En Pere Coromines, noucentista

Aquest arbitrador admirable, al qui devem l’ideal troballa de la «Exposició de la raça llatina», ¿cóm és fet?… ―A primera vista, no és gaire fàcil endevinarho, cóm és fet…

Lector: tú ―fem una suposició― ets amich de temps den Pere Coromines. Després d’haverne estat força amich ―continuem suposant― has passat un any, dos, lluny de Barcelona. Durant aquet temps no us hèu escrit, ni tan sols ―lliberats de certes rutines― us heu enviat «expressions», per tercera persona… Un dia, regresses a ta ciutat. És un capvespre d’hivern, y tú, ab certs agredolços regustos mneumònichs, te deixes caure al carrer de Fernando. Quan menys t’ho pensaves, ¡pam! Te creues ab en Pere Coromines, que surt de Ca la Vila… Ell, tot saludante, anava a passar de llarch. Tú’l detures: ―¿Home, què tal?… ¡Quant temps!― Respon en Coromines: Bé, ¿y vos? ―Molt bé, home, molt bé! ¡Caram, home… quant temps, quantes coses!… Y que això … y que allò… ―Torna en Coromines, lacónich: Dispensèume: tinch un xich tart… ―Hauríem de xerrar una estona… ¿Ahont se us pot veure? ―Enlloch: estich molt enfeinat… Tú, lector, ja te n’havies oblidat un xich, de cóm és fet en Pere Coromines. Y aquet parlar duríssim te sobta com un cop de puny sense motiu. Sorprès, dolorit, alces els ulls. Allavores, trobes abocats sobre teu uns altres ulls, els bons ulls de sempre, els ulls amicals, plens de llum y d’amor, ara àdhuc humitejats de tendresa… Y fins a n’aquet moment no repares que dues mans estrenyen les teves mans, fort, fort, sense deixarles, com si’t volguessin entregar, en l’estreta, tota la vida… Abans, donchs, de deixar que en Pere Coromines vagi a la seva, li dones una abraçada ―bruscament. Y ell te la torna ―bruscament…

Aixís és el destí d’aquest home, dir y fer coses dures, però darrera de les quals viu tot el foch d’una abraçada. El cor ardent puja a la boca, baixa a les mans, en els mots y actes més asprement materialistes. Devegades, hostils y tot: ―cops de puny… Quan en Pere Coromines escriu, sovint ne dona, de cops de puny… Vegeu en aquest article hermosíssim, a La Veu, en que s’ha iniciat el pensament de la Exposició de raça llatina: ―«Una fira sense sentit…» «Un paper ridícol…» En altra part seran números, columnes tancades y impàvides d’estadística… Però sempre, al dintre, el meravellós incendi espiritual… Flames d’ideologia, darrera’ls gestes pràctichs; flames d’ensomni, darrera’ls guarismes; flames de amor, darrera la paraula crudel…

El nostre Noucents, y les coses que en el nostre Noucents passen y han de passar, han fet un temps a la bona mida d’aquest home. ―Abans del Noucents, potser no hauria trobat son camí. Aixís un jorn, feya ideologia ab paraules y actes ideològichs; l’altre jorn, tornat economista, parlava ab mots materialistes de materialistes interessos… Ni això nin allò esqueyen a la manera com ell és fet. Ell és fet de manera que la ideologia se li ha de vestir de materialitat, y la materialitat escalfa ab ideologia… ―Y com aquesta cosa no li ha estat possible sinó del Noucents cap ensà; y com ademés tot és en ell exemple enèrgich de la moderna Enginyeria de la Vida, que’n diem arbitrarisme, en Pere Coromines és un noucentista de solemnitat.

XENIUS