La dona de l’òmnibus

¿Ho haveu remarcat?…. En els òmnibus frèvols y trontollejadors de la pintoresca Companyía que s’anomena «La Catalana», hi va sempre, dreta a una de les plataformes, un cistell als peus, una agulla de falsa pedrería resplandenta al pentinat gegantí, el senyent copiós apoyat a la berana del cotxe, una dòna, grassa, frescassa, fardassa, que dona conversa als empleats…

Jo sostinch que aquesta dòna és sempre la mateixa. Jo sostinch que és una dòna-símbol.

Les lletres del òmnibus diuen: «La Catalana»… ―Un pensa: «Barcelona»…― No és tant com això: però és «una» Catalunya, és «una» Barcelona, aquesta Dòna Única, que no cessa d’anar, impertorbable, triomfalment dreta a la plataforma del rippert. És «una» Catalunya, «una» Barcelona, ―¡les nostres Enemigues!

És ella, l’«aixerida», la «que no té llana al clatell», la que «no’s posa cap pedra al fetge!… ―És ella la democràtica, la que no està pel «senyoriu», la del «parlar gras», la «molt de la broma», la qui les «canta clares!»… És ella la que ha donat tò y fisonomía al modern català de carrer; la qui ha establert la norma de les nostres costums; y ens vol tenir esclaus d’aquell tò y d’aquesta norma y fà crudel burla y inutilisa prompte les nostres temptatives de reforma o d’apartament. És ella la hostil a la cultura, l’avara, la qui s’avé a que «el negre la destorbi de llegir», ab tal que «les qüentes» síen clares… És ella la que decideix encara les nostres derrotes o’ls nostres èxits, desde’l d’una obra teatral fins al d’unes eleccions. És ella la que ha entorpit el nostre pàs, y ha oposat a la nostra civilitat el seu «tant-se-m’en-dona»; la que ha escarnit tot l’esforç nostre; la que’ns ha cridat «mosquits!» a qualsevol temptativa de delicadesa en el vestit o habituts, y a qualsevol temptativa d’ideal ens ha perseguit ab els mals mots de son argot de s s s xiulantes y arrossegantes: ―«Catalaniztas!»… «Mudarniztas!»… «Zebas!»… ―És ella la Gran Nosa, la Gran Resistencia, la fossa comuna dels nostres benvolers…

Cal acabar ab ella. Cal assessinarla.

Cal, sobre tot, que cadascú de nosaltres la mati als dintres d’ell mateix ―perque també als nostres dintres de catalans, de barcelonins, viu la dòna única, la grossa, la frescassa, la fardassa, dels ripperts frèvols y trontolladors.

*Signat com Xenius.