Josep Pla. L’humor

Per a nosaltres, tota crítica del complex Josep Pla pot partir d’una afirmació tan simple, rotunda i literal com aquesta: és un gran temperament nat d’escriptor. Volem dir, que escriure pot ésser en ell el principi i el fi, el seu goig i la seva temptació; per on moltes vegades —massa vegades—, ennuegat en la delícia d’idees i àdhuc de sentiments fets que en la paraula li arriben, li abandona la seva responsabilitat. Per un mot bell, maliciós o sensible, Josep Pla es vendria l’ànima o l’escrit al diable. Un altre cas de temperament nat podria semblar d’antuvi anàleg: el de l’Esclasans. Tots dos, en efecte, creuen sovint que les idees els bullen, quan només els bullen els mots. Però hi ha en Josep Pla una complicitat, sorneguera i tàcita, de la consciència, un cinisme, en suma, allí on en l’Esclasans és tot il·lusió apassionada. El premi d’aquesta, podem posar-hi les mans al foc, seran, són ja molt sovint, les idees, genuïnes i armades; el seu doble joc, en canvi, pot dur Josep Pla —el veiem adesiara ja entrar-hi, però encara retrocedir-ne— al cul-de-sac de Francesc Pujols: trobar-se amb la paraula endiablada i prodigiosa, però sola i irresponsable, entre les mans.

Però això és lluny: el temperament de Josep Pla té encara en la seva abundor jovençana, en la seva agilitat pintoresca, en les seves vel·leïtats líriques, unes reserves de seducció que el fan més perillós per als seus lectors que per a ell mateix. No capim, doncs, com algun crític de principis ha pogut respondre a les provocacions de Josep Pla a aquests principis, destacant batallons de silenci. És potser la sagrada por a l’altre aspecte de Josep Pla, l’humorista?

En tot cas, el camp sempre restarà d’aquest: a la nostra lògica, als nostres principis, ell oposarà la realitat viva del seu temperament, de la seva qualitat especial, del seu món personal, que és el nostre mateix, però desfet, i recompost amb tot el sistema de valors canviat, allò que era gran esdevingut petit, allò que era petit tornat aclaparadorament gran. Per contrast amb l’infinit, com volia Coleridge? Entenem-nos: si, doncs, l’infinit pot ésser també la irradiació d’un mot, o uns àcids a l’estómac, o l’eufòria d’un article ben cobrat. Humorisme és fronterer, ací, d’snobisme; però aquest és un fred, interessat, monòton joc mecànic: i en l’humorisme pròpiament humoral, el de literal tradició benjonsoniana, hi ha sempre alguna cosa de generosa aventura, d’imprevist ben esperat i ben fruït, d’utilització de la lògica a partir de certs postulats, utilització sense exclusivisme, molt liberal, perquè en el fons és escèptica i, sobretot, prescindible: ell s’està segur, a l’altra banda dels seus absurds postulats, que ha presentat com axiomes, mentre nosaltres, part d’ençà, combatríem, segons totes les regles, contra ombres absents.

Una mena tal d’humor disputa, en Josep Pla, la responsabilitat al daimon de la paraula; però es parteixen la presa per acord més sovint que per lluita. Això, naturalment, augmenta la destrucció “in anima vili”. Rarament l’humor passa sense destrucció. Però, per a millor comprendre el nostre Josep Pla, al·ludirem a un cas de tot en tot oposat: l’humor, paradoxalment constructiu, de Chesterton. Els seus postulats —permeti-se’ns, per a comoditat del raonament, d’usar encara el mot— són els articles del credo catòlic: ells el situen en el centre de la unitat del món i de l’home. El joc humorístic en rigor només existeix si es mira des d’un punt de l’esfera ignorant el centre; tot aleshores és sol, desagafat, flotadís: la paradoxa consisteix a mostrar-nos que, entre dos punts donats hi ha, almenys, una relació en tant que units al mateix centre. Tal judici nostre tenia només una aplicació esporàdica; ell li torna, de sobte, una adaptabilitat sistemàtica; les dues coses fa un moment més distants, esdevenen simultànies, pròximes, cobertes per l’exigència d’una mateixa conclusió: quan crèiem poder-ne prendre, i encara si ens venia bé, una de sola, hem d’emportar-nos-les ambdues o deixar-les totes dues i, per torna, riure de la nostra pròpia confusió.

En canvi, en el cas de Josep Pla, el que essencialment manca és la unitat; i això, pel que d’ell és característic, que és d’haver posat el centre del seu humor, no en la intel·ligència, sinó en el sentiment. La intel·ligència, si de cas, hi juga el paper d’instruir, de dirigir, d’aclarir aquest sentiment, elevant-lo a la categoria més saborosa de sensibilitat. Fa temps, anomenàrem Josep Pla un diletant dels instints; la fórmula fou considerada per alguns prou feliç per a sentir-nos, encara, en deute d’una explicació. Les semblances trobades entre Josep Pla i Paul Morand, per exemple, no deixen d’ésser justes, perquè són només a la superfície, però ja no en la tendència; hi ha, en Morand, una inquieta recerca de la unitat, com en tants altres esperits d’avui; ara, una recerca no cap al centre, sinó entorn de l’esfera: la seva unitat és la terra, “res més que la terra”, i sobre ella la humanitat virolada. Josep Pla, al contrari, fuig de la unitat per egoisme del seu plaer, que és tot en la distensió del pas d’unes sensacions precises i rares a un sentiment ample, vague i benestant, on es comuniquen i fonen. Això sol, també, ja el situa a l’altra banda de món dels russos —per bé que alguna vegada els plagiï. Per a preservar la seva irresponsabilitat ha d’ésser gratuït: quan un rus, o paga amb pietat o s’ho cobra amb sadisme. Josep Pla és, en suma, no el recercador, sinó —oh dolça Mediterrània!— el degustador dels sentiments que li són servits; com ha “llegit tots els llibres”, a més, prefereix productes directes en plena força de la naixença i de la natura. Els vol, ho direm per l’aplicació d’una frase d’ell mateix, “barrejats i manicomials”, seguint cadascun llur òrbita, però no és un ordre tan rigorós que no pugui produir-se un xoc i canviar de sobte tot el sistema. El seu amor del risc és aquest: el risc de l’espectador, unes llagrimetes o una rialla. Per això han estat una mina per a l’humorisme de Josep Pla, fins ara, les dispeses, les redaccions, els congressos internacionals, les Rambles i els ports, les ciutats italianes i els centres de turisme. Obtingut de tots els extrems un gust, la demostració indirecta que resta, és que tot és relatiu; llevat també, després, el gust de contar-ho, i de fer-ho acabar en no-res.

Hem dit “tots els extrems” pensant en Gide. No sabem si ja ha estat fet remarcar, hi ha en Josep Pla, en efecte, un cert gidisme; ara, cuitem a dir-ho, un gidisme fallit des de l’arrel mateixa de la intenció fins a la disposició dels mitjans: des de l’actitud fins a l’estil. Però els elogis que Josep Pla ha fet d’aquell gran escriptor, ens fan l’efecte de trair una íntima ambició d’assemblar-s’hi. Alguna cosa trobaríem en ell de la “disponibilitat perenne” de Gide, de l’immoralisme que el fa imparcial, de la voluptat, més encara que de “sentir-se viure” —com diu Rivière—, de saber com es pot viure, d’assajar-se; però Josep Pla en divergeix tot d’una, incapaç de la tremenda serietat de Gide, incapaç del seu acarnissament en l’experimentació diabòlica d’ell mateix i dels altres, incapaç de solitud per amor als problemes humans: del pla de la intel·ligència pura, sense una responsabilitat que vagi més enllà del seu propi joc, els problemes són transportats al pla del sentiment, quan no en el del sentimentalisme o quan no en el de les contalles de “table d’hôte”. Parlar d’humor o de literatura amb referència a Gide sonaria com una blasfèmia; en canvi, amb referència a Josep Pla, diríem que duu immediatament a la seva comprensió.

Hem assajat d’anar-hi per línies abstractes: precisarem l’assaig per mitjans més concrets.

Signat Jordi March

Veure el següent article de la sèrie