L’estudiant de Ca’n Tona

L’estudiant de Ca’n Tona

Publicat a Joventut el 29 de maig de 1902.

Setze anys devia tenir en Cinto quan trencá’l viarany que seguia per’anar al Seminari, de Folgarolas estant. Quatre’n feya que la seva bona y santa mare li amania cada matí la fiambrera ―qu’ell duya á la esquena penjada ab el feix de llibres― y l’aconduhia ab l’afecte qu’es de suposar en una mare de montanya. Fins allavors potser pochs el coneixian á n’el noy d’en Pep de Torrents, descomptantne’ls companys y gent del poble ahont nasqué. Si bé es cert que ja somniava y’s sentia vibrar son ánima de poeta, els fruyts de son aprenentatje de copler se li quedavan la majoria en el mateix cervell, y’ls pochs que n’eixian no passavan del rotllo de companys de caramellas que’ls aprenian pera corrandejar, en arribant la Pasqua, pels indrets del Nort al llevant de la Plana de Vich.

Donchs al trencar de viarany cambiá de vida: deixà la de familia pera pendre la de llogat, que si bé’l retenia més en obligacions, li deixava més llibertat pera entregarse als encisos de la dolsa poesia… «A casa no’m podian mantenir y no’m tocà més remey qu’anarmen pera mestre á una masia, ahont hi trobí una galán gent.» Fou á Ca’n Tona, una casa de pagès humil, ahont se llogà pera passar á la maynada y al servey. A trench de jorn saltava del llit, y á la tasca; quedantli poch temps pera estudiar la amohinosa filosofía, que moltas vegadas li enterbolí’l celatje pur de sas inspiracions; y ab el paquet de llibres y’l recapte, feya’l camí de Vich travessant els gemats camps de Riudeperas y Colldetenas, entrant pel pont de Gurri, sol, sense formar ab la colla de confrares seus que ab la gatzara que feyan no podian apreciar la font de bellesa y de poesia qu’enclóu aquell indret de Plana, ab el Montseny per una banda y’l Pirineu per l’altra. En Cinto prou la hi sentia, gosanthi de debó y fent llargas reposadas á la Torre de Morgadés, en quina font, y á l’ombra d’un hermós desmay, havia concebut sas primeras intentonas poéticas. Ell havia anat á l’aula de retórica quan hi explicava’l doctor Cortés, condeixeble d’en Milà y Fontanals y ademés devot de sas obras, qu’allavors ja eran admiradas de tot Catalunya; y no cal dir si seria en bé dels deixebles aquell empenyo en mostrárloshi’ls joyells de nostra poesia popular, que per aquells temps recullí en son Romancerillo Catalán el gran mestre. Moltas eran las horas que’ls entretenia ab la lectura d’aquells cants, assadollantse l’ànima d’en Verdaguer ab el perfum delicat, al ensemps que mascle, de la poesia popular, que fou la seva llet y sa obra de consulta y estudi.

L’época fixa en que comensá L’Atlàntida es un xich difícil de trobar. Recorda ell qu’avans d’empendre aytal tasca escrigué una obreta en vers describint L’ayguat de Vich, puig ha tingut gran predilecció pera relatar els efectes del líquit element, y ell diu que considera aquell trevall com l’aprenentatje de son capdal poema. Sía com vulga, es cert que cursava encara filosofia quan el comensá, y’l manuscrit l’acompanyava de Ca’n Tona al Seminari, y las estonas que podia enfilava algún cant, sobre tot al eixir de l’aula, com si, abstret á tota explicació filosófica, hagués escoltat la veu del geni colossal, y encara seguis escoltantla tot anantsen á la casa ahont li escalfavan el dinar, qu’era al carrer de Cardona, entre la plassa de Don Miguel de Clariana y la de Las Garsas. Allí, tancantse ben sol, trevallava molt y ab profit, ja d’esperit sobre’l poema, ja escribint aquellas poesías que li conqueriren las primeras fullas de llorer als Jochs Florals; y quan acabava la tasca del Seminari, altra vegada cap á pagès, camps á través y á posta de sol. Arribava á Ca’n Tona, passava la maynada y cap á la seva cambra, poch espayosa y desmoblada, ab un senzill llit, servintli de taula pera escriure una caixa de posar roba, y per seti, á falta de cadira, un bagul…, y allá sol ab tan bon ambient, mallava son cervell sobre el poema, pujant de pedra en pedra aquell monument grandiós de la literatura catalana. Quan era al bo de sos somnis el sobtava á vegadas aquesta veu: ―Senyor mestre, baixéu qu‘aniréu á talayar las ovellas!― ó’l cridavan per altras feynas que menys s’avenían ab son ideal y que feya de grat per haver sempre pujat trevallador al costat de son bon pare, aixís com poeta á la vora de sa santa mare, una dona que llegia molt y sentía més, possehint tot un capdal de cansons populars qu’heretá en Cinto, qui’l portà després al dipòsit de casa l’Aguiló.

En tant, vingué’l primer diumenge de maig del any 1865, y ab ell el triomf de Verdaguer en la festa dels Jochs Florals. Los Mossos de la Esquadra ressonaren entre aquell estol d’entussiastas, ab els que s’hi trobava’l gran Mistral, y no cal dir cóm fou rebut l’estudiant ab la morada barretina y ab el tresor de sa inspiració portentosa!

De retorn á la feyna escolar trobá una colla d’admiradors: els germans Masferrer y en Jaume Collell, qu’era alashoras el gall de las aulas del Seminari. De l’amistat qu’esclatá arrán d’aquest succés tothóm ne té esment. Vingué la organi- sació del Esbart de Vich, y ab ell las sentadas á la Font del Desmay. Cóm creixia L’Atlàntida ab la escalforeta d’aquell sol de poesía camperola! Quántas cosas me n’havía contadas en Serra y Campdelacreu d’aquella época de felís recordansa!

L’estudiant de Ca’n Tona ja era conegut, y mentres el món literari li teixia la garlanda inesfullable de la gloria, en els exámens de teologia’l suspengué un catedrátich de cor aspre y aixut que no era capás de compendre’l joyell que tenia en un recó de banch de la seva aula; y ell per’xó, ferm en la seva empresa y aymant com era de la soletat, se’n volia anar al turonell ahont hi havia’l cementiri de Vich, y allá, assegut en una pedrassa que jo só prou vista y tocada, de cara al Montseny y al Collsacabra, obria el preuhat manuscrit de L’Atlàntida, trevallanthi fins que’l sobtava l’hora d’anar á estudi. Un jorn, en una d’aquestas escapadas profitosas, perdé’l manuscrit, y no cal dir el neguit qu’aixó li donà, peró la sort feu que un seu condeixeble li trobés, coneixent qu’era d’en Verdaguer no per lo qu’en ell hi havia d’escrit y de pensat, sinó per la dolenta lletra, que de pas sia dit la hi fa mossèn Cinto, costant de debò treuren l’entrellat.

Jo, ex-estudiant gens aprofitat d’aquell célebre Seminari, ahont si no vaig cullirhi la llevor de la ciencia hi trobí l’encant de la poesia, he voltat tota aquella Plana, y, devot afectissim del gran Verdaguer, podéu comptar si vaig arreplegarnhi d’anécdotas! Y cada vegada que per vacacions anava á Sant Hilari, mon poble nadiu, m’aturava á Ca’n Tona, y á l’ombra del faig que hi plantà mossèn Cinto probava de somniarhi tot guaytant el finestró revellit de la que fou cambra seva, y desd’hont responia al mot de poeta ab que’l saludava’l bisbe Jordà, de qui era molt estimat. De Ca’n Tona no se’n mogué pas fins acabada la carrera, peró desde que’l premiaren als Jochs, plegà’l trevall del cos, comprenent que havia d’estar solament pel del cervell.

Vingué l’época d’ordenarse y plegà’l ram, cuydantse de l’ànima, essent ver exemplar entre’ls seus condeixebles. Allavors fou quan conreuhá la poesía mística, de la que n’ha arribat á ésser el príncep en nostres días. Ordenat que fou, el destinaren á Vinyolas d’Orís, extrem ponent de la Plana de Vich. Aquella fou la primera y única parroquia ahont serví, y en ella feu de vicari y de rector. La governavan els dos germans Galcerán, de tanta anomenada. El gran feya la guerra carlina, y al morir en una acció per aquells indrets, hi feu cap el petit, quedant de regent mossèn Cinto. Home d’estudi y d’oració era, com li reconeixian prou els feligresos, puig moltas vegadas els cipayos, intentant escométrel, eran amonestáts pels vehins del poble qu’alegavan las virtuts del seu pastor, y aixó fou la causa de que may se vegés inquietat, enci sant á tothóm ab son tracte afable. Mentres estigué en aquella parroquia L’Atlàntida reposá, ja feta, esperant l’época que devían ovirarla’ls propis y’ls extranys, mostrantla aquests orgullosos.

No varen desmereixe en res sa fesomia y son ánima ab la estada á Vinyolas: poétich com es aquell redós, al bell dessota del antich castell feudal, sigué pera ell bona font d’inspiració pera el conreu de la poesia mística. En l’horta verda y xamosa de la rectoria va plantarhi un llorer que cresqué ab vera ufana, fentli gaya ombra en las mitjdiadas d’estiu quan s’hi arredossava.

Després de tan bona sahó li esdevingué una malaltia produhida per l’excés de trevall intelectual, y ordenantli’ls metjes que viatjés per mar, deixá la carrera parroquial, se feu capellá de barco y… mar enllà, plorós y anyorívol de sa terra, descapdellá’l somni que tant temps l’havia afalagat, puig L’Atlàntida qué bé hi guanyà ab aquells viatjes, y ab ella la salut del poeta!

Pot considerarse ab quina fruhició Joventut s’engalana avuy conmemorant las bodas de plata de L’Atlàntida! Ja que’l virtuós sacerdot se vegé privat de celebrar las de sa primera missa, ab el dol qu’es de suposar, just es que festeji ab nosaltres las de son capdal poema. Si fou intens el dolor qu’experimentá, ho diu ben clar l’enfilall d’impresions ab que regalà á la literatura patria. Qui oblidarà las planyívolas esparsas de La fossa:

Ja fa quatre anys que á mos peus
sempre estéu, cava que cava,
furgant de día y de nit
per obrirme la fossana.
Me la obriu per caritat
al veure que no tinch casa,
que no tinch casa ni res,
res d’aquest món sinó l’arpa.
Vosaltres me’n feu lo llit,
mes la son no es arribada;
tinch cançons per refilar
al bon Jesús y á la Patria.

· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·

Ja fa quatre anys que a mos peus
sempre estéu, cava que cava,
furgant de día y de nit
per obrirme la fossana.
No la enfondiu gayre més,
que per mi ja seria ample
y tot obrintla per mi
podríau cáurehi vosaltres!

Y ara què’m perdoni mossèn Cinto si he descubert els passos de l’época de sa vida que més estima y anyora. En celebració de sas noces d’argent ja m’es perdonable, y si Deu li dona vida y salut per’arribar á las d’or, oh! alashoras encara’n diré més de cosas qu’ara no se’m perdonarían pas.