De la nova guerra a la nova pau II

De la nova guerra a la nova pau II

Publicat a La Veu de Catalunya el 4 d’abril de 1923.

Les coses avui estan així: que no pot parlar-se dels afers més greus i essencials de la política internacional sense tenir en compte una força imprecisa i formidable ensems, difícil de definir, però impossible d’eliminar o d’ignorar. «Opinió del món», res de menys, s’anomena aquesta força. No hi ha ningú que no en parli, o almenys que no n’hagi sentit a parlar. No hi ha cap home d’Estat que en menyspreï la importància. Quin to de tristesa profunda no tingué el discurs del Dr. Cuno al Reichstag en parlar de la soledat d’Alemanya, en reconèixer que en aquesta hora de crisi no sentia Alemanya al seu voltant l’escalfor de l’opinió del món?

Per entendre’ns i saber ço que hom vol dir en parlar d’opinió del món, convé, però, tractar de fixar, dintre de la mesura del possible, aquesta noció flotant. L’opinió del món, difícil de mesurar per la senzilla aplicació de la llei de majories, és més aviat una qüestió de qualitat i oportunitat de certs corrents i sentiments col·lectius, la força i l’eficàcia dels quals es multiplica per virtut, precisament, de la qualitat i de l’oportunitat llur. Prenent, per a fins d’exemplificació, el cas més gruixut i recent, podem dir que l’opinió del món és ço que Alemanya no tingué al seu constat durant la guerra gran. Els conservadors suecs, els republicans irlandesos, els suïssos alemanys, En Giolitti i el rei Constantí de Grècia, els socialistes anglesos, el Raisuni, els militars espanyols i La Gaceta de Cataluña, prou ho eren de germanòfils. Però ningú no podia pretendre que aquests elements heterogenis ―alguns molt respectables, altre menys o gens― representessin l’opinió del món. No. L’opinió del món estava amb els aliats, que van guanyar la guerra. (Altrament no es comprèn, per mica que s’hi pensi, que l’opinió del món pugui resultar vençuda.)

 

Doncs bé. Alemanya, malgrat les queixes injustificades del canceller Cuno, té avui al seu costat l’opinió del món. Que ningú no en dubti. Ni per a una ocupació prolongada de la conca del Ruhr, ni per a qualsevol pla d’annexió o d’intervenció a les terres del Rin que vagi més enllà del desarmament previst pel Tractat de Versalles, França no pot comptar amb el nombre de simpaties i assentiments que es reuniren al volt seu durant la guerra. Escarmentat per l’experiència dels anys darrers, el món no vol ―segons la clara fórmula, una mica primària, de Lloyd George― la creació d’una nova Alsàcia-Lorena. No la vol el món ―ni és segur, tampoc, que França la vulgui.

Però el fet greu d’avui, més que les ambicions possibles de França, és l’actitud d’Alemanya, determinada únicament per la suposició (que sense voler ficar-nos a escatir segones intencions suposem sincera) que els projectes annexionistes de França són certs. És aquesta la convicció general dels alemanys, i enlloc és tan ferma i viva com entre la gent mateixa de la conca del Ruhr. Ningú no creu, de Duisburg a Dortmund, de Buer a Werden, que no estigui defensant un tros de terra alemanya contra la dominació francesa. Ningú no creu que els francesos hagin vingut al Ruhr cercant-hi la solució del problema de les reparacions. Davant nostre veiem encara el vell minaire, convertit en cap del Sindicat i en un dels directors del moviment de resistència passiva, brandant un paquet de documents amb la mateixa energia que si fossin un picot, i dient-nos:

―Les reparacions? El carbó? Rigui-se’n. El carbó que Alemanya va deixar de lliurar representa el 4’7 per cent del total convingut amb la Comissió de Reparacions. El quatre i set dècimes per cent! I amb aquest pretext ridícul França tramet cent mil homes al Ruhr.

Aquest minaire ens deia ço que altres cent persones ja ens havien dit. Però si el nostre minaire té raó, si el mancament d’Alemanya en els lliuraments de carbó no és sinó un pretext, el fet que França l’hagi invocat és una prova que el necessitava. I si el pretext és ridícul i, malgrat tot, França se n’ha servit, cal suposar que ha sigut perquè no en tenia un altre de millor. França ―aquest és el punt de vista alemany― volia anar al Ruhr de totes passades i necessitava un pretext. Ha agafat el primer que ha trobat. França, amb la capa de l’ocupació, està fent contra Alemanya una guerra de conquesta i Alemanya no té més remei que defensar-se.

Deixem de banda si Alemanya podia lliurar puntualment la totalitat del carbó convingut i deixar així a França ―de moment, almenys― sense pretext. Avui això tant se val, car Déu ens guard d’un ja està fet. Avui l’única cosa interessant per a Alemanya és saber si per a salvar les terres del Rin de la dominació francesa i la conca del Ruhr d’una ocupació indefinida ―admetem la tesi alemanya com a certa per a fins d’argumentació― els mètodes actuals són els millors. I aquesta pregunta, després d’haver vist les coses de prop, no és possible contestar-la afirmativament.

 

El problema del Ruhr està avui plantejat, contra ço que molta gent es pensa, en termes senzillíssims. França ocupa el país militarment i no pot explotar-lo econòmicament, però ha pogut isolar-lo de la resta del món i pot mantenir-lo en aquesta situació indefinidament. A la curta o a la llarga, aquesta comandita d’una empresa en bancarrota ―car la conca del Ruhr, isolada del món, i privada d’exportar, és una empresa en bancarrota― s’haurà d’acabar. I a la mateixa hora s’haurà acabat la resistència passiva. S’haurà acabat la guerra i començaran les negociacions de pau.

Si Alemanya, però, tingués entre els seus homes de govern un home d’Estat com Rathenau, aquesta hora no l’esperaria. Trauria com més aviat millor el problema del camp de batalla i el portaria a la taula de conferències. No posaria condicions prèvies ―no en posa qui vol― ni esperaria que prenguessin la iniciativa Anglaterra o els Estats Units. La prendria ella. I després de salvar amb el concurs de l’opinió del món les terres del Rin i la conca del Ruhr contra tota mena de possibles males intencions franceses, emprendria amb afany i delit d’acabar aviat el pagament de les reparacions, que és el nom que, de cinc anys ençà, es dóna a les indemnitzacions de guerra. La pau d’Europa hi guanyaria i Alemanya no hi perdria pas més de ço que de totes maneres ha de perdre.

 

Berlín, març de 1923.