cinquantena d’enginyers no poden constituir una gran nosa…

―No; la nosa són més aviat els militars…

―Certament. I dels alemanys és la culpa que aquesta nosa esdevingui cada dia més sensible. No puc donar-li dades d’orde militar amb cap garantia de certitud, però el nombre de tropes que hi ha avui al Ruhr deu ésser tres vegades més elevat que en començar l’ocupació. Vinguts únicament per a garantir la nostra seguretat, els militars s’han hagut de convertir en executors dels nostres designis.

―I aquests designis són?

―Malgrat de tot, mantenir el caràcter econòmic essencial de la nostra missió i reduir la intervenció de les forces militars a ço que sigui estrictament indispensable. Fem, i continuarem fent, tots els esforços possibles per a evitar que la nostra presència doni lloc a un conflicte entre l’exèrcit i el poble, i amb el fi d’evitar els conflictes comencem per evitar el contacte. Seguint aquest principi ens abstenim de fer cap mena de demostració militar a les mines ni a les fàbriques. Després de l’ordre del Comissari alemany prohibint a les mines que continuessin lliurant-nos carbó a títol de reparacions, nosaltres teníem perfecte dret a incautar-nos del carbó que hi ha a les mines servint-nos de la força militar. No res menys ens hem estat de fer-ho a fi de no fer sentir als obrers d’una manera directa la pressió de la força. Ens hem limitat a incautar-nos dels trens de carbó que hem trobat a les estacions, com a mesura immediata. Com a mesura definitiva hem encerclat la conca del Ruhr. I ara esperem.

―Una espera llarga?

―Pregunta impossible de contestar amb certesa, car la duració de la resistència alemanya depèn, per ara, de factors econòmics i de factors psicològics, i l’apreciació exacta d’aquests darrers és impracticable. Coincidirà l’esgotament moral d’Alemanya amb l’acabament de les forces materials de resistència? Comprendran els alemanys la inutilitat de la resistència abans que la capitulació esdevingui una necessitat inajornable? Ningú pot tenir la pretensió de conèixer aquests secrets. Però entengui’s bé ―i en aquest moment el nostre interlocutor dóna a les seves paraules més energia, més decisió que en cap altre moment de la conversa― que des del nostre punt de vista aquest és l’únic, absolutament l’únic, element d’incertitud de la situació. No sabem «quan», però sabem perfectament «com» passaran les coses. Les fàbriques treballen, les mines també. Encara que les extraccions de carbó s’hagin portat al mínimum compatible amb una explotació racional, són sempre superiors a la xifra que Alemanya ha de satisfer a títol de reparacions. Les existències s’acumulen, car d’ara endavant és impossible que de la conca del Ruhr en surti una tona de carbó ―ni de res― sense el nostre consentiment. Un dia o altre caldrà disposar d’aquestes existències. I aquell dia els efectes de les mesures que ara havem pres es faran sentir inevitablement i ―em permeto afegir― implacablement.

L’endemà d’haver escoltat aquestes declaracions terminants vàrem retornar a Berlín, deixant Essen i la conca del Ruhr en estat de guerra, talment com les vàrem trobar en arribar. Quina pau pot sortir, quina pau sortirà d’aquesta nova guerra? Les conclusions de la nostra enquesta tractaran d’ésser una resposta a aquesta pregunta.

Berlín, març de 1923.